Cultura

Gran Terence Davies

El director anglès du a Sant Sebastià ‘Benediction’, sobre l’escriptor Sigfried Sassoon, i Iciar Bollaín hi presenta un film sobre la reconciliació al País Basc

A ‘Maixabel’, iciar Bollaín aborda el conflicte d’una manera digna i reconciliadora

Sembla difícil que la secció oficial del festival de Sant Sebastià pugui presentar una pel·lícula tan immensa, amb la seva bellesa i profunditat, com Benediction, que Terence Davies ha creat a propòsit de Siegfried Sassoon (1886-1967), l’escriptor anglès que, pertanyent a una família adinerada, va allistar-se a l’exèrcit del seu país en la Primera Guerra Mundial, però que, vivint l’horror de les trinxeres sense mantenir al front els privilegis de la seva classe social, va tornar amb una crisi nerviosa i amb la idea de denunciar el govern que, lliurant els soldats a la mort en una carnisseria brutal, perllongava el conflicte amb una voluntat de conquesta territorial. Sassoon, com fa present Davies, sempre va estar marcat per l’experiència i la memòria d’aquell infern.

Ahir també va projectar-se a concurs una pel·lícula, Maixabel, sobre un conflicte que ha provocat molt de dolor: l’enfrontament entre ETA i l’Estat espanyol. Iciar Bollaín, amb un guió coescrit amb la gironina Isa Campo, ho aborda d’una manera digna i reconciliadora assumint el punt de vista de Maixabel Lasa, la vídua del polític socialista Juan Maria Jauregui que va acceptar una trobada reparadora amb dos (Luis Maria Carrasco i Ibon Etxezarreta) dels assassins del seu marit que, després d’abandonar el grup armat basc i complint condemna en una presó, van demanar-li perdó; però la seva proposta cinematogràfica és lluny de la grandesa del film del cineasta anglès, que, bandejat de manera inexplicable per altres festivals europeus de categoria A, ja va presentar abans dos dels seus tres últims films (la meravellosa The Deep Blue Sea i Sunset Song) a Sant Sebastià després de fer-ho en el festival de Toronto.

Hi ha un altre film (Regeneration, de Gilles MacKinnon, 1997) que aborda la personalitat de Siegfried Sassoon, però ho fa posant-lo en relació amb altres soldats que, com ell, van ser internats en un hospital psiquiàtric militar a causa dels trastorns emocionals provocats per la seva participació en l’anomenada Gran Guerra. Sassoon, de fet, no volia aquest internament, però va aconseguir-lo el seu influent amic Robie Ross (que anys enrere va ser un dels pocs defensors d’Oscar Wilde quan van jutjar-lo per escàndol públic per la seva homosexualitat) per evitar-li el consell militar (i la possible condemna a mort) que podia comportar haver escrit en contra del govern anglès per perllongar la guerra. Sassoon volia ser jutjat per així fer evident la seva denúncia i perquè aquesta no fos considerada la reacció d’un boig. En tot cas, Davies posa al centre del seu relat aquest escriptor que, a més d’elaborar-ho en diversos poemes, va explicar la seva experiència a les trinxeres a través d’un personatge fictici, George Sherton, a les Memòries d’un caçador de guineus, primer volum d’una trilogia.

Amb una construcció fragmentària, alternant els anys de joventut i els de la vellesa, i utilitzant d’una manera esplèndida imatges d’arxiu de les trinxeres i els morts de la Primera Guerra Mundial, Davies també fa present l’homosexualitat de Sassoon viscuda sense sentiment de culpa, però amb amants cruels que van abandonar-lo i que van menar-lo a voler ordenar la seva vida casant-se i tenint un fill, George, amb el qual l’escriptor discuteix en el moment que vol convertir-se al catolicisme i, pel fet de sentir-se vell, odia el món modern. El director de Veus distants i El llarg dia s’acaba (preciosos films inspirats en la seva infantesa i adolescència a Liverpool) tot ho fa a la seva prodigiosa manera, és a dir amb una composició pictòrica que dota de bellesa les imatges, amb l’ús de les cançons i balls per crear l’ambient d’una època, i amb el seu humanisme.

Iciar Bollaín també ha volgut fer una pel·lícula humanista a través d’una narrativa convencional que comença mostrant l’assassinat de Jauregui i el dolor de l’esposa (interpretada per Laura Portillo) i la filla per després mostrar l’evolució dels personatges (Maixabel Lasa considera que les víctimes al País Basc no són només a causa d’ETA, sinó també per les accions del GAL i la violència policial; i Carrasco i Etxezarreta abandonen ETA i es penedeixen dels seus crims) que propicia unes trobades que corresponen als millors moments del film.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Tres guionistes, amagats amb l’alter ego de Carmen Mola, guanyen el Planeta

barcelona

‘Lamb’, millor pel·lícula al Festival de Sitges

sitges

Poder ‘calentó’

BARCELONA

L’ordre i el caos

Girona

Ha aparegut el diable

sitges
Mallorca, convidada a L’Escala, Vila del Llibre

Mallorca, convidada a L’Escala, Vila del Llibre

L’Escala
El text català més antic

El text català més antic

barcelona

Entrades a 10 euros al Palau, l’Auditori, el Mercat de les Flors, el Lliure i el TNC per celebrar el 100% d’aforament

barcelona

Un documental rememora una trobada a Suècia amb carboners de les Gavarres

La Bisbal d’Empordà