Opinió

ENRIC GOMÀ

ESCRIPTOR, DIVULGADOR LINGÜÍSTIC

“No tots hem de parlar com en Ramon Pellicer”

El català no es morirà pels castellanismes presents en la llengua col·loquial; es morirà per falta de vida, per encarcarament
Jo quedo esgarrifat veient com es programen al Canal 33 dibuixos animats sense paraules, com la Pantera Rosa
Començarem aquesta entrevista advertint els correctors que la revisaran abans de ser publicada que parlarem amb Enric Gomà (Barcelona, 1963), escriptor i divulgador lingüístic, que precisament posa en el punt de mira les correccions i les ultracorreccions. Vostè és el pitjor malson dels correctors?
No. De correctors, en conec molts. A molts els admiro, alguns són grans amics, i en general n’he après molt. D’ençà que vaig començar a TV3 l’any 1988 fins ara, he anat recollint totes les correccions que m’han anat fent. Són molt interessants i molt diferents les que em feien aleshores de les que em feien el 2012 i de les actuals. Han canviat els criteris, però tots fan una feina excel·lent. L’únic que els demano, i estic segur que els d’El Punt Avui també ho entendran, és que tinguin cintura, que no apliquin la normativa de manera automàtica.
Ara està de promoció d’‘El català tranquil’ (Pòrtic), però aquest interès seu ja ve de lluny. Per exemple, en el llibre anterior, ‘Control de plagues, paraules per fumigar’, ja es proposava “obrir un debat sense trencar famílies sobre paraules correctes però mal emprades”. ‘Calcetins’, posava com a exemple, que surt al diccionari perquè els valencians ho diuen, però que a alguns ens pot fer mal a les orelles. Segurament el català que parlem i escrivim no ens hauria de fer tant de mal a les orelles.
Seria molt important que el diccionari normatiu, i també el descriptiu, del qual després parlarem, tinguessin marques geogràfiques. És molt diferent dir calcetins a Badalona que dir-ho a València, a Castelló o Alacant. Paraules que són normals en un territori en d’altres són simplement un calc del castellà. D’alguna manera cal ser conscients del nostre català natural i que no sigui un calc. No tot és vàlid per a tothom. El problema del català no són els seus dialectes, són els calcs mimètics del castellà; això ho hem d’evitar. I sobre això anava Control de plagues.
Hi ha un fil conductor amb ‘El català tranquil’, en què vostè recupera aquest discurs i l’amplia “aspirant a estalviar-nos sobresalts innecessaris, alertes i discussions absurdes, vets i rebutjos sense gaire fonament”, buscant un equilibri entre la normativa i la normalitat del carrer. Ho ha aconseguit o ha desfermat més crítiques que aliances entre els academicistes?
Una mica de tot, tants caps tants barrets. Hi ha partidaris d’aplicar la normativa amb els ulls clucs i hi ha divulgadors partidaris de tenir corda, d’avenir-se amb els diferents registres formals. Això ho tenen totes les llengües; sembla que el català hagi inventat aquesta distinció però no. No em sento especialment criticat.
Anem a pams. Tot just començar el llibre, vostè ho deixa clar: no ens podem expressar col·loquialment en català com si estiguéssim presentant un telenotícies. TV3 ha fet molt de mal o molt de bé, vostè que hi ha treballat?
Ha fet molt de bé. La llengua catalana sense TV3 no podríem imaginar on seria. Encara més: la llengua catalana tampoc seria on és sense la immersió lingüística, tot i que en alguns centres s’ha relaxat o no s’ha aplicat bé. Són casos puntuals; la immersió ha estat un benefici durant els darrers 35 anys. Ho dic perquè en funció de les nostres expectatives decebudes tendim a criticar TV3 i la immersió, però hem de ser positius.
Ara que parlem de l’escola, en tot moment es desprèn del llibre la idea que a la llengua catalana li convé calma, “tocar el banjo en un balancí”. Tot i que la immersió és un model d’èxit, també és veritat que estem sotmesos a un intervencionisme angoixant, i potser això neix a la mateixa escola. No hauríem de començar, doncs, per aquí?
Sobre com s’ensenya el català a l’escola, i jo ho puc constatar a través del meu fill, no hi estic ben bé d’acord, perquè és un ensenyament molt normativista, i trobo que poc expressiu i poc arrelat a la naturalitat de la llengua. El nen de pares i mares catalanoparlants ja rep el que ha de rebre a través de la família, però, en canvi, el de família castellanoparlant ho rep tot a través de l’escola. I també a través dels dibuixos animats i altres canals, cada vegada més minsos. Jo quedo esgarrifat, per exemple, veient com es programen al Canal 33 dibuixos animats sense paraules, com la Pantera Rosa, posats en les millors hores d’audiència per als nens. Tornant a l’ensenyament, s’ha centrat molt en l’ortografia i no tant en la riquesa de la llengua, que és immensa. I molt popular. La llengua dels nens no és la llengua antiga dels avis: tenen argot propi. Tot això queda sempre una mica al marge en funció de les grans autoritats, que són els escriptors en català d’altres dècades i que es posen com a model, i això a mi m’espanta una mica.
En aquest sentit, vostè afirma que als adolescents no els hem de fer presoners dels cultismes. “No digueu ‘penis’ i ‘vulva’ –els aconsella–, digueu ‘cigala’ i ‘cony’...” Però costa imaginar un ‘reggaeton’ en català que no ens grinyoli.
Si ens grinyola una mica, no ens hem de posar pedres al fetge. La Rosalía fa una cançó en què diu la paraula cumpleanys i n’hi ha que es posen a gemegar, però resulta que l’escolten milions de persones arreu del món i això és una meravella. És el mateix que va passar amb el reflexada de Sau. L’altre dia parlava amb un amic que va deixar anar “tinc lamparons” a la camisa. En aquell moment no es va recordar de dir llàntia, solfa, taca o medalla. I no passa res, perquè havia dit un castellanisme en una conversa de cinc hores. Per castellanismes presents en el llenguatge col·loquial, sembla que el català s’hagi de morir. No, el català no es morirà per aquí; es morirà per falta de vida, per encarcarament. No ens han de preocupar els castellanismes escadussers. Al llarg de la vida, la llengua va canviant. Cadascú de nosaltres parlem diferent als 50 anys de quan en teníem 20. Amb 15 anys, jo mateix era incapaç de dir tanoca, em semblava una paraula resclosida. Ara en tinc 58 i ho dic al meu fill. Tot evoluciona.
En el llibre no en parla, d’això, però com veu ara la ficció que es fa a la televisió i al cinema? Algun dia podrem veure una pel·lícula de lladres i serenos amb un argot català que no sigui encarcarat?
Sí, perquè aquest argot el tenim. Amb paraules que han nascut de dins i que es poden emprar perfectament. Que no hi ha traficants de droga catalans? Que no hi ha lladres catalans? És clar que n’hi ha, i tota mena de delinqüents. I bé que s’expressen. Potser no des d’una òptica normativa, però parlen.
Sí, en Serrallonga no devia pas atracar en castellà...
Al segle XVII, en Serrallonga no sabia castellà. Sobre això tinc un llibre fet, El castellà, la llengua del costat, en què explico que als catalans ens va costar molt aprendre el castellà, fins al segle XIX.
El que sí que toca a ‘El català tranquil’, i ho fa amb tota rotunditat, és la necessitat que l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) tingui més agilitat a l’hora d’acceptar paraules (fa 30 anys que diem ‘guai’ i encara no està acceptat), i alhora que els correctors es tallin una mica a l’hora de prohibir mots.
La paraula guai la diuen ja tres generacions. Potser que ens la comencem a mirar amb bons ulls. L’IEC ha fet un artefacte prodigiós, que és el diccionari descriptiu: ha agafat la llengua tal com és ara i l’ha descrita, amb 110.000 entrades, amb els seus filtres corresponents. El diccionari normatiu en té 70.000, de manera que hi ha 40.000 entrades que queden als llimbs i que formen part del català natural. El diccionari no ho pot tenir tot, és cert, però no podem condemnar paraules a l’oblit i a la desaparició. Les paraules han de respirar en els mitjans de comunicació perquè la gent les faci seves.
Als mitjans de comunicació també ens toca el rebre. Segons vostè, quan apareix un nom nou al lèxic popular no el recollim i l’expandim, sinó que tendim “a tenir un català neutre, insípid i estantís, d’agència de notícies”.
Sí, perquè es confon el registre formal amb el registre natural. El registre formal té uns àmbits molt específics: als informatius, al món laboral, al Parlament de Catalunya... Ara bé, en el nostre català, en un 90% dels casos fem servir el registre col·loquial, el de tu a tu, el dels magazins de les ràdios...Tot això són registres informals, amb xerrameca, actualitat, entreteniment... És català popular i l’hem de tractar com a tal, però a vegades tendim a la rigidesa dels informatius, com si els catalans volguéssim parlar tots igual que en Ramon Pellicer, i no cal.
Anem a alguns exemples concrets. Com el que ha passat amb el mot ‘taquilla’, que va ser bandejat perquè s’entenia com un castellanisme i va ser normativament substituït per ‘guixeta’. Fins que es van adonar que no venia del castellà. I ara dir ‘guixeta’ està mal vist fins al punt, afirma vostè, que si fas servir aquest mot “et poden trobar sota les aigües del port de Barcelona amb un bloc de ciment als peus”.
[Riu] Sí. La meva proposta és que convisquem tots i no ens fem mala sang. Amb guixeta o taquilla, uns diuen que és un castellanisme i d’altres, un gal·licisme. Hi ha gent del teatre que parla de la “guixeta inversa”, que és una modalitat de pagament, i gent que diu “hem fet una bona taquilla”... Totes dues estan bé. Endavant les atxes. Hi ha milers de casos de dues entrades en català, com vidu i viudo. Milers.
Un altre exemple és el que va passar amb la paraula ‘sorbet’, demonitzada fins que es van adonar que no venia del castellà, sinó de l’italià ‘sorbetto’. Ara no volen ni sentir a parlar de ‘xarrup’, que va ser una forma natural i alternativa molt estesa, per molt que als puristes no els agradi.
És així. Segons al restaurant que vas, tenen xarrup o tenen sorbet. A Can Pep de Banyoles tenen xarrup i a Ca la Martina de Roses, sorbet. I no passa res.
És molt divertit quan, arribats a aquest punt, sentencia: “Si tan puristes volem ser, per què en lloc de ‘Ramon’ no en diem ‘Ramó’?”
És clar. Però si per raons d’ultracorrecció arribéssim a dir Ramó, caldria acceptar-ho com una modalitat de Ramon i no passaria res. Si la paraula va guanyant terreny, tot és evolució, tot són maneres internes d’actualització de la llengua.
La seva conclusió és: “El teu català és millor del que penses i del que t’han dit.”
L’altre dia un lingüista em deia: “El català té molts racons.” I jo li vaig respondre que potser que no en tingués tants. Una llengua feta amb racons arriba un moment en què és endimoniada. Hi ha lingüistes que, en sentir la paraula senzill, es posen les mans al cap, perquè la senzillesa desmenteix tots els seus estudis.
Permeti’m una broma. Vostè escriu: “Ens convé proximitat, cordialitat i alegria a l’hora de parlar.” “Proximitat, cordialitat i alegria” sembla la definició del que hauria de ser el govern de Catalunya.
[Riu] Sí. Proximitat, cordialitat i alegria convenen a tothom. Deixant la política a banda, jo soc partidari d’esforçar-nos, d’afrontar les coses sense un pessimisme còmode. Això sí, cal avançar amb esforç i també amb pressupost. No només des de la Generalitat de Catalunya, també des del conjunt de la societat, des de les empreses, les entitats, i des de tots els estaments, començant pels nostres ajuntaments, que no tenen oficines de divulgació lingüística.

