Art

El periple per protegir el patrimoni

Un llibre aborda les vicissituds de dos conjunts de Cornellà de Llobregat en la dictadura de Primo de Rivera i en la Guerra Civil

Santos M. Mateos treu a la llum aspectes inèdits de la gran mostra d’art català a París el 1937

El patrimoni artístic català va viure una muntanya russa de moments entre el 1914 i el 1939. Tot va començar bé, amb les pioneres polítiques d’estudi i de conservació que va propulsar la Mancomunitat. Després va venir una baixada en picat sota el jou de la dictadura de Primo de Rivera; una remuntada en la Segona República que feia de bon somiar el futur, i l’episodi més crític, la Guerra Civil, que va treure el millor i el pitjor de les persones per protegir i per destruir les obres d’art.

L’historiador de l’art Santos M. Mateos Rusillo ha traçat el tortuós periple del llegat cultural del país durant aquests 25 anys en un llibre que entrelliga les vicissituds de dos conjunts de Cornellà de Llobregat: Les columnes preromàniques i el Palau Mercader (Col·lecció Llibres de l’Avenç de Cornellà). Dos testimonis artístics de primera magnitud que es van trobar en l’ull de l’huracà, i en van sortir sans i estalvis. Però hauria pogut passar el contrari.

Doncs, sí, Cornellà atresora una obra mestra de l’any 1000. I en un lloc on mai l’esperaries: la porta principal de l’ajuntament. Aquí mateix van ser descobertes fortuïtament el 1928 aquest parell de columnes originàries d’una basílica paleocristiana. La ciutat baixllobregatina es va convertir aquell any en “l’epicentre del món de l’arqueologia i la història de l’art”, però va haver de trampejar els vents polítics en contra. “La Mancomunitat havia creat uns serveis modèlics fins i tot a nivell d’Europa, però amb l’assalt al poder de Primo de Rivera es va estroncar el bon rumb que havia pres Catalunya en matèria de patrimoni cultural”, assenyala Mateos. Les excavacions es van fer sense una empara científica i, enmig de la descoordinació, diverses restes exhumades, com un mosaic romà, van desaparèixer. El desig que havien tingut alguns de fer un museu no va tirar endavant. “Les coses haurien anat d’una altra manera si la troballa s’hagués fet ben pocs anys abans o ben pocs anys després”, emfasitza Mateos.

Així i tot, els dos pilars medievals es van conservar, i in situ, perquè hi va haver persones que van alertar del seu valor. Una d’aquestes va ser el president de la Junta de Museus, Arnau de Mercader, tercer comte de Bell-lloc, hereu del palau que el seu pare s’havia fet construir a Cornellà per estiuejar-hi, tot i que acabaria sent la seva residència principal. L’edifici, amb aires de castell medieval, estava atapeït d’obres que havien adquirit els dos primers comtes de Bell-lloc. Sobretot el segon, Joaquim. “Els seus fons artístics sortien a totes les guies turístiques quan vivien a Barcelona, al carrer Lledó del barri Gòtic i més tard al passeig de Gràcia. Van venir mal dades, es van establir a Cornellà i llavors historiogràficament es tornen invisibles, cosa que explica moltes coses del barcelonacentrisme”, diu Mateos.

Mort Arnau de Mercader, la seva vídua, Paolina Pozzali, va viure els temps convulsos de la guerra. Ella, cantant d’òpera, es va amagar amb l’ajut del consolat del seu país d’origen, Itàlia. I el palau va ser ocupat tot d’una pel PSUC, que, en plena onada iconoclasta, hauria aturat un escamot d’anarquistes disposats a fer-hi destrosses. L’edifici i els seus generosos terrenys van ser requisats per l’Ajuntament, que els va transferir a la Generalitat, i aquesta els va dotar de nous usos; per exemple, de camp de pràctiques i d’experimentació de l’Escola Superior d’Agricultura.

El govern català també va confiscar el que contenia el palau, a la vora de 1.500 objectes de naturalesa diversa: artística (pintura, vidre, ceràmica, escultura i armes, la nineta dels ulls de la saga Mercader), bibliogràfica i documental. Va ser –indica Mateos– una de les col·leccions privades amb més béns expropiats en el marc de la macrocampanya de la Generalitat republicana per salvaguardar el patrimoni, i no només el dels museus públics i el de l’Església, de la fúria que es va desfermar als inicis de la contesa.

