Cultura

Mirador

Resistència davant la desolació del cinema

Habitualment, les nominacions als Globus d’Or avancen alguna cosa sobre quin és l’estat de salut de l’audiovisual anglosaxó i anuncien quines seran les pel·lícules que acabaran en la cursa cap als Oscar. La present edició del 2020/21 resulta probablement la més estranya de tota la història dels Globus d’Or i dels altres premis cinematogràfics. Per una banda, es premien les obres més representatives d’una temporada en què en la majoria de països les sales estan tancades, i per l’altra, en premiar les millors pel·lícules es posa en evidència que la deslocalització del cinema és irreversible. Els premis presenten una curiosa ambigüitat ja que són el testimoni d’unes quantes obres que han resistit tota mena d’infortunis anunciats i, per altra banda, aixequen acta que aquella cosa anomenada cinema ja no tornarà a ser la mateixa i que, fins i tot, les anomenades sèries de televisió tampoc seran iguals. No és estrany que les quatre principals guanyadores de les diferents apostes siguin obres situades en una estranya cruïlla entre el present i el passat.

Nomadland, de Chloé Zhao, ha estat la guanyadora de la millor pel·lícula dramàtica. La seva victòria la col·loca en un lloc destacat en el camí cap als Oscar i posa en evidència una història de resistència davant la dimissió dels grans estudis. Nomadland va guanyar el Lleó d’Or al Festival de Venècia i va començar-se a prefigurar com una de les obres amb més possibilitats per conquerir la tardor. La pel·lícula apareix com un ovni que podrà veure’s aquest mes d’abril a les sales, però també posa en evidència la subsistència d’un model de cinema independent, crític amb el mateix sistema, que troba en la dissidència un camí cap a la supervivència. Nomadland parla de l’altra cara d’Amèrica, de la marginació social de l’era Trump, i estableix vincles entre la ficció i la realitat social. És curiós com dins de la mateixa categoria també hi havia altres resistents que no han estat premiades però poden obrir-se camí cap a les nominacions als Oscar, com El padre, de Florian Zeller, amb un impressionant Anthony Hopkins que dona forma al caos mental d’un malalt d’Alzheimer. L’altra resistent que trobarà aviat camí a les sales és Una joven prometedora, d’Emerald Fennell, una revenge movie contra els abusos sexuals. Al seu costat queden desdibuixades les dues ofertes estrella de Netflix, El juicio de los 7 de Chicago, d’Aaron Sorkin, i Mank, de David Fincher.

En el capítol de la millor comèdia, en canvi, el pes de les plataformes és absolut, com també ho és en el terreny de l’animació. Borat 2, de Jason Woliner, ha estat una de les estrelles d’Amazon Prime Video. Mentre que la darrera producció de Pixar, Soul –estrenada a Disney+–, ha guanyat el premi a la millor pel·lícula animada. Resulta curiós comprovar com en l’apartat de comèdia s’hi acabava refugiant la mecànica filmació televisiva del musical estrella dels darrers anys a Broadway, Hamilton, realitzada per amortitzar les pèrdues generades pel tancament d’uns teatres on el musical encara era capaç de vendre entrades a una mitjana de 200 dòlars la sessió. També en el territori del musical és curiós veure-hi The room, el musical queer que ha captivat Netflix.

Si ens situem en el terreny de les sèries veurem com Netflix guanya la partida a HBO, fins al punt que s’ha acabat discriminant la millor sèrie de l’any, Small axe, de Steve McQueen, una obra que amb els seus cinc capítols independents desafia les fronteres entre el cinema i la nova serialitat televisiva. En el terreny de les sèries s’observa l’envelliment de la fórmula de les llargues sagues televisives de diverses temporades i la revitalització de les obres de petit format –sis episodis–. Aquesta tensió queda perfectament exemplificada amb la disputa entre la quarta temporada de The crown –amb les tensions i contradiccions generades per la presència de Lady Di dins la monarquia– i la història fictícia d’una noia òrfena que se supera jugant als escacs a Gambito de dama. És curiós com l’impacte d’aquesta sèrie sembla haver guanyat totes les batalles, fins al punt que la seva protagonista, Anya Taylor-Joy, ha acabat imposant-se pel premi de millor actriu a la Cate Blanchett de Mrs. America, on interpreta una dona conservadora que combat el feminisme.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
CULTURA

Consulta totes les novetats editorials en català d’aquest Sant Jordi

GIRONA
CULTURA

Envia el teu conte de Sant Jordi i el publicarem

GIRONA

Un conte amb molts finals

barcelona
Llibres

La mirada de Nadal

GIRONA

De mare a narcotraficant

Barcelona

L’ÀNGEL I L’INFERMERA DEL PENSAMENT Ivette Nadal Editorial: Eumo Pàgines: 78 Preu: 13,30€

Jordi Savall i Sandra Uve, Premis Sant Jordi 2021 de l’IEC

barcelona

El festival Món Llibre torna aquest cap de setmana amb un nou format

barcelona

Ànima de fotògraf

Barcelona