Llibres

Crònica

Lletres

Herralde, liposuccions i meconis

“A mi m’hauria de fer badallar, però la lectura m’ha resultat com el film «Com un torrent»”

A propòsit de la publicació de Los papeles de Herralde. Una historia de Anagrama 1968 - 2000, a cura de Jordi Gracia, visito l’editor a la seva residència de la Bonanova alta. Avui no hi ha la seva inseparable Lali Gubern, però m’obre l’Encarna, i poc després s’hi incorpora Pepi Bauló, la seva assistenta personal, que se situa en un racó del saló, entre els sofàs i el jardí. Jordi Herralde manté un aspecte jovenívol malgrat els 86 anys, es queixa d’una fotofòbia que el té fregit i va bevent Coca-Cola per mantenir-se despert. Envoltat dels quadres que més s’estima, la taula, com totes les seves, és plena de llibres, la majoria de l’editorial Anagrama signats per dones. Té oberta l’edició castellana de la truculenta primera novel·la de la il·lustradora valenciana Paula Bonet, L’anguila. Em pregunta si sé qui és el poeta maltractador i li dic que vagi amb compte de no incorporar en una seqüela algun editor. Em pregunta què em sembla i li dic que, entre la liposucció i el meconi, trobo més poètic el segon. No es dona per al·ludit.

Parlem del llibre de Gracia. Em diu que se’n desvincula perquè s’ho sap de memòria, però que l’ha trobat molt amè, cosa amb què coincideixo totalment: “A mi m’hauria de fer badallar, però la lectura m’ha resultat com la pel·lícula dels anys cinquanta Com un torrent, de Frank Sinatra, Dean Martin i Shirley MacLaine. El llibre és ple d’entusiasme, i incorporar-hi les cartes va ser idea seva. Per als lletraferits, és, de molt, el més bo del llibre.” Gracia ha aconseguit rescatar infinitat de correspondència i posar-la en l’ordre narratiu del seu relat.

Jordi Herralde va publicar abans del confinament el volum memorialístic Un día en la vida de un editor i ara tenia curiositat per veure quina era l’opinió d’un erudit sobre tots aquests papers que són un dels llegats de l’editorial independent més important de l’àmbit hispànic de les darreres dècades, que Jordi Gracia reivindica pels nombrosos catàlegs i autors de l’editorial, pels descoberts, pels que s’han incorporat i pels que han marxat, alguns amb cop de porta inclòs. Herralde ho relativitza i no es deixa portar per la rancúnia. El gest que el caracteritza és un somriure còmplice, un punt sorneguer. Sempre intenta valorar l’efecte comercial d’un llibre unit a la seva qualitat, factors que no sempre, dissortadament, van associats. L’ofici de lector el continua motivant.

Quan li demano que em puntuï el llibre de l’1 al 10, confessa que pel fet de no haver-lo escrit ell mateix li agrada més. “No ho diguis a ningú, però li posaria una nota alta. Amb mala llet arribaria fins al 8,5. En un dia de sol li posaria un 11”, diu. Malgrat els ulls, riu a cada resposta i la veritat és que il·lumina la conversa quan l’escolto per fer la crònica. Repeteix fins a tres cops que l’experiència editorial li ha resultat engrescadora. Li pregunto que si pogués tornar al 1968 i hagués de triar feina, amb quina es quedaria, amb la d’editor o amb la d’escriptor: “He dit moltes vegades que la feina d’editor m’apassiona fins a la cosa plàstica de les portades. La promoció m’encanta. La relació amb els autors és, en general, boníssima, amb excepcions ben grotesques. Escriure m’ha agradat molt, sobretot de llibres premeditadament fragmentaris. El que més m’ha agradat és En orden alfabético, un conjunt de retrats d’escriptors. Amb tota la immodèstia em quedaria amb el primer, dedicat al duc d’Alba.” Abans d’acabar la resposta, però, s’ho rumia com si estigués a punt de llançar una falta o uns tirs lliures i conclou: “Per sobre de tot, em considero editor, i ho tornaria a ser.”

Perquè es facin una idea del personatge, resulta revelador que quan li pregunto pel moment de màxima felicitat, em contesta que fa de mal dir, perquè n’hi ha hagut molts. Quan li replico amb els pitjors moments, torna a la càrrega amb els bons. Recorda el primer premi Anagrama de Pombo –“autor raríssim i excepcional, imprevisible i indomesticable”– i em desvia cap a una llista que continua amb Pitol, Carmen Martín Gaite, Chirbes, Wilcock, Bolaño –es desfà en elogis cap a ell–, Bukowski, Sagarra, els anglesos i Vila-Matas, fins a arribar a l’argentí Ricardo Piglia, per qui mostra devoció. I quan m’estava acomiadant, després d’una hora de conversa, el Jordi em diu que vol afegir entre els seus millors moments a l’editorial quan va publicar Dos pastiches proustianos de Llorenç Villalonga, “una delícia ininterrompuda”.

Darrere Herralde hi ha una història editorial de primera, assaig i quaderns combatius abans d’aterrar en la novel·la. Els seus comentaris a les contres m’encanten, sobretot els dels llibres marrons d’Argumentos. Quan surto, els carrers de la Bonanova tenen encara millors colors.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona