Ensalvatgida per la soledat

Amb els contes de Cavalcarem tota la nit, premi Mercè Rodoreda, Carlota Gurt (Barcelona, 1976) va convertir-se en un dels fenòmens editorials del confinament a principis del 2020. Costava de trobar-ne exemplars quan les llibreries van poder reobrir. No és estrany que Proa li hagi donat ara un tractament estel·lar per la seva primera novel·la, Sola, presentant-la com un dels grans esdeveniments de la temporada, per més que ella mateixa tingui dubtes sobre els mèrits d’un llibre que va començar a treballar el 2017, simultàniament a l’escriptura dels contes, i del qual assegura, després de revisar-lo durant tant de temps, no haver-se distanciat prou: “Ara mateix el detesto.”

Sola narra en un intens compte enrere de 185 dies la història d’una dona a la quarantena, Mei Sala, que ho abandona tot per tancar-se en una casa aïllada al bosc, on havia passat la infantesa, per intentar escriure un llibre que “s’empelta” de Solitud, de Victor Català, que es va infiltrant cada vegada més en el relat de manera que se superposen en diverses capes l’autora, la narradora i l’escalenca, escrivint cada una el seu personatge: la Mei, la Lila i la Mila. A mesura que la novel·la avança per desembocar en “aquell dia”, la protagonista va perdent tot allò que la vinculava al seu món (la feina, la parella, el fill –imaginari o no–, els amics, el pare), en una mena de “crònica de les pèrdues” que Carlota Gurt relaciona amb “una història de destrucció i reconstrucció de la persona”. Escrita, diu, “a ritme de conte”, per la seva intensitat narrativa, la novel·la afronta el lector a la idea que “la solitud té els seus efectes, et transforma, i ho pot fer de moltes maneres, perquè és un estat mental, no una realitat”. No és el mateix estar sol que sentir-se sol, matisa, que els anglesos distingeixen amb dues formes d’adjectivació, alone i lonely, aclareix l’escriptora, que viu fonamentalment de la traducció literària de l’anglès i l’alemany.

Com la mateixa autora, la narradora planifica meticulosament el seu llibre, amb la redacció preliminar de la sinopsi, l’escaleta i les fitxes, “molt d’escola Ateneu”, on de fet va néixer el projecte. “Vinc de la producció teatral, i per això soc molt organitzada”, es justifica Carlota Gurt, que assegura que alternar els contes amb la novel·la li servia també per “tocar de peus a terra”: “Entre conte i conte, tornava a la novel·la, perquè ja sabia el que tocava a cada escena i només calia executar-ho. La novel·la em fa baixar una mica a la terra, mentre que en els contes me’n vaig molt, se’m descontrolen.” Molts temes són compartits d’un llibre a l’altre, com ara el desig, la natura, la soledat, la relació de parella o amb els fills. I el sexe, també, que Gurt aborda sense complexos, com un fet central “no només de la novel·la, sinó de la vida mateixa”. En alguna ocasió ha comparat el conte amb un gronxador, i la novel·la, amb un tobogan, però a Sola li ha calgut “modular” la velocitat de la caiguda perquè es percebi de manera gradual que la història arriba a través d’un narrador cada vegada menys fiable: “Tu només et veus per dins, tens una percepció subjectiva de com ets, però no tens ni idea de com et veuen des de fora. Amb la Mei, tenia interès a mostrar aquest descarrilament, perquè com més pèrdues, com més sola està, menys realitat té que li faci de mirall.” Vol ser cautelosa per no desvelar més del que sigui necessari de la trama, però afegeix: “No sé dir si al final hi ha redempció, com em demanava un periodista. Potser sí, perquè d’alguna manera s’allibera, però la soledat té un preu.”

Una de les frases del llibre és justament “la realitat no es descompta mai”, que té relació amb el primer títol que havia pensat, Contra la gravetat, descartat per criteris editorials: “Expressava millor la lluita contra un fenomen davant el qual no pots lluitar, de rebel·lar-te contra la vida, contra la manera com són les coses. Per això el personatge hi ha un moment que llança una pedra a l’aire i fantasieja amb la idea que no caigui mai.” De manera paradoxal, però, aquesta dona escull aïllar-se justament allà on hi ha tot el pes de la gravetat que l’arrossega: la casa familiar, contaminada del record idealitzat del pare i la presència engavanyadora de la mare, d’on ha de treure la pols com si fossin tires de pell. “D’alguna manera tots volem lluitar contra el passat, i sempre perdem, perquè és invencible: és el que és, no es pot canviar.” A pesar de la temptació de buscar-hi referents autobiogràfics, Carlota Gurt sosté que en tota ficció hi ha elements viscuts i altres d’imaginats amb una teoria molt seva: “La vida és una mena de carn picada, i quan escrius en fas una botifarra. Algunes coses són meves i d’altres, no, depèn de la sal i el pebre.” Una de les invencions més manifestes són els noms dels escriptors que cita en la novel·la, com ara Vulkànov o Hoffner, transposicions de Nabòkov i Bernhardt, de la mateixa manera que les localitzacions participen d’un joc d’equívocs: la muntanya es diu Pobleny; el riu, Muntanya, i el poble, Sorrius. “Són aquelles coses idiotes en què no es fixa ningú, però és una manera de fer evident que fins i tot les coses que són inventades tenen alguna forma d’existència dins el nostre cap. La realitat no existeix: la fem nosaltres. Per si mateixa no és res.”

Tot i la imatge de desimboltura que projecta, a la qual ha contribuït la seva activitat a través de Twitter, confessa una insatisfacció “patològica” amb l’escriptura, una espècie de repulsió: “No lliga amb el meu personatge, però la veritat és que tinc dubtes terribles. A vegades penso que no em sortirà res, que tot és un desastre. El bluf Gurt. Potser el dia que m’ho cregui una mica escriuré bé. Però si acabo estant-ne contenta, potser en realitat serà pitjor, literàriament parlant.” En qualsevol cas, considera que “ser conscient dels defectes et salva una miqueta, però mai del tot”.