L’art de l’impossible

Maurits Cornelis Escher (1898-1972) o, com es feia dir ell, M.C. Escher, és un nom d’artista poc conegut per al gran públic. Per contra, les seves obres gràfiques es troben fins a la sopa reproduïdes en pel·lícules, còmics, videojocs, anuncis, robes, pòsters i no cal ni dir a internet. Escales que no porten enlloc, llangardaixos dins de gàbies en forma d’estrella o mans que s’autodibuixen són imatges ben populars mig segle després de la seva mort.

Més de 200 gravats d’Escher s’allotgen a les Drassanes Reials de Barcelona, seu del Museu Marítim, des d’avui fins al setembre, gràcies a un acord que han signat recentment l’Ajuntament i la Diputació amb l’empresa italiana Arthemisia-Evolucionarte, especialista en un model d’exposicions d’entreteniment que itineren per tot el món. El projecte Escher és un dels èxits del seu catàleg que arriba a la capital catalana després d’haver-se passejat per una dotzena de ciutats, Madrid inclosa, els últims deu anys. A Catalunya, Escher no és cap estrany: el 2004, la Fundació la Caixa li va organitzar una exposició comissariada per Xavier Antich que es va veure a Girona i a Tarragona.

En un moment de tantes penúries en els museus locals, l’aposta per aquest producte cultural franquiciat ha generat malestar. Els responsables polítics el veuen com una oportunitat per revitalitzar culturalment la part baixa de la Rambla, sobretot pensant en la tornada dels turistes. “No venim a treure res als museus d’aquí sinó a sumar amb una oferta de qualitat”, es va defensar ahir en la presentació a la premsa Jesús Rodríguez, el director a l’Estat d’Arthemisia-Evolucionarte.

Escher estrena el controvertit conveni que té una durada de tres anys, prorrogable per un més, durant els quals es presentaran mostres amb altres firmes de reclam, segurament Chagall i Monet, tot i que la programació no està tancada. L’entrada costa 13 euros. És una retrospectiva completa que es nodreix de la col·lecció de Federico Giudiceandrea, que és també el que l’ha comissariat junt amb el CEO de la M.C. Escher Company Mark Veldhuysen. Giudiceandrea fa dècades que cerca gravats seus, que es conserven en poques mans, i pels quals es poden arribar a pagar 200.000 euros. A ell, el primer que va comprar li va costar 50 euros. “Aquesta col·lecció avui val milions”, presumeix.

Escher no va tastar la glòria fins al tram final de la seva vida. “No va necessitar viure’n, del seu art. La seva família acomodada el mantenia”, explica el comissari. Era neerlandès, però la inspiració per crear els seus mons impossibles la va trobar a Itàlia, on va viure tretze anys, fins l’ascens de Mussolini. “El dia que van obligar el seu fill a portar indumentària feixista va fer les maletes i se’n va anar a Suïssa.”

L’altre país que el va meravellar va ser Espanya. A Catalunya, va visitar Barcelona, Tarragona i Vic. Però és a l’Alhambra de Granada on va sentir una revelació. Hi va fer dos viatges, l’últim poc abans que comencés la Guerra Civil. Els seus famosos tessel·lats vindrien a ser la versió surrealista de l’ornamentació geomètrica arabesca, substituint-la per animals i humans.

A Escher molt sovint se l’emparenta amb els surrealistes, però el cert és que ell va anar per lliure i va ser més aviat un solitari introvertit. I en bona part incomprès per les gents de l’art per l’obsessió que tenia per les lleis de la ciència, especialment la de la relativitat. I per això mateix els que més el van reivindicar van ser els matemàtics. L’exposició que li van organitzar en un congrés va ser l’inici de l’eschermania. De nou d’esquena als gurus del cànon de l’art. “El moviment hippie se’l va apropiar. Van fer cartells psicodèlics dels seus dissenys per ambientar festes amb drogues”, relata Giudiceandrea. És a dir que van acolorir amb tons àcids els seus gravats, cosa que a ell el va fer enfadar molt. “Era un amant del blanc i el negre. Tant, que fins i tot la seva dona se’n va separar perquè ja no suportava més viure en un món sense colors.” Se non è vero...

El món de la música filla del Maig del 68 també va fer servir sense permís imatges seves per il·lustrar àlbums, per exemple de Pink Floyd. L’únic que va tenir el detall de demanar-li autorització va ser Mick Jagger. La resposta d’Escher va ser un no rotund. El líder dels Rolling Stones volia disposar d’un gravat en què una granota es transforma a poc a poc en una au. A l’exposició hi és, poc abans d’arribar al final del recorregut, on hi ha una gran botiga amb tot de productes de marxandatge.