Per raons sentimentals

Natalie Cole va deixar les coses clares de bon començament: “Avui interpretarem algunes de les més inoblidables (unforgettable, a l'original, jugant així amb el títol de la seva cançó estrella) de tots els temps”. Amb seixanta anys acabats de fer i un aspecte més que saludable –escot generós, faldilla curta, cames interminables–, Natalie aposta fort per la carta de la nostàlgia. Tot i que els seus inicis en els anys setanta i alguns dels millors moments de la seva carrera han estat marcats per un còctel de pop i soul, anticipant-se a això que ara en diuen R&B, la filla del rei Nat Cole ja fa temps que prefereix mirar molt més enrere, per raons sentimentals o perquè li surt força més a compte. El seu concert de dissabte, que va obrir el 48è Festival de la Porta Ferrada, va ser una acurada col·lecció d'estàndards de l'era anterior al rock: cançons realment inoblidables que Natalie Cole i els seus competents músics –un octet amb tres teclistes, guitarra, contrabaix, bateria i dues vocalistes– van interpretar amb una correcció inqüestionable.

El concert va començar amb mitja hora de retard i unes percussions brasileres gravades. Unes notes de contrabaix absolutament identificables van ser el pròleg de Fever, el clàssic que Cole va cantar amb Ray Charles en el seu disc de duets. El terreny va quedar ben delimitat a partir d'aquell moment: altres immortals com ara My favourite things, (It's only a) Paper moon i Route 66 –que Natalie va presentar com una joia del trio del seu pare– van precedir l'anomenat Sentimental medley, integrat per fragments de For sentimental reasons, la majestuosa Tenderly i Autumn leaves.

Després va sonar Somewhere in the hills, una cançó sorgida de la seva col·laboració amb el mestre brasiler Sérgio Mendes, i el canvi d'aires va quedar reforçat amb el següent tema. “No podem venir a Espanya i no cantar una mica en espanyol”, va dir Natalie Cole, i tot seguit va regalar un Bésame mucho, mig en castellà, mig en anglès, que rememorava els esforços del seu pare per apropar-se al públic hispà, amb aquell accent tan exòtic com entranyable.

Smile, la immortal composició de Chaplin, va donar pas al moment més esperat de la nit: Unforgettable, cantat a duo amb la veu del seu pare, que va aparèixer en una pantalla d'escassa resolució, al costat d'una sèrie d'imatges familiars. Senzill, però realment molt efectiu.

En la recta final va sonar la vitalista This will be (An everlasting love), una de les poques concessions que Cole va fer al seu repertori més soul i més personal, i mentre ella deixava l'escenari, el seu bateria va aixecar... una senyera estelada! Per als bisos va quedar Old man, una composició de Neil Young, que va cloure un concert realment inoblidable.