Cultura

Crítica

teatre musical

Musicals pels quatre punts cardinals

‘Cantando...’ inclou una cita en català, una picada d’ullet simpàtica als que la voldrien en català
Coco Comín demostra el domini de la coreografia a ‘Fama’, el musical més ballable de tots

Les productores musicals han arriscat a Barcelona en la temporada que havia de ser de superació de la pandèmia. Són musicals que aborden el gènere des de mirades complementàries. Ataquen els quatre punts cardinals dels musicals, ja sigui des de l’excel·lència en el cos de ball (Fama), des del glamur (Cantando bajo la lluvia), des de la trama que conjuga espectacularitat i emoció (Billy Elliot) o des d’un clàssic conte musical amb la intel·ligència d’entomar al vol les conseqüències de la Covid (Bye bye, monstre). Davant la difícil tasca d’establir un rànquing, es pot recórrer al clàssic “una no és millor que l’altra: cadascuna és diferent”. Aquests són alguns dels pros i contres dels muntatges. (Descartem de la llista T’estimo si he begut, perquè ells mateixos es defineixen com a “espectacle amb cançons”).

Supera amb nota el pas de pel·lícula a musical. Brilla, sobretot, el ballarí protagonista –les condicions de la producció obliguen a tenir-ne cinc que es van rellevant–. Té una gran potència ballant, però també rebel·lant-se contra el pare i contra el germà gran i la professora que descobreix, de casualitat, que el noi és un diamant en brut. L’adaptació que s’ha fet disposa les escenes de manera que es garanteix un bon final de la primera part i un final que esdevé gairebé una celebració en les salutacions. S’ha trobat una solució molt bona per il·lustrar el viatge que el pare intenta fer per saltar-se la vaga. I els moments de confidències entre els dos amics (Michael i Billy) amb l’armari de la germana són divertits i també reveladors. La sensibilitat entre els dos amics fa eriçar la columna vertebral. El cos de ball és ampli i demostra habilitat en els moviments més coreogràfics. Potser sí que hi ha un excés de crits (en les interpretacions, sobretot dels adults) i un abús dels renecs per evidenciar que venen d’un món miner, molt primari. Però que sigui senzill no necessàriament ha de significar que es comuniquin a crits ni que s’hagi d’introduir l’insult com a gag còmic. La música d’Elton John és molt amable i ballable, però potser no hi ha un títol que destaqui i que et vingui al cap especialment després de la funció. L’espectador en surt, això sí, amb ganes de ballar i fer algun bot. Fa vibrar i commou.

Cantando bajo la lluviaÀngel Llàcer, Manu Guix i Miryam Benedited (el triumvirat de La jaula de las locas i La tienda de los horrores) garanteixen un gran xou, amb un repartiment que sap cantar, ballar i interpretar. Més que la trama, el que compta és l’espectacularitat dels moments que es recorden d’aquesta mítica pel·lícula. Amb pluja inclosa. Potser fa angúnia veure com algun fanal es decanta més del que seria recomanable, però la lluminositat del to i la comèdia, ben blanca, el converteix en un producte familiar per a les vacances de Nadal, certament. El públic ja mou els braços picant de mans des de l’inici. L’èxit ja s’espera i no decep quant a espectacularitat. La peripècia de la indústria del cinema mut que s’ha de reciclar a marxes forçades és d’un patetisme divertit. Nostromo Live va començar amb una inquietant Casi normales que no va ser capaç d’atraure l’interès del públic. Des de llavors, han provat de fer musicals amb referents inconfusibles. Pel que fa a la traducció, s’ha optat per no traduir els temes més sonats del musical (per exemple, el Singing in the rain del títol). No cal, perquè tampoc aporta gaire contingut a la narració de la situació i així no es fa evident que la peça és carregada de glamur i humor però ben poc d’intel·ligència. Només hi surt una mena de cita espontània en català (“no puc més”), per part de Ricky Mata, una picada d’ullet insuficient però que agraeix el públic que hauria preferit la versió en català.

L’amor és el desencadenant del comportament dels personatges. Però enlloc es guarda ressentiment. Ivan Labanda és un enamoradís i honest actor. Diana Roig torna a fer un paper d’enamorada amb un punt més de solvència que en el seu rol estripat de La tienda... Ricky Mata és l’amic fidel que es mira en positiu tot el que li dona la vida (i no s’amarga per allò que li ha retirat). La seva comicitat, amb patacades incloses, respon al del criat de La Jaula... Per acabar, Mireia Portas (Lina) és una altra de les estrelles indispensables. Baixa a escena, com Llàcer a La Jaula... Prova de dir amb solvència la frase “no puedo aceptarlo”, amb el seu to agut de Chiquito de la Calzada. El públic surt del teatre provant d’imitar aquell còmic “no puedo” i cantant la sintonia del Singing... amb notable satisfacció.

