Cultura

El reflex de Molas

Edicions 62 presenta ‘El mirall de la vida’, dietari entre el 1956 i el 2015 de l’influent professor i editor Joaquim Molas, a cura de Rosa Cabré i Maria Capdevila

Cabré: “Al llarg de 60 anys, Molas no va abandonar mai l’escriptura del dietari”

Joaquim Molas (1930-2015) és, malgrat els contraris i les desercions, un dels personatges literaris més influents de la segona meitat del segle XX. Organitzador i director d’infinitat de projectes i col·leccions que tots tenim a casa, Molas ha estat un home que ha deixat empremta. Al costat del seu amic i interlocutor Josep Maria Castellet, van convertir Edicions 62 en un aglutinador de la literatura catalana moderna. Sense ser exagerats, la seva obra es podria comparar en la literatura a la de Pompeu Fabra en relació amb la llengua. Com va recordar Cabré, “abans d’ell, la literatura catalana no estava homologada com les altres literatures”. Ara, gràcies als bons oficis de la filòloga i deixeble Rosa Cabré i de Maria Capdevila, vídua de Molas, apareix El mirall de la vida, dietari entre el 1956 i el 2015, any del seu decés. Es tracta d’un document de primer ordre: gairebé 1.000 pàgines, de les quals prop de 800 són inèdites, i que poden servir tant per discernir aspectes de la nostra literatura de l’últim mig segle com per descobrir la biografia d’un personatge únic. Hi trobarem les seves dues passions, per l’existència i per la literatura. També, una radiografia de temps de canvis i d’incerteses. Amb el seu aspecte un xic esquerp, els comentaris càustics i el cigarret de picadura entre els llavis, Molas va marcar un abans i un després. També la possibilitat de tenir algú a qui criticar perquè ningú va ser capaç de fer tanta feina.

Cabré inicia el pròleg dient: “Al llarg de 60 anys, Molas no va abandonar mai l’escriptura del dietari. Amb més o menys dedicació i freqüència, hi va treballar sempre. Tal com l’hem trobat, el dietari comença el 1956, però sabem que va començar molt abans. No podem precisar en quin moment exacte, perquè els fragments inicials, com molts d’altres, van ser destruïts per una causa determinada. Ara, només ens podem fiar de la seva paraula i ell assegura que el va començar un cop acabada la carrera universitària, cap al 1953, quan, amb Antoni Comas i Francesc Noy, era ajudant de la càtedra del professor Martí de Riquer, a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona, i col·laborava en la traducció i confecció del Diccionario literario Bompiani (1959), que dirigia el Dr. Riquer, a l’editorial Montaner i Simón. Aquí Molas va coincidir amb els escriptors Joan Oliver i Pere Calders, que havien tornat de l’exili, i també amb el novel·lista Sebastià Juan Arbó i el també filòleg Sergi Beser, entre d’altres. Tots ells, malgrat treballar llavors per a una editorial castellana i venir de trajectòries molt diverses, van contribuir a dinamitzar la represa de la literatura en català.” En les entrades, sovint breus, que Cabré i Capdevila van rescatar de carpetes, quaderns i agendes, sovint redactades amb lletra quasi de metge, notes al marge i esborraments, Molas hi pot anotar observacions, que poden ser contradictòries, però reveladores. Cabré en va destacar algunes que criden l’atenció. Per exemple, rescata una conversa amb Salvador Espriu, que li va reconèixer que “fer poesia és morir-se” i que a Catalunya només havien sentit la “veritable poesia” Verdaguer, Maragall, Guerau de Liost, Salvat-Papasseit i Rosselló-Pòrcel, no pas Riba ni Foix. De Foix, explica com li va confessar que de jove va haver de vendre’s el cotxe perquè, quan conduïa de nit, tenia “al·lucinacions”, o, ja el 1992, anota que Maria Aurèlia Capmany i Montserrat Roig “omplen les sales de conferències no perquè siguin bones o males escriptores, sinó perquè estan mortes i, sobretot, perquè hi arrosseguen les feministes o les parafeministes. Com abans, en temps de Franco o de la Transició, els polítics”.

Molas no es va oposar al fet que es publiquessin els escrits, tot i que ell només ho va fer parcialment. La cita del començament és prou explícita: “La vida: un riu amb saltants i corrents imprevistos, ple d’arbustos arrossegats de lluny i cadàvers de gats o de rates amb residus oliosos de fàbrica, incontrolable en la seva força i la seva brutícia. Una massa tèrbola que s’escapa de les mans de la reflexió i, doncs, del domini de qui el sofreix. En general, el pas de riu és més ràpid que el de la reflexió, que acumula, a vegades, mesos i anys de retard. Per això aquest dietari no té dates. Avui, el dia que sigui, prenc consciència del gos mort o del saltant de fa dos, sis, deu anys i l’escric. I el poso honestament en el lloc que li pertany: fa dos, sis, deu anys!”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.