Cultura

Mirador

Passat i present dels jocs ‘arcade’

Igual que els videoclubs i les botigues de discos, els “salons recreatius” són cosa d’un passat proper. Que sí, que segur que encara en queden alguns, però són lluny de la popularitat que van tenir en la dècada dels vuitanta i els noranta. En el cas dels recreatius, en va tenir bona part de culpa la introducció de manera massiva de consoles de joc a les llars. Abans es jugava de manera domèstica amb Amiga, Amstrad, Commodore 64 i el Sinclair ZX Spectrum. També amb els primers ordinadors, seguits per consoles de joc tan populars com la Super Nintendo i la Mega Drive. Però el 1994 va entrar la tercera en discòrdia: PlayStation. I a partir d’aquest moment, res va tornar a ser el mateix.

Fins llavors, els salons recreatius, a més de buidar-nos les butxaques, eren un centre de reunió de tota mena de persones compartint una mateixa experiència. Teníem la necessitat de superar l’últim rècord i plasmar amb les nostres inicials la proesa. Jocs com ara Pac-Man (1980), Donkey Kong (1981), Frogger (1981), Dragon’s lair (1983), Out run (1986), Operation Wolf (1987), Tortugues ninja (1989), Street fighter (1991), Mortal kombat (1992) i Virtua cop (1994) van ser testimonis de com es perdien petites fortunes a còpia de monedes de cinc duros. I és que cap plataforma domèstica transmetia les sensacions d’aquells salons amb barreja d’olors, entre les crispetes i el fum de les cigarretes (en aquella època es podia fumar en qualsevol lloc), i de sons estridents. I allà no podies salvar la partida per continuar en un altre moment. Només podies acabar-te el joc si complies, almenys, un d’aquests dos requisits: ser molt hàbil o disposar d’una quantitat considerable de monedes de 25 pessetes (o de 50 o 100 en determinades màquines).

Els grans videojocs sorgien en les màquines recreatives. Les màquines més potents i avançades eren aquestes i no les consoles de joc domèstiques. I així va ser fins als noranta. En aquest moment ja no existia tal diferència tècnica. I les consoles superaven les recreatives en un punt: el joc en línia. Era el primer pas per a la transformació dels salons, primer, i per a la seva desaparició massiva, després.

Gràcies a la nostàlgia, joguines com Geyperman, Madelman, Barriguitas, Nancy i similars han tornat a ocupar un espai a les prestatgeries d’alguns establiments, i alhora es paguen petites fortunes per exemplars originals, intactes i amb la caixa original. Pel mateix motiu, s’ha generat un pròsper negoci al voltant de la recuperació de màquines recreatives. Màquines restaurades per fer-ne un ús domèstic. És clar que, en tecnologia, mai podran competir amb els actuals ordinadors, consoles de joc, pantalles 4K i 8K, i el so Dolby Atmos. Però el que es paga no és això, sinó l’experiència. O més ben dit, reviure les sensacions que teníem quan érem més joves. I això no ens ho pot oferir ni el millor dispositiu actual.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.