A Pozzali no li va fer cap gràcia, és clar. Com no els en va fer a la majoria de particulars que no van retrobar-se amb les seves possessions fins després de la guerra. Però aquesta va ser la seva sort: que majoritàriament les van recuperar. “El govern català, absolutament desbordat al principi, tenia controlades les col·leccions més famoses –la Cambó, l’Amatller, la Rocamora, la Güell, la Muntadas...–, però no va poder arribar a totes les col·leccions petites i mitjanes. Les que es van perdre són justament les que no van acabar a les seves mans”, sosté l’historiador de l’art.

El fons artístic dels comtes de Bell-lloc va ser protegit al gran dipòsit de Barcelona, el Palau Nacional de Montjuïc. I, quan la capital va començar a témer pels bombardejos dels nacionals, una selecció va pujar als camions que traslladarien els principals tresors del país a l’església de Sant Esteve d’Olot i, més tard, a diferents masos de la frontera, a Seva, Agullana, Bescanó i Darnius.

Les joies de les joies del patrimoni català encara en van fer un altre, de viatge, i força més lluny: a París, on el 1937 van ser exposades al museu Jeu de Paume i, en una versió ampliada que va incorporar els absis de Taüll, al castell Maisons-Laffitte. “Però no s’hi va portar cap peça de col·leccions privades per por que un cop allà els seus propietaris les reclamessin i els les fossin tornades. No s’havien nacionalitzat, tot i que la intenció era fer-ho: a principi del 1938, es va aprovar un decret”, raona Mateos, que també ha publicat un article en l’últim número de la Revista de Catalunya en què revela aspectes inèdits d’aquesta impressionant exhibició de l’art català medieval a la capital francesa.

L’investigador ha rastrejat uns documents custodiats a l’Arxiu Nacional que altres estudiosos havien passat per alt: els papers financers generats per la delegació de la Generalitat a París entre el setembre del 1936 i el març del 1939. Al govern català no li va sortir gratis la doble mostra, per molt que les autoritats franceses s’haguessin compromès a fer-se càrrec de totes les despeses. Hi va acabar invertint 649.870,70 francs. Dit això, “va ser un èxit espaterrant de públic i de crítica”. “A la comunitat internacional li va arribar el missatge propagandístic que havia empès aquesta acció: que la política catalana de defensa del patrimoni s’havia imposat als incendis i als saqueigs dels revolucionaris més exaltats.”

Mateos ha tret a la llum un personatge clau que va liderar les tasques de relacions públiques: l’escriptor, periodista, dibuixant i crític d’art lleidatà Alexandre Plana. “Fins ara el mèrit s’havia atribuït exclusivament al Comissariat de Propaganda, perquè es desconeixia l’existència d’aquesta oficina de comunicació muntada ex profeso.” Plana, al seu capdavant, va cobrar el mateix sou mensual (uns 4.000 francs) que Joaquim Folch i Torres, el màxim responsable del concepte i del disseny del projecte expositiu, que va tenir col·laboradors de luxe com Josep Lluís Sert i Antoni Bonet Castellana.

Folch i Torres va ser el que no es va separar mai de les obres, que fins al final de la guerra van quedar dipositades al castell. I també és el que va tutelar el comboi que les va tornar a Catalunya, el setembre del 1939. A ell, però, els vencedors del conflicte no li van deixar passar la frontera: “L’èxit de la tornada el volien els franquistes.” “Se hallan ya en Barcelona gran parte de los tesoros artísticos de Cataluña que los rojos separatistas se llevaron a Francia”, va escriure La Vanguardia sota el dictat del nou règim, que va girar el mitjó del relat dels fets.

“Falta fer molta recerca d’aquell impressionant moviment de peces”, avisa Mateos. I divulgar-la, un repte que finalment ha assumit el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) en una exposició que obrirà al juliol. El Palau Mercader s’ho mirarà de prop. Adquirit per la Diputació el 1974, que el va cedir a l’Ajuntament, es va obrir com a museu públic el 1995. Alguns dels objectes de les antigues col·leccions dels Bell-lloc encara duen la marca del trànsit agitat dels anys de la guerra: uns números vermells dels inventaris que van aconseguir el seu objectiu, salvar-los.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia