Música

ANTONI ROS-MARBÀ

COMPOSITOR I DIRECTOR D'ORQUESTRA

“La música és la ventafocs de la cultura”

He tingut moltes trobades amb ministres, consellers, alcaldes... I, després, en sortir, penses: “Què hi has vingut a fer, aquí?”
En direcció orquestral, no t’adones que comences a saber de què va la cosa fins que portes 25 o 30 anys de carrera

Antoni Ros-Marbà (L’Hospitalet de Llobregat, 1937) és el degà dels directors d’orquestra catalans. La seva trajectòria és immensa, com ho constata, per exemple, la invitació, fins a tres ocasions, per part de la prestigiosa Berliner Philharmoniker de posar-se al seu pòdium. Fa només uns dies, Ros-Marbà va demostrar el seu excel·lent estat de forma artística amb una versió semiescenificada d’El giravolt de maig (1928), d’Eduard Toldrà, al Palau de la Música, en una tarda que ja es pot qualificar d’històrica. És per això que hem cregut oportú i convenient de realitzar aquesta entrevista una tarda de finals de primavera per parlar de diferents qüestions relacionades amb l’actualitat del món musical, el nostre patrimoni i, sobretot, de projectes futurs, alguns dels quals més que rellevants.

Fa pocs dies, Herbert Blomstedt, que el mes vinent farà 94 anys, va dirigir la Filharmònica de Berlín amb la ‘Quarta’ de Sibelius i una ‘Tercera’ de Brahms. Uns dies abans, quan vostè va fer ‘El giravolt de maig’ al Palau, es va dir que tal vegada era l’últim cop que dirigia aquesta obra. És una cosa que, a Europa, a ningú se li acudiria dir mai. Per què, en canvi, aquí sí?
Doncs la veritat és que no ho sé. Sí que sé, però, l’edat que tinc, i que estic bé, tot i que naturalment mai se sap què pot passar. Amb Herbert Blomstedt, però, és cert que ens portem deu anys de diferència. Recordo haver-lo convidat a dirigir l’OBC, com Mariis Jansons i tants altres. En tot cas, abans de fer El giravolt de maig, als músics de l’orquestra [OBC] vaig ser jo mateix qui va dir-los que segurament aquella seria l’última vegada. Crec que el treball que vam fer va ser molt fructífer i m’hi vaig sentir molt bé.
Amb l’edat... es dirigeix millor?
Sí, i tant! No és cap tòpic, això. Hi ha diferents etapes. Sempre s’ha de començar, és clar, i ben aviat, si és possible, si s’està preparat. En direcció orquestral, però, no t’adones que comences a saber de què va la cosa fins que portes 25 o 30 anys de carrera.
Vostè va ser deixeble d’Eduard Toldrà i assistent seu l’última vegada que va tenir l’ocasió de dirigir ‘El giravolt de maig’ al Palau. Com el recorda?
A Toldrà el porto ben a dins del cor. Amb ell vaig conviure uns anys que van ser molt significatius, sobretot per l’escalf que em va donar. Recordo parlar-hi molt de literatura, així com de tots aquells poetes que havia conegut i musicat. Parlava també molt d’Amadeu Vives, que era, de fet, a qui anava dedicat El giravolt de maig; de Lluís Millet, d’Antoni Nicolau... Vam arribar a tenir un tracte molt directe, amb espai també per a les petites confidències. El veia assajar i treballar amb una orquestra [la Municipal de Barcelona] modesta però endreçada i que, al capdavall, rutllava perquè, en la seva base, hi havia vocació. Toldrà sempre parlava amb terminologies musicals però al mateix temps humanes, poètiques fins i tot. Recordo, en aquest sentit, quan, una vegada, amb la Segona de Brahms, insistia que el final havia de ser “tan delicat com quan talles una rosa”. Era un home extremadament delicat, Toldrà, també, però de cap manera llepafils.
Una figura molt poètica, doncs.
Molt. Hi ha una anècdota reveladora, de quan era jove i estava tocant el violí en una festa major a Castelló d’Empúries. Va entrar una noia, Maria Sobrepera, que acabaria sent la seva dona, i de seguida va voler-hi ballar. Juli Garreta va dir a Toldrà: “Au, ves-hi, ja tocaré el violí per tu!” Des d’aquell dia Toldrà va escriure-li una carta cada dia i no va tractar-la de tu fins una setmana abans de casar-se! Bonic, oi? En l’atmosfera de Toldrà sempre hi havia quelcom poètic. Recordo molt també quan, en un assaig, parlàvem d’un canvi de modulació al final de Daphnis et Chloé, i deia: “Això és com una carretera que, de sobte, et dirigeix cap a un altre lloc!” Sempre estava buscant sinònims. I era molt de la terra, també. Va tenir l’oportunitat de quedar-se a Madrid a dirigir l’Orquesta Nacional de España a començaments dels anys quaranta, i va dir que no.
