Cultura

Jordi Martí

Tinent d'alcalde de Cultura de Barcelona

“S’ha de trencar la dicotomia Barcelona-país”

Allò global és allò local sense murs. Ens cal fer cosmopolita el que som, que és molt cosmopolita
No hem tingut ni un govern nacional ni un govern estatal que apostés per la nostra cultura

Jordi Martí (Barcelona, 1965) està fent des de principis de mes una ronda d’entrevistes als mitjans de comunicació per explicar els seus plans com a nou tinent d’alcalde de Cultura, Educació, Ciència i Comunitat de Barcelona. A més, continuarà sent el regidor de Presidència i Pressupostos. En tot moment parla molt bé de la persona que ocupava fins ara el seu càrrec, Joan Subirats, un dels artífexs intel·lectuals de Barcelona en Comú, el partit de Martí després d’haver trencat amb el PSC. Ens cita al centre d’art de La Capella.

Estic parlant amb el mateix Jordi Martí que havia estat delegat de Cultura (2006-2011) de l’Ajuntament socialista?
I amb el mateix que va entrar a l’Ajuntament el 1996 i que va tancar aquest primer període el 2003 per desavinences amb el Fòrum de les Cultures, sense fer-ne escarafalls. Soc exactament el mateix. El que ha canviat és el PSC, això és evident. Quan era delegat de Cultura, vam impulsar l’Agenda 21 de la cultura, que el que pretenia era dir que els ciutadans són tant receptors com actors. Això és la base del pla dels drets culturals de Joan Subirats. El meu motor sempre ha estat entendre la cultura com un pilar del progrés i del desenvolupament, no com un instrument “al servei de”, sinó com quelcom que ha de fer millorar la qualitat de vida i les possibilitats del territori d’una ciutat.
Se sent còmode agafant el relleu de Subirats, però on posarà el seu accent propi?
Som molt amics, amb Subirats, i hem discutit molt sobre moltes coses que s’han fet. Hi ha un factor clau que ja he dit en altres entrevistes. Barcelona és tant perquè és capital d’una cultura pròpia. Sense cap concepció essencialista, perquè és una cultura porosa, d’un país que és terra de pas…
Va generar polèmica quan ho va dir...
Més que polèmica, sorpresa, diria jo. Però és que som en un país on en aquests moments dir les coses pel seu nom sembla molt estrany. Algú em va escriure: “Home, no, la projecció internacional de Barcelona és gràcies als Jocs Olímpics.” Igual que les exposicions del 1888 i del 1929, són instruments que se sustenten en el fet que aquest país té una cultura i, per tant, pot sortir al món a explicar-la. Això és el que és internacional. Allò global és allò local sense murs. A mi em posa nerviós quan surten a dir que han de venir més coses de nivell internacional per ser cosmopolites. No, no, no, el que cal és fer cosmopolita el que som, que és molt cosmopolita. El que ens interessa és aconseguir ser internacionals amb el MNAC. Aconseguir ser internacionals portant l’última exposició estàndard que circula pel món…
...com les que programa ara el Museu Marítim amb el conveni que ha signat el primer tinent d’alcalde, el socialista Jaume Collboni, amb una empresa.
Està bé que vinguin, a mi no em molesten gens, però això no és el que dona la projecció internacional de Barcelona. Això no ens fa ni més cosmopolites ni més internacionals. El que ens va fer més internacionals dels Jocs va ser el discurs inaugural de Pasqual Maragall, quan va dir que l’estadi porta el nom de qui va intentar fer-los, els Jocs, Lluís Companys. És a dir, quan ho lliga a una tradició. El que ho va veure amb els ulls oberts i ho va escoltar amb les orelles obertes es va adonar que ho estàvem fent per moltes altres coses més enllà d’uns quants que jugaven a pilota. Es fan, insisteixo, com també va ser el cas de les grans exposicions del 1888 i del 1929, perquè hi havia un projecte de país i de capital. La cultura catalana, la gran producció que ha fet és aquesta ciutat. És el més global i internacional que ha fet. Aquest intent de segregar la ciutat del país és una barbaritat que jo no puc comprendre. Pensar que Barcelona i Catalunya són dues realitats antagòniques és absurd. S’ha de trencar aquesta dicotomia. Polèmica, no; simplement s’han de dir les coses pel seu nom.
Què entén, vostè, per cultura catalana?
L’espai en què jo estic políticament enllaça amb la tradició del PSUC de reivindicar una cultura catalana d’arrel popular, la dels anys vint i trenta, la que va omplir el Paral·lel, la dels Cors de Clavé… i la ciutat de Barcelona és el que permet projectar-la. La cultura catalana sempre ha estat una cultura d’acollida, una cultura que no ha expulsat mai ningú. “És català el que viu i treballa a Catalunya”, va començar dient el PSUC, i Jordi Pujol, que era llest, ràpidament s’ho va fer seu. Per tant, tota la cultura que es fa a Catalunya hauria de ser cultura catalana. En aquests moments, potser, per tot el que ha passat els darrers anys, sembla que la cultura catalana és la d’uns, els independentistes, enfront d’uns altres. La cultura catalana ha de ser de tots els catalans, pensin el que pensin sobre el futur polític del seu país. És la cultura que acull; per això defensem la immersió lingüística a l’escola, per això la Marta Mata defensava el català com a llengua comuna, com una llengua que uneix... I cadascú, després, que pensi lliurement sobre quina creu que ha de ser la millor articulació política, que jo respecto i gairebé et diria que tinc simpatia per totes. Tornar a convertir la cultura catalana en una cultura oberta, que convida, és el millor que podem fer. I més en uns moments de retrocés del català.
