Reivindicació modernista

Tintín o Astèrix, Beatles o Stones, dolç o salat. Es pot ser de tot plegat? Efectivament, hi ha un moment per a cada cosa. I sovint es pot menjar barrejat en un mateix plat. Així ho havia pensat Oriol Bohigas, que, sent un dels més destacats arquitectes racionalistes, va defensar i divulgar un corrent aparentment antagònic: el modernisme. La simplicitat racionalista de les línies enfront del recargolament orgànic de les formes de la natura. I tot i creure en la funció social de l’arquitectura, Bohigas va valorar la dimensió global del modernisme com a corrent que abastava el camp de la cultura i la tècnica en innombrables vessants. Si ara els catalans ens sentim cofois del nostre patrimoni modernista i ens enorgullim –en un gest una mica vintage– de mostrar al món la nostra targeta de presentació, que posa modernisme amb lletres daurades, va ser gràcies a un jove Bohigas, envoltat d’una colla racionalista, que va treure el corrent liderat per Gaudí de l’ostracisme en què havia caigut al llarg de molts anys. Si en el seu període més esplendorós va rebre garrotades per totes bandes –només cal recordar la imatge de la premsa satírica de l’època en què la Casa Milà esdevenia un hangar de dirigibles–, un cop passada la seva actualitat va ser oblidat totalment.

Amb paradoxes (o no) com que a les golfes de La Pedrera l’arquitecte Barba Corsini intentés fer cohabitar la línia recta amb la corba, el modernisme va ser ressituat en el lloc d’honor que li pertoca. Bohigas va encabir i defensar el modernisme en un context internacional: “Té a Catalunya una volada i una intensitat tan extraordinàries, i assoleix una personalitat tan acusada i tan transcendent o més que la dels moviments estrangers en certa manera paral·lels, com foren el Liberty, el Secession, l’art Nouveau, el Jugendstil o el Modern Style”.

Aquesta reivindicació no va ser aïllada, Bohigas també volia despullar de prejudicis el noucentisme i, sobretot, recuperar, juntament amb la resta d’arquitectes del Grup R, del qual va formar part, i enfront de l’arquitectura grandiloqüent, monometal·lista i triomfalista que s’havia promogut des del règim franquista, la vàlua dels seus més directes predecessors: el Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània, més conegut per les seves sigles Gatcpac, caracteritzat pel seu avantguardisme encarat a una vocació social de l’arquitectura. El Gatcpac, amb arquitectes com ara Josep Lluís Sert, va representar abans de la Guerra Civil un impuls de modernitat i progressisme que va ser el que va motivar professionalment Oriol Bohigas i tots els integrant del Grup R a recuperar amb urgència una arquitectura i un urbanisme lligats als nous temps.