“Sovint som presoners de com se suposa que hem de sentir-nos”

Durant la meva experiència amb el disc anterior a Dripping Springs (Texas) era conscient d’estar vivint un moment únic i màgic, amb molta comunió amb la resta d’artistes. Vaig sentir que s’hi havia establert una connexió molt especial i, en tornar a casa, ho vaig trobar a faltar moltíssim. Només van ser quinze dies i era conscient que ho tenia idealitzat, una mica com quan anàvem de convivències. Però el cas és que hi va haver un rum-rum que em va acompanyar durant molt temps i que em va fer plantejar moltes coses de mi i la meva vida. Jo no soc creient, però sentia que, d’alguna manera, com Adam i Eva, se m’havia expulsat del paradís. Tot plegat, en resum, va desembocar en una crisi personal en tota regla. La meva relació de parella se’n va ressentir i el batibull d’emocions va ser considerable.

En les interpretacions, sobretot. Tot allò crec que va fer-me ser millor intèrpret. Altres vegades, en el moment de gravar les cançons, ja havia superat l’estat emocional amb què les havia compost, però en aquesta ocasió les vaig gravar en ple huracà. No pas a Dripping Springs, aquesta vegada, sinó a Denton, més al nord. Va ser dolorós gravar-les, aquestes cançons. Vaig fer-ho en un moment en què tot era encara molt fosc i no tenia res gens clar...

He mirat molt dins meu. No és que això no ho fes en discos anteriors, però en aquest no he volgut imposar-me cap mena de repressió ni autocensura, ja que tinc la sensació que massa sovint som presoners de com se suposa que hem de sentir-nos. No volia autoenganyar-me ni posar filtres, ni tampoc edulcorar res.

Vaig ensopegar un assaig d’Annie Sprinkle que es deia així i que, precisament, m’ajudava a reforçar aquesta idea. La pornografia, on tot, precisament, és explícit i sense filtres, ens fa sentir incòmodes, però és interessant entendre per què ens hi sentim, d’incòmodes. Volia mirar d’endinsar-me en aquest sentiment. Són reflexions que, d’alguna manera, em van interpel·lar, ja que vivia un moment, precisament, en què sentia coses que em feien sentir incòmode i que preferiria no estar sentint. Coses, però, que, al capdavall, sentia i no podia negar! M’hi vaig endinsar de manera catàrtica, suposo, però també artística, de reconeixement personal.

És el primer disc en què he fet un pas enrere i he deixat que el productor fes tranquil·lament la seva feina. Volia que la sonoritat fos diferent de la del disc anterior, però algú m’havia d’ajudar a arribar-hi. Ted Young [productor], en aquest sentit, em va demanar una selecció del que escoltava i una llista del que m’havia agradat i del que no del meu últim disc.

Lana del Rey, Julia Jacklin, Sarah Klang, algunes cançons del Reputation de Taylor Swift... Artistes capaces de crear ambients amb molta textura.

No, és una fantasia i crec que, tal com està la meva carrera, no funcionaria. M’agrada viure aquí i m’estimo molt la meva terra!