Cultura

La dona que costava veure

Maria Jaén repara l’oblit de Francesca Vidal, l’amor amagat de Pau Casals, a la novel·la ‘Estimat Pablo’

Allà on fos que anés Pau Casals, a la Barcelona revoltada dels anys vint, a l’Arcàdia il·lusòria de la platja de Sant Salvador, a la caseta de Prada durant l’exili, als camps de concentració francesos per assistir els refugiats republicans, allà hi havia també Francesca Vidal, Capdevila de casada, Frasquita per als familiars i els íntims, la nena que amb setze anys s’havia enamorat del seu mestre de violoncel, “en Casalet”, com s’hi referia mig ruboritzant-se a les cartes a les germanes, pel qual passaria totes les penalitats de l’exili i ell trairia el seu principi més sagrat: no tornar a trepitjar terra espanyola mentre encara hi visqués Franco. “No m’ha calgut inventar res d’una història que em va literalment posseir, perquè l’argument ja estava escrit”, explica Maria Jaén d’aquesta relació incomprensiblement silenciada que ha novel·lat a Estimat Pablo (Rosa dels Vents), el seu retorn a la narrativa després d’anys de dedicació als guions de sèries televisives i documentals.

Va ser contemplant a la casa museu del Vendrell el retrat que havia pintat de Frasquita la seva germana Lluïsa Vidal, mentre preparava el documental sobre Casals Pau, la força d’un silenci, emès fa poc a Sense ficció, que va interessar-se per primera vegada per la figura d’aquesta dona omesa de quasi totes les biografies del músic, on a penes rep la consideració d’una majordoma o una secretària. Hi havia un pudor justificat, és clar: Pau Casals no havia obtingut el divorci de la seva dona, la soprano nord-americana Susan Metcalfe, i Francesca Vidal era casada amb Felip Capdevila, estret col·laborador de Casals, tot i que enviudaria el 1921. “Tots dos eren fervents catòlics i van haver d’amagar sempre que s’estimaven, però van estar junts tota la vida”, sosté Maria Jaén, que esgrimeix una carta de Casals als seus nebots on explica com se sent de devastat i sol a la mort de la seva companya. Era el gener de 1955, l’any que Pau Casals, trencant la seva pròpia promesa, va tornar a Catalunya per enterrar Francesca Vidal al panteó familiar del Vendrell. Molts no li van perdonar aquella “traïció”; d’altres han preferit ocultar-la, com si tal viatge no hagués existit o, més grotesc encara, afirmant que el mestre en realitat no va arribar a baixar del taxi i, per tant, va mantenir el jurament de no trepitjar l’Espanya franquista. Maria Jaén no té cap dubte que Casals era conscient del preu que pagaria com a símbol antifeixista: “S’hi va sentit obligat per compensar que aquella dona li hagués dedicat tota la seva vida i, de fet, estan enterrats junts.” Jaén s’ha servit de correspondència verídica i de testimonis de familiars per reconstruir la vida d’aquesta violoncel·lista dotada (formava part de l’Orquestra Pau Casals) en un llibre escrit en forma d’una llarga carta en primera persona, “per tal de restituir-li la visibilitat que li han pres donant-li aquí tota la veu”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.