FamaSi alguna imatge queda en la memòria dels espectadors de Fama és l’omnipotència del ball. Sigui en les sessions a la barra clàssica, o bé ballant espontàniament pels passadissos i pel menjador. I aquest Fama a l’Apolo, efectivament, transmet aquestes ganes de ballar, d’expressar-se i de triomfar (cadascú a la seva manera, amb les seves presses i les seves metes més o menys inabastables). Coco Comín ha donat potència al ball amb un repartiment molt competent. Tyron (el Leroy de la tele) té l’energia i el cos que domina el grup i, al final, demostra com tot aquest cos es pot transformar en aire, tot acompanyant la ballarina (i núvia) dels quatre cursos de l’School of Arts de Nova York. Només és un exemple d’un cos de ball que es desdobla i que juga a fer de personatge per anar cosint una trama, que queda només embastada. Es percep l’ànsia de triomf de Cristina (tot i les advertències del professorat) i que acaba malbaratant vida i carrera per deixar-se persuadir pel primer esquer artístic.En aquest centre, que amenaça ruïna, s’hi llegeix de subtítol Drama & Dance & Music. Certament, d’aquest triumvirat, el que domina és el de la dansa, i la música es deixa entreveure complementant les pistes de ball. El drama no té gaires possibilitats de vibrar perquè el musical té el format de convertir la part interpretativa en una transició o un avançament del que es ballarà posteriorment. La dansa i la cançó no fan avançar la trama, sols la vesteixen, ja sigui amb unes balades o una festa explosiva. La producció de Fama del 2004 recupera el taxi groc per al colofó final. Sap greu que sols hi tingui aquesta sortida, perquè és una de les peces que despunten en un espai escènic útil, versàtil però que compleix amb els estàndards de musical amb gran cos de ball. Hi destaca el vestuari, immens, per a un cos de ball molt ampli. És lògic que triomfi el ball, perquè és la faceta que Coco Comín domina millor i pot completar-la amb més recursos per al cos de ball.

Bye bye monstreL’espectacle té forma de conte narrat a través de la veu de la Berta, la filla més menuda de Bye bye, monstre, en què el germà gran (Marc Soler) diverteix fent cabrioles i enfilant-se per les parets, i els pares són dos personatges patètics i molt humans que proven de combatre la por tot protegint la canalla. Albert Triola i Alba Florejachs són els pares que fan bona la fórmula d’actors que canten. Això és un valor, perquè la peça es mou en clau de conte per a totes les famílies. No es tracta d’atrapar per l’espectacularitat, sinó de sorprendre des de la simplicitat. Capítol a banda mereix la música enllaunada (tot i que ben encomanadissa, i que remet a múltiples estils, des del rap més ‘canyer’ fins a la balada més tendra) de Dàmaris Gelabert i una efectiva coreografia de Lluc Fruitós. Marc Artigau ha escrit un guió que inclou subtrames divertides com a contrast respecte a l’ecoansietat pel monstre. Com el del gag dels cascos d’animals de camuflatge (amb estètica de còmic audiovisual) o el diàleg de l’assemblea de nevera, planxa, rentadora i batedora que s’avança, amb una picada d’ullet simpàtica, a la revolució del Jo, robot d’Isaac Asimov. O les aparicions dels avis (Teresa Vallicrosa i Pep Cruz), dos entranyables personatges que es presenten, via Zoom, com a científics per trobar la vacuna contra el monstre. A l’aventura, s’hi afegeix encara la comicitat d’uns electrodomèstics que proven d’advertir de l’arribada de les males sensacions en forma de nus immens que plana sobre la ciutat. Anna Rosa Cisquella (amb el suport de David Pintó) evita magnificar l’amenaça i la transforma en una mànega vermella, que creix sense mai aspirar a desbordar-se. L’acció, narrada a través d’una valenta i excel·lent Berta, té la forma de conte de menjador d’imaginació de llapis i llibreta. És una dimensió que li juga a favor. L’espectacularitat, en tot cas, arriba amb les cabrioles entre hip-hop i parkour de Marc Soler (Maremar).Bye bye, monstre ensenya les enveges entre germans i, alhora, aquella estima i ajuda quan la urgència s’imposa.

Billy Elliot
Direcció: Maite Pérez Astorga
Teatre Victòria , 9 d’octubre (sessió tarda). Fins al 16 de gener, per ara.
Cantando bajo la lluvia
Direcció: Àngel Llàcer
Teatre Tívoli , 9 d’octubre (sessió vespre). Fins al 16 de gener, per ara.
Fama
Direcció: Coco Comín
T eatre Apolo , 1 de novembre. Fins al 15 de gener, per ara.
Bye bye, monstre
Direcció: Anna Rosa Cisquella
Teatre Poliorama . 6 de novembre (matinal). Fins al 23 de gener, per ara.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.