Parlant de Toldrà, per què creu que es fa tan difícil normalitzar el patrimoni musical català?
És molt difícil, certament. S’ha fet el que bonament s’ha pogut, però és difícil. Cal ser conscients que no tot el patrimoni que tenim és de primera qualitat. Però també del fet que és el nostre, la qual cosa és important, i que hi ha un munt d’obres que, malgrat que no siguin de primeríssim nivell, mereixen ser escoltades.
Faci de prescriptor. Quins autors serien, segons Ros-Marbà, indiscutiblement de ‘primera qualitat’?
Enric Granados, Isaac Albéniz, Eduard Toldrà, Joaquim Serra, Robert Gerhard, en certa manera Montsalvatge... D’obres per a orquestra no crec que n’hi hagi gaires, però.
Juli Garreta?
I tant! La Pastoral és una obra mestra. I els dos moviments centrals de la Suite Empordanesa em semblen també realment extraordinaris. Garreta tenia un gran instint per a l’orquestració!
Hi ha el compositor i violoncel·lista Josep Valls, també, a qui vostè va interpretar.
Molt difícil d’interpretar, certament, tot i que tenia un esperit avantguardista interessant. Valls, com Robert Gerhard, va ser un dels exiliats. Se’l coneixia com el “Valls de Le Havre”, on va anar a viure després de la guerra.
Ja que cita Gerhard, què en pensa del fet que la nostra orquestra nacional, ara que s’ha celebrat el 125 aniversari del seu naixement i el 50è de la seva mort, no hagi estat capaç d’interpretar-ne cap simfonia però que, en canvi, sí que ho faci la Filharmònica de Berlín, que l’any vinent interpretarà ‘Collages’ amb Simon Rattle de director?
No sabria pas què dir al voltant del que passa amb Gerhard... Francament no ho sé. Sí que recordo, però, que, en la meva adolescència, Gerhard era algú completament missing, un exiliat. Jo, amb l’Orquesta Nacional de España, vaig fer el Concert per a violí amb Erich Gruenberg l’any 1979, que aquí fins aleshores només havia fet Xavier Turull. Recordo, de fet, estar a casa del Gruenberg, que va telefonar i vaig parlar amb la Poldi, la dona de Gerhard, que tenia un català perfecte. Jo havia fet ja les Danses de Don Quixot, que no s’havien fet mai, un concert monogràfic on també hi havia Gruenberg i, també, la Quarta Simfonia. Amb Toldrà, d’altra banda, eren amics, molt amics, però no recordo que en parlés mai gaire, tot i que és coneguda aquella anècdota, explicada per la seva filla, de quan, l’any 1936, a Toldrà se li va donar el premi Albéniz per La rosa als llavis i li ho van fer saber Gerhard, Conxita Badia i Manuel Clausells entrant a casa seva amb, precisament, una rosa als llavis.
Vostè, després de, precisament, Eduard Toldrà (1944-1962) i Rafael Ferrer (1962-1967), va ser el tercer director de l’Orquestra Nacional de Catalunya (1967-1978 i 1981-1986). Com la veu, en l’actualitat?
La meva experiència amb l’orquestra aquests últims dies ha estat molt positiva. Hi ha molt bons músics! De tota manera, aprofitant que hi havia molt bon feeling, sí que els vaig explicar que, en les orquestres, hi imperen petits codis. Codis que no me’ls he inventat pas jo, sinó que he heretat. Un, per exemple, és quan el baix harmònic, des de baix, ho desplega tot. Ho escoltaven amb molta atenció. “Quan ataquem –els deia–, molta atenció amb en José [Mor, violoncel·lista solista]!” Son coses, però, que costen moltíssim i sobre les quals cal treballar-hi i insistir-hi fins que es crea un hàbit.
Sona com hauria de sonar, l’OBC?
Pot donar molt més de si, és clar.
Quines rutines segueix, amb 84 anys, a l’hora de compondre?