És amb el MNAC que hem d’aconseguir ser internacionals, diu. Molt bé, però mentrestant tenim el mateix MNAC, la Fundació Miró i el Museu Picasso, artistes clau per a la internacionalització de Barcelona, agonitzant per falta de recursos. No és molt trist?
Tristíssim. I n’he parlat amb la consellera cada vegada que ens hem vist. Em crec la seva sinceritat quan diu que té el compromís de doblar el pressupost cultural de la Generalitat. Tenim un infrafinançament al sistema cultural català. Ho volem tot políticament, però som incapaços de cuidar allò que ens dona sentit com a comunitat o com a nació. És una paradoxa que jo no sé trobar en cap altre lloc del món. Hem estat castigats pel finançament de l’Estat? Potser sí, però la Generalitat hi destina menys de l’1%. Som la segona o la tercera, començant per la cua, comunitat autònoma que destina menys percentatge a la cultura. Aquí l’únic que ha fet la feina, i s’ha de dir amb totes les paraules, és el municipalisme. En tots els casos, governi qui governi. Pocs ajuntaments de més de 50.000 habitants trobaràs que no destinin més del 5% o del 6% a polítiques culturals. Barcelona ha fet els deures sense cap mena de dubte i ens podem comparar, en percentatge, amb qualsevol ciutat del món. Però no hem tingut ni un govern nacional que hi apostés ni un govern estatal que hi apostés. L’altre dia em va fer gràcia el titular d’una entrevista al ministre que deia “El ministerio no puede ser la consejería de Madrid”. Doncs és el que ha estat pràcticament durant els 40 anys de democràcia. Jo crec que això ara podria començar a canviar… Em preguntaves per la situació de les nostres institucions: farem tot el que sigui necessari per salvar-les. Però vull que quedi clar on és l’arrel del problema. Mira el que està passant amb la producció audiovisual a Catalunya. És lamentable: aviat no tindrem cinema català. D’això, no se’n pot responsabilitzar, ja no dic Barcelona, el conjunt del municipalisme.
El govern convergent tenia un projecte per a Montjuïc com a pol cultural que vostès van descartar per desproporcionat, però tampoc han tirat endavant cap alternativa. I la muntanya es va degradant...
Montjuïc ha estat i continua sent un espai que necessàriament Barcelona mai donarà per acabat. L’exposició del 1929, que explica en bona mesura la ciutat moderna, es concentra a Montjuïc. Després, durant els Jocs, és una de les quatre àrees de centralitat dissenyades per Bohigas. Una pega: l’única cosa que va faltar llavors és l’arribada del metro a la porta del MNAC. Montjuïc s’ha de llegir com un gran espai d’oportunitat que s’ha de tractar amb cura: les noves capes que s’hi afegeixin han de ser respectuoses amb les anteriors, perquè explica la història de Barcelona. Montjuïc sempre ha servit perquè la ciutat pugui fer passes endavant. I ara segur que toca fer-ne una. Hi ha bons projectes plantejats. Un d’impressionant és l’ampliació del MNAC en un pavelló de 30.000 m². Compte que ara en té 10.000. Això vol dir reinventar el museu. I lliga amb la transformació que ha de fer la Fira en aquell sector vinculat a les noves tecnologies, amb el projecte que estan impulsant la Universitat Oberta, Hangar i d’altres.
Deixem la muntanya i anem al mar: que té a dir de la sucursal de l’Hermitage?
No m’agrada que en un espai i en un sòl públic es facin operacions que no tinguin un interès públic. I si, a més, aquest espai públic és a la zona més simbòlica, encara menys. Seria el lloc on els australians plantarien l’òpera. I nosaltres hi hem de posar una franquícia? Hi ha una altra reflexió que m’agradaria fer. La gran transformació d’aquesta ciutat va ser de cara al mar, però a mi, ara, des del punt de vista cultural, m’interessen més els dos rius. El debat sobre la ciutat no es juga al mar. Al mar es juga el paper de Barcelona al món, i l’hem d’anar alimentant. Que el tenim molt consolidat: Barcelona és una referència que a vegades ens creiem poc, o menys els d’aquí que els de fora. Els dos rius són allò que quan era petit dèiem que era on s’acabava Barcelona. I ara en canvi s’han convertit en dues grans rambles d’una gran ciutat metropolitana d’una regió metropolitana. Al Besòs haurem de fer una aposta cultural important, perquè és l’àrea més densa segurament d’Europa. I al Llobregat, si hem de ser capital de la cultura, també, perquè ens connecta amb Catalunya.
