Música

ISMAEL BERENGENA

MÚSIC

“El rock es mor i tu què fas per evitar-ho?”

Les cançons que toquem amb Rock per Xics són com Frankensteins: lletres de cançons populars dins de clàssics del rock
Porto més de trenta anys en el món de la música i soc un professional, però encara mantinc l’ofici de pintor, per si de cas

Ismael Berengena farà 45 anys el 29 d’octubre, diada de Sant Narcís, el patró de Girona: la ciutat on aquest guitarrista i cantant, “obrer del rock”, va néixer el 1976. Vinculat també a la localitat veïna de Sarrià de Ter per lligams familiars, Ismael és el mitjà de tres germans i tots tres són músics. Tant el gran (Rubén, 1974) com el petit (Alfred, 1978) són bateries i aquest últim és membre de la banda basca Soziedad Alkoholika des del 2014. Ismael Berengena fa més de trenta anys que volta pels escenaris, primer a l’escena alternativa del rock gironí dels noranta, amb grups com ara Peces in the River i Confussion Fussion; després com a guitarra solista de Rockzilla, una de les millors bandes de rock de garatge sorgides a Catalunya, i més tard posant-se en la pell i l’uniforme d’Angus Young amb la Bon Scott Band, cèlebre banda d’homenatge a AC/DC. Després van arribar projectes més personals com ara Elisma, un trio de rock clàssic i impetuós, amb Rubén a la bateria, que també és la base del seu nou projecte: Rock per Xics. “rock and roll is here to stay” (El rock and roll és aquí per quedar-se), cantaven Big Star en el clàssic Thirteen (1972), però s’ha de fer alguna cosa per recordar això a la mainada que puja. És el que pretén Rock per Xics.

