Pixar dreta és violència?

Per què pixar dreta provoca tant enrenou, pot pertorbar tanta gent i, fins i tot, es pot considera una acció violenta? A la Capella de Sant Nicolau, aquests dies s’hi projecta una videoperformance en què l’artista basca Itziar Okariz fa l’acció d’orinar dreta en espais públics i privats. Sobre la moqueta d’un hotel de Nova York, en un lateral d’una carretera captada pels focus d’un cotxe, dempeus sobre un vehicle estacionat, a les escales d’emergència d’un edifici, en una font d’una plaça... Okariz no fa més que qüestionar els convencionalismes socials i els estereotips associats a l’home, així com destruir la concepció del cos com un dispositiu ideològic imposat, replantejar la relació entre allò que és públic i privat o alterar el concepte d’intimitat. Tot plegat amb una acció aparentment tan quotidiana com és pixar i que a ulls de nosaltres, els espectadors, ens pot resultar tan subversiu.

La seva és una més de les accions filmades i recopilades al centre d’art contemporani Bòlit de Girona sota el títol Desobediències i resistències, un projecte premiat a la Gran Canària i que ara atura la gira itinerant per diferents centres expositius de l’Estat per mostrar als tres centres gironins dels quals disposa l’equipament d’art contemporani (La Rambla, Pou Rodó i Sant Nicolau) les propostes artístiques d’artistes de renom internacional en el camp performatiu, com són Marina Abramovic, Teresa Correa, Matt Mullican, Shirin Neshat, Jürgen Klauke, Sigalit Landau, Teresa Correa, Regina José Galindo i la mateixa Itziar Okariz.

De violència en trobem arreu, implícita o explícita, i en tots els àmbits: econòmic, social, laboral, institucional, cultural... Aquesta mostra no fa més que obrir-nos més els ulls per veure que hi ha una pseudoviolència, sovint legitimada, que està saturant el nostre medi social. El comissari, Adonay Bermúdez (Lanzarote, 1985), creu que la pseudoviolència són “les accions que la societat assumeix com a violentes perquè s’escapen del seu ventall de moviments correctes –tenint en compte tots els segles d’autocastració– i per tant les cataloga com a tals”. Però, com ell qüestiona, “realment ho són?”.

Orinar, comptar monedes, respirar, jugar amb un hula-hoop, enfilar-se a un toro mecànic i asseure’s a una cadira a pintar són accions quotidianes que esdevenen extraordinàries “només pressionant una tecla”. I aleshores, com demostren aquests artistes amb les seves desobediències, tot s’altera, ens pertorba i es tradueix ens accions que violenten; en diferents graus, segons l’edat, el gènere, la cultura, la història o la religió.

Tan sols amb subtils modificacions, petits gestos –com en el seu dia va ser col·locar-se davant d’un tanc, aixecar un puny davant una manifestació nazi o no cedir un seient a l’autobús a un jove pel fet de ser blanc– que canvien el rumb de la història. Aquí són: comptar monedes i introduir-les en un crani, és respirar abraçada a un esquelet, és jugar al hula-hoop amb espines que fereixen el cos en una platja de Tel-Aviv, és una immigrant llatinoamericana enfilada a un toro mecànic que no pot dominar a Texas, és pintar de manera agressiva mentre s’està hipnotitzat, és asseure’s a una cadira després de rebre una ordre, és cantar amb el xador posat i tot seguit empunyar una arma de foc o és ser dona i plantar-se a orinar dreta. Som realment tan lliures com ens pensem? Queda clar que no.