Cultura

La flama perduda de la modernitat

Paul Auster acosta al seu món la biografia de Stephen Crane, de vida tan breu com fulgurant, anticipadora i finalment oblidada

Paul Auster (Newark, 1947) podria ser un autor previsible, de qui ja coneixes el mètode i l’estil (i ho esperes a cada llibre), fins que el 2017 va arribar el colossal i minuciós 4 3 2 1, un compte enrere que aspirava a copsar la totalitat d’un món des de tots els punts de vista, potser a la recerca del somni inabastable d’escriure la gran novel·la americana que busquen quasi tots els escriptors de la seva generació, des de Don DeLillo a Philip Roth. Amb la biografia de l’escriptor, periodista i poeta Stephen Crane (1871-1900), que considera un dels fars més lluminosos i menystinguts de la literatura moderna al seu país, Auster fa un pas més cap a l’extenuació en un altre llibre de mil pàgines que amenacen d’ofegar el lector en un mar de dades, segons auguren algunes ressenyes que hi troben a faltar més contenció. Però les passions no poden ser moderades; són com aquest llibre, desaforades, desbordants, omnívores. La diferència entre La llama inmortal de Stephen Crane, que ara li ha publicat en castellà Seix Barral (cap editor català s’hi ha atrevit), i un soporífer assaig acadèmic sobre la vida i l’obra de l’autor de La insígnia roja del coratge és que Paul Auster també és escriptor i, més enllà de l’enlluernament per la brillantor narrativa del seu paisà (de qui elogia també els poemes, dels “més estranys i ferotges del segle XIX”), aborda de manera no gens obliqua una deliberació sobre el seu propi procés creatiu, just en el moment en què es troba en una cruïlla pel probable esgotament del seu univers de ficció. Potser el mateix èxit editorial que va acompanyar el Crane jove i intrèpid, aquella flama que es va extingir amb el pas dels anys perquè un, al capdavall, es passa més temps mort que viu, és també una projecció de la celebritat crepuscular d’Auster, que arribat als 74 anys comença a comprendre que la legió de lectors devots que avui el llegeixen també desapareixeran un dia o altre, si no hi ha una transmissió del seu llegat com la que ell ha emprès amb l’infortunat Stephen Crane.

Aquesta no és, doncs, la recerca d’un erudit, sinó l’homenatge d’“un vell escriptor estremit pel geni d’un autor jove”, com diu al principi del llibre i com va reafirmar ahir en una roda de premsa virtual que va deixar-lo “aclaparat i alhora esperançat” pels nombrosos mitjans que hi participaven: “Als Estats Units s’ha perdut l’interès públic per la literatura, la premsa no hi presta cap atenció.” El mateix Stephen Crane en podria ser la demostració: ja no forma part de cap programa d’estudis, de manera que s’ha perdut per als lectors joves, però no per als escriptors, des de Hemingway fins a Joyce Carol Oates, va puntualitzar Auster, que l’han tingut per un referent i fins i tot un precursor. “Va ser el primer a rebutjar tota la parafernàlia de la literatura del XIX per anar a l’essencial, i la seva poesia era tan radical, que inspira bona part dels avantguardistes d’avui”, va remarcar l’autor des de la seva casa de Brooklyn, fent pipades a una cigarreta electrònica i proclamant la seva fascinació per les qualitats visuals (“fenomenològiques”, en va dir) de Crane: “La meva ficció es basa en una narrativa antiga, que beu dels contes de fades i la tradició oral, però ell tenia una percepció de les coses que a la majoria se’ns escapen, i un talent formidable per traslladar-les al llenguatge en metàfores sorprenents”, com ara dir del rostre impàvid d’un remer a Cuba, on va estar destinat com a corresponsal durant la guerra hispanoamericana, que era pla com el terra (“a face like a floor”). “Per anys que visqués, no se m’hauria acudit una comparació així”, va dir.

Per reposar del desgast imaginatiu de 4 3 2 1, no es pot dir que hagi buscat un camí fàcil. Li ha calgut documentar-se quasi tres anys esquivant les muntanyes de llegendes i falsedats que pesaven sobre un autor de vida trepidant però molt breu (va morir als 28 anys de tuberculosi), i només es va sentir segur quan va contactar amb el principal biògraf de Crane, Paul Sorrentino, i aquest va anar-li aprovant les quartilles que li enviava fotocopiades a mesura que escrivia. “Tot i això, hi ha escletxes en la seva vida que mai no podrem respondre”, va constatar Auster, per a qui “la literatura és millor que la vida mateixa” i “els llibres, el millor lloc on estar-s’hi”. Com a periodista, Crane va conèixer una època esplendorosa (“qualsevol alumne d’institut escrivia millor que un universitari d’avui, perquè encara vivien en un món de paraules”), tot i que també va ser un reporter atípic: “No escrivia segons els estàndards, era més a prop de la literatura d’imaginació, però les seves cròniques són tremendament absorbents i de fet estan més a prop de la veritat.” Amb la seva biografia, Auster voldria restituir-lo al lloc que li correspon, al costat de Melville, Poe, Conrad o James: “No és que sigui invisible, però sí una mena d’ombra. He volgut treure’l de la foscor.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.