Art

Crònica

Beuys, el ‘clown’

Joseph Beuys (1921-1986) va morir “d’esgotament”, diu Valentín Roma, director de la Virreina Centre de la Imatge i comissari de l’exposició que des de Barcelona fa una aportació pròpia al programa internacional del centenari del naixement d’aquest autor clau del segle XX. Va morir físicament exhaust i emocionalment decebut amb la docilitat de “la gran majoria d’artistes”, cofois de pertànyer a un sistema que els reia les gràcies només perquè no els veia com uns elements potencialment “perillosos”. Ell va conduir en direcció contrària tota la seva vida artística, concentrada en poc més de dues dècades però d’una intensitat sense parangó, convençut que, si s’ho proposa, l’art “pot transformar el món, l’individu i la societat”, raona Roma.

Beuys hi reflexionava, un pèl capcot i amb afirmacions tan punyents com la que els museus són “empreses de l’Estat”, en una entrevista que li va fer als anys vuitanta Antoni Muntadas per al seu projecte artístic Between the frames, una coral de prop de 200 veus de l’art de la que ara se n’ha recuperat la seva conversa sencera, inèdita, per tancar el recorregut expositiu de Pedagogia radical, democràcia directa i plàstica social (fins al 23 de maig), que es nodreix principalment de materials de l’arxiu Lafuente, un de tants tresors de matriu catalana que s’ha acabat apropant a Madrid per la desídia de les nostres administracions. El títol de la mostra ve a ser una guia bàsica dels conceptes que van regir el treball subversiu de l’artista alemany, als quals la Virreina ha fumigat els estereotips amb què habitualment se l’ha explicat.

L’etiqueta de xaman l’ha perseguit. De base en té, però ha tapat pulsions més profundes de la seva pràctica artística, sobre les quals el centre barceloní posa el focus per entendre millor el sentit de les seves provocadores accions, en què la paròdia té un paper privilegiat. El Beuys clown, com l’anomena Roma, la va utilitzar com una estratègia per intentar desballestar les estructures del poder, “per desordenar els consensos sobre el que és visible, pensable i opinable.” “Beuys baixa a l’arena. No és a les llotges. I a l’arena, a peu dels problemes, hi ha ironia, histrionisme i incomprensió”, sosté el comissari.

Per Beuys, l’art era a tot arreu. Tot ho era. Per això també deia que tothom és artista. La lliçó la va aprendre quan l’avió que pilotava durant la Segona Guerra Mundial es va estavellar a Crimea i uns camperols li van salvar la vida untant de greix les seves ferides i cobrint-lo de feltre perquè no es morís de fred. De feltre era el barret que duia sempre. És l’única cosa que el distingia dels seus alumnes en les multitudinàries classes que muntava a la Universitat de Düsseldorf amb un mètode pedagògic en què els coneixements es compartien sense passar pel filtre de la seva suposada autoritat com a professor. Tan multitudinàries eren que el van acabar acomiadant. Va engegar a pastar fang els acadèmics puretes amb un lema que va agafar forma en un dels seus múltiples més famosos: La democràcia és divertida. La revolta estudiantil va ser important i temps després el van readmetre. Beuys va celebrar la seva rentrée navegant en canoa pel Rin. Una altra obra d’art per al seu corpus. Còmica fora mida.

Una més va ser la creació d’una universitat lliure en els estatuts de la qual hi va escriure que “en un món cada vegada més manipulat per la publicitat, la propaganda política, el negoci de la cultura i la premsa”, aquesta escola no s’erigiria “en un fòrum dels reconeguts sinó dels desconeguts”. En el joc de la política de partits també hi va posar la seva poteta trapella. Va impulsar l’Organització per a la Democràcia Directa a Través del Referèndum, beneïda per un combat de boxa en el que ell va guanyar per KO el seu contrincant, que representava les lògiques dels partits tradicionals. I es va involucrar en la fundació del Partit dels Verds. La mort ja el rondava mentre feia campanya pels ecologistes cantant i ballant desenfrenadament en el videoclip d’una banda de pop que se’n fotia de Ronald Reagan. L’humor és imbatible.

¿Com no havia de morir d’esgotament aquell home d’aspecte fràgil que va reunir en una plaça 7.000 pedres per després tornar-les a posar al costat d’arbres que es plantaven de bell nou? Art i naturalesa eren indistingibles en la seva forma de pensar i actuar. Això es veu clarament en l’última obra de l’exposició de la Virreina, poc coneguda perquè no encaixa en l’arquetip del guru, fruit d’una acció que va fer en una platja de Kenya. Nu, sense el seu barret de feltre, i sol, sense les masses que seguien les seves conferències televisades, va fer dibuixos a la sorra, efímers com la vida.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Les cares diverses del ‘true crime’

Barcelona
novetat editorial

L’assassí més famós d’Irlanda, radiografiat

Barcelona
Laia Vilaseca
Novel·lista

Laia Vilaseca: “Escrivint, continuo sent jardinera i no arquitecta”

Barcelona
ARTS ESCÈNIQUES

L’Alegria que ‘triomfa’ als Premis de la Crítica

BARCELONA
música

El nou festival Guixolstronic proposa 12 hores de música electrònica

st feliu de guíxols
cultura

L’associació de museòlegs, sobre el polèmic canvi d’orientació del Museu del Disseny: “Caldrà esperar a que es presenti el projecte definitiu”

barcelona
Música

El Festival de Prada s’estén i ofereix concerts sense fronteres

Girona
DANSA

El Sismògraf convoca a respirar amb la natura i a flirtejar amb la tecnologia

OLOT
Crítica
música

Sostinguts per l’estiu

GIRONA