Aquest plantejament metropolità és el que s’ha seguit per a la biennal Manifesta, que se celebrarà el 2024. Hi creu, en aquest model d’esdeveniment artístic?
Totalment. Hi ha un sector molt crític amb les biennals. Ara no recordo quin curator internacional va dir que són autobusos plens d’artistes que van fent parades. Els deixa en un lloc perquè hi exposin les seves peces, els torna a fer pujar i cap al següent lloc. Manifesta, aquesta biennal nòmada europea, és tot el contrari: una lupa que s’acosta a un territori i el que fa és treure’n tot el potencial i explicar-lo al món. Això a Barcelona li va bé. I el que nosaltres hem demanat als organitzadors és que la lupa no la posin sobre el municipi, sinó sobre la regió. Caldrà veure quines són les centralitats culturals. I torno al que et deia dels rius: haurien de ser els grans corredors culturals.
Un dels seus primers actes va ser, fa uns dies, la presentació del festival Ars Electronica, al Canòdrom. I em preguntava si, amb perspectiva, creu que va ser una bona decisió de l’Ajuntament de Xavier Trias no destinar-lo a centre d’art?
Va ser un error carregar-se’l. El vam rehabilitar amb diners dels Plans Zapatero que ara tant es critiquen, per cert. A mi em semblava, i ho continuo pensant, que allà un centre d’art hagués funcionat molt bé. S’hi hagués pogut fer una cosa singular, per la seva arquitectura tan particular.
El centre d’art es va acabar ubicant a la Fabra i Coats, però darrerament no l’han deixat treballar amb tranquil·litat. Ara mateix està pendent de traslladar-se a un altre espai del recinte. Part del sector de l’art pensa que el consistori no hi acaba de creure massa.
No en conec els detalls. El que em sembla interessant és el que està passant en el conjunt de la Fabra i Coats. Té moltes barreges: formació, producció, difusió, dimensió social i de barri… L’error és pensar que allà hi ha coses com si fos El Corte Inglés: a la planta 1 això, a la planta 2 allò altre… És un artefacte cultural molt contemporani, el tipus de centres culturals que s’estan veient arreu d’Europa. S’han d’acabar les obres i a mi el que m’agradaria és que tots els equipaments s’anessin unificant: l’un ha d’alimentar l’altre. Per aquí és on resoldrem el paper que hagi de tenir el centre d’art.
El dia del Canòdrom també es va veure que tenen bona sintonia amb la consellera Natàlia Garriga.
Sí, molt bona sintonia, crec que podem fer moltes coses. I si aconsegueix el seu objectiu de doblar el pressupost em trauré el barret. També et diré que jo sempre m’he portat bé amb els consellers que m’han tocat. Potser perquè tinc més ànima de gestor cultural que de polític.
Amb el ministre Miquel Iceta, hi ha parlat? Abans ens ha dit que creu que potser les coses podrien canviar amb ell…
Encara no. He parlat amb el seu secretari general. Si algú pot entendre aquesta idea de pluriculturalitat de l’Estat és ell. Ara estem a punt de tancar definitivament el conveni de cocapitalitat, que és important per dues coses. L’una, pels recursos, perquè anem escassos de diners per al finançament cultural i és una manera que l’Estat compensi, mai prou, però una mica sí, aquest desequilibri entre l’aposta cultural que fa per Madrid i per Barcelona. I l’altra, tant o més important que els diners, pel reconeixement que suposa la cocapitalitat. Té un pes que hauria de ser, però, també en altres dimensions, com la protecció del català.
Vaig fer aquesta mateixa pregunta a Joan Subirats: hi ha veus, com Jaume Plensa, que parlen de defalliment cultural a Barcelona. Vostè, que té tant recorregut, què en pensa?
Que en el fons expressa allò de mirar-se el melic que tenim els barcelonins i els catalans en general. Nosaltres sempre hem de ser el centre del món. O perquè som la bomba, i llavors ens agafa aquella borratxera de cofoisme, i només cal recordar el lema del Fòrum de les Cultures, que a mi em va desesperar, Un esdeveniment que mourà el món. O perquè som els més desgraciadets i estem defallits. En fi...



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Poder ‘calentó’

BARCELONA

L’ordre i el caos

Girona

Ha aparegut el diable

sitges
Mallorca, convidada a L’Escala, Vila del Llibre

Mallorca, convidada a L’Escala, Vila del Llibre

L’Escala
El text català més antic

El text català més antic

barcelona

Entrades a 10 euros al Palau, l’Auditori, el Mercat de les Flors, el Lliure i el TNC per celebrar el 100% d’aforament

barcelona

Un documental rememora una trobada a Suècia amb carboners de les Gavarres

La Bisbal d’Empordà
Fernando León de Aranoa
Director de cinema

“S’estan perdent el sentiment de classe i la solidaritat”

sant sebastià
ALBERT MASSIP
Projecte Càntut

“Graveu els avis, en un temps hi donareu tota la importància”

BANYOLES