Hi dono voltes, moltes voltes. Fa molts anys, quan era jovenet, vaig conèixer la vídua d’en Garreta i recordo que em deia que, tant bon punt es posava a escriure, ja li sortia. Jo, en canvi, necessito temps. Són com petits parts, les composicions. Durant molts anys vaig estar fent música diguem-ne “de consum”, alguna de la qual amb vocació de fer un servei al país: cantates per a infants, la Història de Catalunya amb cançons... No tenia massa temps per compondre obres “de creació” i ara he començat. A Madrid hi estrenaré una obra per a corda que vaig compondre durant el confinament: Meditació sobre el Divendres Sant. Vaig veure la pel·lícula El calvari, de Mel Gibson, i em va deixar completament impactat. Per compondre necessites tranquil·litat, i en aquell període, per sort, en vaig tenir força.
Fa anys que es parla d’una òpera feta per vostè sobre el filòsof alemany Walter Benjamin, mort el setembre del 1940 en estranyes circumstàncies quan fugia dels nazis a Portbou, que s’hauria d’haver estrenat ja al Gran Teatre del Liceu.
Tinc tota la confiança que es farà. En Víctor [Garcia de Gomar, director artístic del Liceu] m’ha dit de totes les maneres possibles que ho té previst. No sé encara quan ni en quantes funcions, perquè sé perfectament que no és precisament una d’aquelles òperes que aporten calés. El llibret és de Tony Madigan, que ens va deixar fa uns mesos, i a més de Benjamin, hi intervenen Bertolt Brecht, el filòsof Gershom Scholem, Dora Pollack, que va ser la seva primera dona... Benjamin va ser un gran col·leccionista de postals, i l’òpera són tretze d’aquestes postals. Vaig tardar sis anys a fer-la.
Com és l’òpera, en l’aspecte musical?
Està feta en un llenguatge molt lliure, però sense escarafalls. La definiria com postexpressionista, amb arrels tonals, una gran orquestració, un acordió... Una cosa important és que la música transcorre en paral·lel a l’acció dramàtica. Hi ha vegades en què la música va per un cantó i el text, per un altre, i per a aquesta obra, amb el Tony Madigan vam esforçar-nos molt perquè la fonètica, l’accentuació del text, fossin correctes amb el llenguatge musical. Madigan, per cert, era un músic excel·lent! Tant podia tocar guitarra barroca com flamenc amb els gitanos [riu].
Entrem, per acabar, en el terreny polític. Hi ha un nou govern de la Generalitat i una nova consellera. Què els demanaria?
La música és la ventafocs de la cultura. Els demano, doncs, que treballin perquè deixi de ser-ho.
Sempre ho ha estat?
Potser no tant com ara... Jo he viatjat molt i vaig viure molt de prop, per exemple, tot el que passava a Holanda [Ros-Marbà va dirigir l’Orquestra de Cambra dels Països Baixos entre 1979 i 1986]. Allà els musics es queixaven, però la música, la cultura, en general, tenia bastant més predicament que aquí.
Deu haver conegut uns quants polítics, al llarg de la seva trajectòria...
He tingut moltes trobades amb ministres, directors generals, consellers, alcaldes... I, després, en sortir, penses: “Què hi has vingut a fer, exactament, aquí?” Et sents molt ben atès, et conviden a dinar, hi parles, t’escolten, veus que van prenent apunts... però, al cap d’un temps, et preguntes: “Què n’ha quedat, realment, de tot allò?” És inevitable, després de tant temps, per tant, tenir un cert desencís.

Reverència i estima

Antoni Ros-Marbà és una d’aquelles personalitats culturals que enriqueixen, ho vulguem o no; en siguem o no conscients. Ens en recordem o ens n’oblidem per mandra. Dotat d’una intuïció i una gran saviesa musicals, més enllà de la seva carrera musical, no és menys veritat que Ros-Marbà és el nostre Mestre per excel·lència. No oblidem, així, noms importants de la direcció orquestral com ho poden ser Josep Pons, Edmon Colomer, Salvador Mas, Manuel Valdivieso, Santi Serrate, Joan Lluís Moraleda o Melanie Tiebaud, per citar-ne només alguns: són una part important del seu llegat acadèmic i pedagògic. Es diu que el que acaba per assolir una cultura profunda i seriosa és el respecte que mostrem als més grans. Fer-ho a Antoni Ros-Marbà és haver-ho de fer, necessàriament, amb reverència i estima.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda