‘Homenot’ valencià

“Sabeu què és tenir uns amics tota la vida?”, preguntava amb orgull Lluís Miquel Campos, dissabte, enmig de l’homenatge que se li va fer al Teatre Joventut de l’Hospitalet en el marc del Barnasants. “El més bonic del món!”, responia tot contenint l’allau d’emocions que, com temia, va tenir durant les pràcticament dues hores que va durar l’acte, conceptualitzat per Yanni Munujos, mànager de Maria del Mar Bonet, i amb guió, a més de Munujos, del guitarrista valencià Borja Penalba i el director del Barnasants, Pere Camps.

En un país tan procliu als oblits com aquest, el reconeixement de dissabte va esdevenir un exemple de feina ben feta. Pioner de la Cançó a València amb el grup 4Z (als quals, l’any 1966, el règim de Franco, després de tenir-los tres dies engarjolats, els va prohibir fer més concerts) i promotor d’iniciatives tan cabdals per a l’audiovisual valencià com Estudis Tabalet o Ànec Discos, entre moltíssims altres papers de l’auca, Lluís Miquel Campos (València, 1944), amb mobilitat reduïda a causa d’una malaltia degenerativa, va ser definit per Penalba com algú sense el qual “no s’entendria la cultura valenciana dels últims cinquanta anys” i per la periodista Amàlia Garrigós, conductora de l’acte, com un “autèntic homenot”.

No es van perdre l’homenatge tres dels jutges amb qui Lluismi, com se’l coneix en cercles pròxims, va forjar fa ja quasi seixanta anys una d’aquelles amistats que duren tota una vida: Quico Pi de la Serra (responsable, amb Joan Pau Cumellas, de fer sonar dissabte, amb esperit de blues, el gran himne per a la llibertat de 4Z: L’arbre), Maria del Mar Bonet (que va cantar Alenar després de confessar l’emoció que li estaven produint tots aquells retrobaments dalt –i darrere!– de l’escenari) i Joan Manuel Serrat, que ja havia advertit a Lluís Miquel que no cantaria si ell tampoc no ho feia. Tots dos, visiblement commoguts, van cloure el concert amb La Fanette, la cançó de Jacques Brel que, l’any 1986, ja havien compartit en un concert amb Pi de la Serra i Joaquín Sabina immortalitzat en el disc Silenci gravem.

Joan Isaac (La cançó dels vells amants) i Sílvia Comes (No te’n vages mai) van incidir en la vessant de gran adaptador de Brel de Lluís Miquel, que vam redescobrir quan, a través d’imatges d’arxiu, el vam veure convertint Les bonbons del belga en uns Els bunyols amb picantor política. “Em vaig arribar a pensar, fins i tot, que era Jacques Brel qui copiava Lluís Miquel!”, confessava Vicent Sanchis, director de TV3, convidat a l’escenari per a una conversa a tres bandes amb el periodista Ricard Ustrell.

Roger Mas, amb l’acompanyament al piano de Toni Olaf, invocava, aquest cop, Paolo Conte (París ha mort). La valenciana Aitana Ferrer (Una paraula d’amor) remarcava el valor que Lluís Miquel té per a noves generacions de músics valencians. Toti Soler recordava Ovidi Montllor (actor de doblatge, com se’ns va recordar també, en moltes produccions a Tabalet, entre les quals, Casablanca, on feia de Sam). Cashalada Companyia incidia en la vessant més desinhibida de l’homenatjat amb Si yo fuera presidente. I, en una d’aquelles reflexions sobre les que certament convé reflexionar, el poeta i lletrista Albert Garcia, company de Lluís Miquel a 4Z, feia notar com en les exposicions sobre la Nova Cançó que s’han fet a Catalunya s’havia recordat només aquells valencians –Raimon, Ovidi, Marià Albero– que, a diferència de Lluís Miquel, havien vingut a viure a Barcelona. “Com diria Ovidi, m’heu fet tocar el cel”, concloïa Lluís Miquel al final de tot plegat. Tot un exercici, en resum, d’això que, també en el terreny de la cultura, anem tan mancats: memòria històrica.