Té alguna explicació del fet que els tres germans Berengena hagin sortit músics? Tenen antecedents familiars?
No especialment. Potser alguns dels meus avis tenien el do de la música, però mai no van arribar a desenvolupar-lo. I la meva mare tenia més de mil poemes escrits, però no va publicar res. Es deia Anna Sidera i va morir el 25 de juliol passat.
Com va començar a descobrir el seu do?
Des de molt petit vaig tenir una gran facilitat per fer música. Sense cap formació prèvia, em posava a tocar qualsevol instrument i aconseguia treure-li la melodia que jo tenia al cap.
El primer grup?
Als 13 anys vaig entrar als locals d’assaig de la Campsa i, després d’alguns intents que no van prosperar, vam formar Peces in the River. Amb ells vaig començar a pujar als escenaris i ja no ho he deixat mai més.
Com va anar amb Peces in the River?
Entre el 1990 i el 1993 vam fer uns cent concerts, sobretot a les comarques gironines, on el grup va tenir força repercussió, però jo era tan jove que no era gaire conscient del que estava passant. Fèiem una barreja de punk i rock dur, i realment tot era molt punki: la nostra actitud, la manera d’expressar-nos, les lletres de les nostres cançons, amb molta crítica social i compromís, però també amb bones dosis d’humor i bogeria. En aquest sentit no he canviat gaire [riu].
Els gironins d’una certa edat recorden la Campsa com un espai gairebé mític per al rock fet a la ciutat en aquell temps.
Sí, de la Campsa van sortir moltes coses. Hi havia quatre locals petits que compartíem entre 10 i 15 grups diferents, més un altre de més gran que feien servir els Diables d’en Pere Botero. En aquell context, Peces in the River –que completaven Arturo Tuti Rodríguez (veu i guitarra) i Quim Musta Planas (baix)– vam gravar una maqueta en casset, de la qual vam fer 1.000 còpies que es van exhaurir i ara està molt buscada, però es pot escoltar en el canal de YouTube de Peces in the River. També hi ha la gravació del concert que vam oferir el 1992 a les barraques de les Fires de Girona. Aquell va ser el nostre Wembley! [riu].
Després de més de trenta anys dedicat a la música, no se li qüestiona la professionalitat. Però viu de la música?
En el dia d’avui, soc un professional de la música, però ho haig de combinar amb altres feines. Tinc ofici de pintor i això m’ha ajudat molt en moments difícils. Ara gairebé no pinto. De fet, els tres germans sempre hem tingut molt clar que aquesta era la nostra passió: una inquietud que ens ha motivat per mantenir-nos sempre actius en el món de la música.
I els pares què en deien, d’aquesta passió, quan eren tan joves?
Sempre que podia, el meu pare ens acompanyava als concerts amb el camió de la fusteria. Li encantava veure’ns contents i disfrutava tant com nosaltres: volia entendre les nostres inquietuds, saber què ens agradava tant d’aquella música que escoltàvem. Ell va ser fuster perquè era el que li va tocar fer, pel seu context familiar i social, i per això va deixar que nosaltres tinguéssim llibertat per triar el nostre destí, perquè tot plegat fluís de manera natural. Ell flipava amb nosaltres.
En aquells moments inicials s’emmirallaven en altres grups gironins com ara Sopa de Cabra o Umpah-Pah, que havien tingut èxit a tot Catalunya?
No, perquè érem joves i rebels, crèiem en l’autogestió total i, simplement, ens ho passàvem bé. No teníem ni mànager. En aquella època, jo no era gaire bon gestor, en bona part perquè sempre era el més petit, estava envoltat de gent més gran i sempre anava a remolc dels altres.
Reprenem el fil. Després de Peces in the River arriba...
Confussion Fussion. Era un quintet i també hi havia en Rubén a la bateria. Manteníem la nostra essència, la barreja de heavy, rock i punk, però amb molta influència dels Red Hot Chili Peppers i els seus ritmes funkies. Vam funcionar dos o tres anys, cap a mitjans dels noranta, i també vam publicar una maqueta en casset, però no vam tenir ni de bon tros el ressò de Peces in the River. Després van arribar altres grups que no van acabar de funcionar. Jo anava buscant, buscant... I llavors va sorgir Rockzilla.
Aquí ja hi ha un salt important.
Sí, amb Rockzilla [el grup tenia com a cantant Marc Corso, primer vocalista de Sangtraït i després també d’Àspid] vam començar a fer gires per tot l’Estat espanyol i especialment pel País Basc. Vaig gravar el primer EP i els dos primers elapés del grup, que van funcionar bastant bé gràcies al suport que ens va oferir el segell GP Records de Sant Sebastià, que controlava força el circuit alternatiu, molt influenciat llavors pel rock de garatge escandinau. A Rockzilla, entre el 2000 i el 2005, aproximadament, és on començo a passar moltes hores tancat dins d’una furgoneta, tocant per tot arreu, de vegades compartint cartell amb grups com ara Zen Guerrilla, Gluecifer o Hellacopters. Jo era el guitarra solista i em vaig posar les piles, perquè quan vaig començar amb la guitarra, als 13 anys, em van ensenyar a posar les cordes, afinar i poca cosa més.
És un autodidacta convençut?
Ho soc, perquè m’he anat formant a partir de l’experiència. Però jo ara soc professor de guitarra particular i ensenyo solfeig, encara que a mi ningú no me n’ha ensenyat. La veritat és que als guitarristes no els agrada gaire el solfeig. Volen rock’n’roll! [riu].
Per què va deixar Rockzilla?
Pels conflictes d’egos, que són tan habituals en els grups. Per tant, vaig decidir continuar buscant i llavors algú em va dir que havia vist un anunci de la Bon Scott Band, que estava buscant guitarrista. “Mira’t això, que em sembla que és per a tu”, em va dir, i vaig anar a Barcelona a fer les proves. En la primera vaig tocar dos temes i en la segona ja vaig fer mig repertori amb la banda. Vaig formar part de la banda en el seu millor moment, entre el 2006 i el 2011. En total, vaig tocar en uns 300 concerts per tota la península vestit d’Angus Young, amb un uniforme escolar que, per cert, em vaig haver de fer jo. Al principi em sentia supercòmode fent aquest paper i tocant tots els clàssics d’AC/DC, perquè Angus Young és el meu principal referent com a guitarrista, però al final t’encasellen com un imitador, com si es tractés d’una suplantació d’identitat, i va arribar un moment en què vaig sentir la necessitat de tornar a ser jo. Per això quan vaig deixar la Bon Scott Band vaig decidir muntar el meu propi grup, Elisma, amb el meu nom, justament per aquesta necessitat de reafirmació personal. En aquest projecte em vaig retrobar també amb el meu germà Rubén, i hem estat sempre un trio, primer amb Àlex Morell i ara amb Gerard Cantero com a baixista. Amb Elisma hem gravat quatre discos, tres d’estudi i un directe, sempre tocant temes propis, fent el de sempre com sempre. El problema és que actualment costa molt tirar endavant tocant temes propis.
La solució?
D’una banda, hem muntat un altre grup paral·lel, The Seventies, per fer versions de clàssics del rock, sobretot dels anys setanta. Som el mateix equip humà que amb Elisma, però amb The Seventies tenim una veta de mercat molt més àmplia. Toquem en càmpings, xiringuitos, festes majors, festes privades... La demanda la crea el públic i amb The Seventies tenim una demanda que malauradament no hem aconseguit fins ara amb Elisma.
I ara tenen també un altre projecte, no?
Sí, Rock per Xics , una banda de rock per al públic familiar, de la qual formem part en Rubén, en Gerard i jo, més l’Elena Vilà, com a encarregada de l’animació dels concerts. El 2018, vaig estar tot un any preparant en secret l’espectacle, fent les cançons i dissenyant tot el concepte escènic. I el 5 de març del 2019 vam fer el primer concert. Com sempre, l’objectiu inicial d’aquest projecte era deixar de pintar parets i tocar més la guitarra, buscant noves oportunitats.
Rock per Xics és una altra aportació al panorama de la música familiar a Catalunya, cada vegada més divers i ric en propostes de qualitat.
Sí, és cert. A més, en els últims anys han canviat molt les maneres de consumir música, i més encara amb la pandèmia. Si no pots vendre entrades per a un concert el dissabte a la nit, es tracta d’intentar vendre-les el diumenge al migdia o a la tarda. A més, nosaltres hem mamat el rock des de ben petits i l’única manera de continuar fent rock és transmetent-lo a les noves generacions. Quan sento tanta gent que es queixa perquè els Rolling Stones es van morint i el rock està en perill d’extinció, els dic: vosaltres què feu per intentar evitar-ho? Per això el meu lema sempre és: voleu rock’n’roll? Doncs jo en tinc per donar i vendre, i en diferents formats! [riu].
A més, el rock no és només música, hi ha més coses, no?
Sí, és una cultura i uns valors: la unitat, la lleialtat, l’autenticitat, l’amistat... I els podem transmetre a les famílies i als més petits a través dels discos i dels concerts, evidentment amb el volum més baix, a mig gas. Quan la mainada comença a tapar-se les orelles en els concerts, el nostre tècnic ja sap què ha de fer.
Com és el repertori de Rock per Xics ?
Les cançons són com Frankensteins: inserim lletres de cançons populars catalanes en clàssics del rock. Per exemple, En Joan petit balla al ritme de Led Zeppelin.
Em sembla que la seva recerca no ha acabat encara, veritat?
No, perquè arran de la pandèmia he començat a fer concerts en solitari. No ho havia fet mai, ni tan sols m’ho havia plantejat. També per primer cop actuo com a Ismael Berengena. Faig una barreja de tots els meus repertoris, de versions i temes propis, només amb guitarra acústica i un pedal de loops, i m’estan sortint molts concerts. En definitiva, el format no importa: jo soc un obrer del rock, un lluitador incansable que només vol transmetre felicitat a través del rock.

