Art

Crònica

Lluny del Kremlin

No era al Kremlin, sinó en un passadís ample d’un pis de la part alta de Barcelona. Així i tot, la història d’El peó, l’obra mestra que es donava per perduda d’Aleix Clapés (1846-1920), continua sent fascinant. La història que es confon amb la llegenda. I la llegenda diu, o deia fins ara, que el quadre va ser adquirit per Lev Trotski a París, probablement el 1916, quan hi vivia exiliat. El preu deixa en minúcia els rècords de Picasso: dos milions de francs. La filla de l’artista va deixar dit als seus descendents, i aquests als seus, els actuals besnets de Clapés, que en tenia la documentació, però que la va cremar el 1936 per por de ser acusada de comunista.

I ara els fets contrastats. Clapés va crear aquesta gran pintura el 1885 o el 1886, l’any que la va presentar a la Sala Parés en una col·lectiva en què també figuraven Casas i Rusiñol. El peó, amb els seus aires de Segle d’Or espanyol, “va acapar tots els elogis de la crítica”, remarquen Josep Casamartina i Carlos Alejandro Lupercio, els comissaris de l’exposició Aleix Clapés. L’enigmàtic pintor de Güell i Gaudí, que es va obrir al públic al Palau Güell a finals de l’any passat. Sense El peó. Perquè encara no en sabien el parador. Però l’han acabat trobant. Ara sí.

Abans que res calia trucar al Kremlin per confirmar o per descartar la tradició oral familiar. Ho va fer Joan-Francesc Ainaud i la resposta de la responsable de les seves col·leccions d’art va ser rotunda: ni rastre. La pista russa no va donar resultats, però en canvi sí una recerca en el propi context català. Lupercio, mexicà i el principal expert en Clapés, va localitzar un estudi recent fet per Josep Capsir, conservador del Museu del Disseny, dedicat a Joan Artigas-Alart, industrial tèxtil i col·leccionista que als anys trenta va donar a la ciutat els seus fons de mantons de Manila. Per a ell i per als seus hereus es va quedar un conjunt d’obres d’art, dins el qual hi havia tres peces de Clapés. I una era El peó. Tot plegat té molta lògica. La família Artigas va estar vinculada a Gaudí, que els va dissenyar els seus famosos jardins de la Pobla de Lillet. I Gaudí va ser el mentor de Clapés, fins que es van barallar molt fort. Tampoc va acabar gens bé amb Eusebi Güell, que li havia confiat la decoració pictòrica de la seva residència. Se sap, però, que l’arquitecte va visitar l’exposició que va organitzar la família al seu estudi poc després de la seva mort. Podria ser que Artigas-Alart comprés llavors El peó.

Misteri resolt? Doncs no ben bé. Perquè Clapés va pintar una altra versió de l’obra. Més petita i no del tot idèntica. Es coneix perquè la va reproduir El Dia Gráfico en l’obituari de l’artista. Podria ser aquesta la que va comprar el dirigent soviètic? No consta als inventaris del Kremlin, però: i si s’amaga en un magatzem? O en un altre edifici de Moscou? El més difícil de sostenir, segons els experts, és la morterada de diners que Trotski n’hauria pagat. El 1916 el líder dels bolxevics es moria de gana a París i Clapés va acabar els seus dies completament arruïnat.

L’interrogant perviu, però mentre El peó que segur que no es va moure mai de Barcelona ha deixat temporalment el passadís ample on llueix i s’ha incorporat a l’exposició del Palau Güell, que es pot visitar fins al 30 de maig. La Diputació, propietària de l’edifici del carrer Nou de la Rambla, l’ha restaurat. I fa goig.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona
Éric Besnard
Director de cinema

“Hem caigut en l’histerisme col·lectiu i no parem a pensar”

Barcelona
MÚSICA

Joan Magrané estrena a Peralada un responsori per a la Setmana Santa del segle XXI

girona