El català optimista

Enric Gomà és estricte en el diagnòstic present, però sobretot optimista sobre el futur. “El fet que en aquests moments tots els diaris de Catalunya tinguin versió en castellà i en català, i sobretot versió en català, és un miracle; fa 40 anys era impensable. A més, les xarxes socials han fet un gran bé al català, això trobo que no es diu gaire i jo ho defenso. A vegades parlo amb gent de l’Alguer, d’Alacant o de Menorca, els faig consultes sobre la parla o els demano llibres. Si no ho tinc mal entès, hi ha 400.000 catalans fora de Catalunya, que abans tenien un pes molt relatiu i ara, gràcies a aquests canals, estan molt connectats als catalans residents. Encara els costa votar perquè les ambaixades espanyoles no ho faciliten gens, però tenen una presència. Amb la idea que tot va malament, que tot s’acabarà i que tots ens morirem de cop, jo no hi estic gens d’acord. Gens.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Les cares diverses del ‘true crime’

Barcelona
novetat editorial

L’assassí més famós d’Irlanda, radiografiat

Barcelona
Laia Vilaseca
Novel·lista

Laia Vilaseca: “Escrivint, continuo sent jardinera i no arquitecta”

Barcelona
ARTS ESCÈNIQUES

L’Alegria que ‘triomfa’ als Premis de la Crítica

BARCELONA
música

El nou festival Guixolstronic proposa 12 hores de música electrònica

st feliu de guíxols
cultura

L’associació de museòlegs, sobre el polèmic canvi d’orientació del Museu del Disseny: “Caldrà esperar a que es presenti el projecte definitiu”

barcelona
Música

El Festival de Prada s’estén i ofereix concerts sense fronteres

Girona
DANSA

El Sismògraf convoca a respirar amb la natura i a flirtejar amb la tecnologia

OLOT
Crítica
música

Sostinguts per l’estiu

GIRONA