Little Richard i el gegant contra el ‘reggaeton’

El seu himne, Això és Rock per Xics, té com a base I love rock’n’roll, de Joan Jett, i això ja és una declaració de principis. Aquest tema –on deixen ben clar que no els agrada el reggaeton– obre el primer disc del grup, titulat també Això és Rock per Xics, que es publicarà el 5 de novembre. Ja està disponible a YouTube el primer single i videoclip, una potent revisió del Tutti Frutti de Little Richard, amb fragments de diverses cançons populars com ara El gegant del pi i Cargol, treu banya, i el 8 d’octubre arribarà el segon: El monstre de Banyoles. La hiperversionada Surfin’ Bird, de Trashmen, no s’hauria imaginat mai convertida en El planeta està brut, i els Ramones entrarien en èxtasi amb Ella és punk rocker. Per acabar, ho hi podia faltar AC/DC: És molt llarg el camí (It’s a long way to the top). El diumenge 3 d’octubre tindrà lloc la presentació oficial del disc al centre cívic de Porqueres (17 h).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona
Éric Besnard
Director de cinema

“Hem caigut en l’histerisme col·lectiu i no parem a pensar”

Barcelona
MÚSICA

Joan Magrané estrena a Peralada un responsori per a la Setmana Santa del segle XXI

girona