Paradisos de ciment

El fotògraf Txema Salvans (Barcelona, 1971) no acostuma a demanar permís a la gent que retrata. No li cal. Encara que pugui semblar el contrari, la seva gran càmera analògica muntada sobre un trípode l’ajuda a passar desapercebut. Fins i tot quan puja aquest aparatós i feixuc instrumental al sostre de la furgoneta, que és des d’on més li agrada disparar per tenir una visió més completa del context. “No em veuen com un fotògraf sinó com algú que està treballant, que de fet és el que estic fent”, diu. Així aconsegueix retratar la gent com ell vol: amb naturalitat. Pacient i persistent, Salvans dedica anys als seus projectes; quinze, el rècord, al darrer, Perfect day, l’antipostal de la costa mediterrània espanyola, una reflexió crua i lúcida d’un paradís adulterat per l’home depredador, i que ara i fins al 21 de novembre exposa a la Fundació Foto Colectania amb el patrocini de la Fundació Banc Sabadell.

El mar no surt en cap de la cinquantena d’imatges, cosa que les fa encara “més inquietants i desoladores”, sosté Salvans. Entre el 2005 i el 2020 va recórrer el maltractat litoral, sencer, de Girona a Algesires. El comptador de quilòmetres de la seva furgoneta, disparat: 150.000. I en els llocs més inhòspits hi va trobar el fil argumental de la seva sèrie: persones que semblen felices. A pràcticament cap –insisteix– li va advertir que la retrataria per no forçar-la a fer o a ser res impostat. De simulacres de la realitat ja n’anem massa ben servits. Una parella d’adolescents fent-se un apassionat petó a prop d’una refineria de petroli a Gibraltar. Famílies parant el sol en una platja de ciment a Torrevella. Una colla d’amics xalant en una atracció aquàtica tarada –hi queden encallats– de Marina d’Or, a Orpesa. Marina d’Or, “on tot envelleix ràpidament. El paradigma del que és un bon negoci polític i constructor.”

“Són feliços de veritat?”, es pregunta Salvans. O, millor dit, ens ho pregunta, perquè “tots ens podem reconèixer en aquestes imatges tragicòmiques”. Massivament hem decidit passar el nostre temps lliure, les nostres preuades vacances, en aquest territori sobreexplotat urbanísticament. “La condició humana té una resiliència emocional i física increïble. On altres espècies es rendeixen nosaltres som capaços d’aguantar una mica més. No vivim interrelacionats amb la natura i la qüestió no és si sobreviurem, que segurament és que sí, sinó en quines condicions estem disposats a sobreviure”, raona.

L’editorial britànica Mack va publicar Perfect day en un fotollibre en plena pandèmia. Es va esgotar de seguida. El millor premi a quinze anys de feina. Durant aquest temps, Salvans en va elaborar una altra, de sèrie, dedicada a les prostitutes de carretera. També del Mediterrani. “Sempre treballo en l’entorn que conec, el meu. Però a partir d’allò més concret intento donar-li complexitat per comprendre com funcionem com a espècie”, precisa aquest biòleg de formació i fotògraf per “necessitat vital”.

Tan vital que no es va donar per vençut quan la crisi del periodisme el va deixar sense encàrrecs. “Tenia dues opcions: la frustració total i absoluta o replantejar-me la fotografia d’una altra manera.” Va escollir la segona, i es va reinventar com a fotògraf que, sense les urgències de l’actualitat dels mitjans, podia dedicar més temps als seus projectes personals. Temps que en bona mesura és d’espera, a contrapel de l’era de la fotografia digital compulsiva. Esperar que passi el “fet casual, el que no tinc planejat”. “El meu treball no és mental sinó intuïtiu. És quan revelo i edito que veig cap a on vull anar”, rebla.