Cultura

Precedent del Quixot

La Biblioteca Barcino publica la traducció en català de ‘Jaufré’, primera novel·la occitana en vers del segle XIII sobre el rei Artús, a càrrec d’Anton M. Espadaler

“El món artúric ha donat lloc a reescriptures constants, de Malory al segle XV a Steinbeck”
‘Jaufré’ inaugura a la corona d’Aragó la tradició novel·lística per a tots els públics

Quedem amb Oriol Magrinyà, director de l’editorial Barcino, que porta la primera traducció en català de Jaufré, primera novel·la en vers occità del segle XIII, que inaugura a la Corona d’Aragó totes les peripècies del rei Artús i els cavallers de la Taula Rodona. Aquesta edició bilingüe, de gairebé 800 pàgines, l’ha feta durant els últims deu anys Anton M. Espadaler, a qui tantes coses deu la cultura catalana i que és un dels últims savis capaços de perdre’s en aventures després d’una llarga trajectòria en la docència universitària.

Tal com resumeixen els editors, avançant-se al Quixot, Jaufré ja aborda el tema en clau d’humor i de paròdia. Narra les aventures de Jaufré, jove cavaller del rei Artús que pren l’encàrrec de venjar una ofensa feta a la cort: s’haurà d’enfrontar a tota mena de malvats que sovint recorren a la màgia i pel camí s’enamorarà de Brunissenda, una dama amb caràcter, senyora de desenes de castells i milers de vassalls que no li ho posarà fàcil. El text va encapçalat per un prefaci pensat per a tots els públics i es completa amb un seguit de materials que ajuden a comprendre la novel·la en el seu context i aporten les dades més actualitzades que els estudiosos han descobert sobre l’obra. Espadaler l’inicia així: “Molt probablement entre el 1272 i el 1276, un escriptor amb un esmolat esperit imaginatiu i juganer va redactar una novel·la que havia de provocar franques rialles entre l’auditori a qui anava destinada: el romanç de Jaufré. Després d’un lapse de temps que no podem precisar, un altre escriptor, amb el mateix nervi, va donar a la narració la forma en què ara la coneixem. Dos autors, doncs, per a una obra que inaugura a la Corona d’Aragó la tradició novel·lística. Fins aleshores, en un univers literari dominat per l’obra lírica dels trobadors, l’única mostra narrativa la proporcionaven –ultra algunes peces d’èpica– peces més aviat curtes, anomenades noves, de caire i to molt variat, en la confecció de les quals a Catalunya es destaquen dos noms: el fundacional de Ramon Vidal de Besalú, el primer gran narrador en la que llavors era la llengua de cultura que definia la civilització entre el Loira i l’Ebre, l’occità, i el del trobador adscrit a la cort de Jaume I, però sobretot a la del seu fill Pere el Gran, Cerverí de Girona (1260-1285).”

El filòleg contextualitza l’obra afirmant que mentre que els catalans i els occitans componien relats breus i poemes farcits amb els conceptes, els personatges i les situacions que conformaven l’escenografia “bastida pels lírics, on el motor principal era l’amor –segons un corrent que a casa nostra arrela de manera definitiva a finals del segle XII a la cort del rei Alfons I, no debades dit el Trobador–, el que distingia la cultura literària en llengua francesa era justament allò que no acabava de trobar el seu espai al sud: la novel·lística”.

Són dues maneres d’observar la realitat, en alguns moments antagonistes i que diríem que entenen el fet literari en dos plans, un cap a l’interior i l’altre cap a l’exterior, en què pretén entretenir i divertir –l’autèntica finalitat de la novel·la–, compartir la joia d’un foll que es passeja a la recerca d’aventures i es troba en tota mena de vicissituds singulars: “La comicitat del Jaufré sorgeix en situar el personatge en aquest ambient concret de món al marge, i caricaturitzar-lo a través de l’exageració, l’acumulació d’escenes previsibles alterades per algun detall que les distorsiona, pel buidatge del sentit de la meravella –desvalorant-lo, diu Jauss (1957: 36)– o bé directament per pintar la seva perplexitat davant de conductes que apareixen com a completament enfollides.”

En uns textos complementaris i suplementaris al text traduït, Espadaler es mostra especialment amè quan parla de les diferències amb altres novel·les artúriques i en els motius que les impulsen. També recorda que Jaufré és l’única novel·la plenament artúrica en llengua d’oc. En la seva aproximació a l’actualitat, tant en narrativa literària com en la cinematogràfica, diu: “Si el món artúric ha donat lloc a reescriptures constants i reeixides, de Thomas Malory al segle XV a John Steinbeck en ple segle XX, amb el suport de bona cinematografia –recordem el Lancelot du lac de Robert Bresson, el Perceval le gallois d’Eric Rohmer i Excalibur de John Boorman o, en una altra línia, Indiana Jones i l’última croada de Steven Spielberg–, també ha estat objecte de paròdies notables, la més coneguda de les quals és, en les lletres, el llibre de Mark Twain Un ianqui de Connecticut a la cort del rei Artús, i en cinema, el clàssic de Monty Python Monty Python and the Holy Grail, rebatejat com Els cavallers de la taula quadrada.”

Som davant d’un llibre que té l’aventura com a punt nuclear, tant com els mateixos Monty Python i Indiana Jones esmentats. L’aventura marca la seva llei i serà l’eix d’una part important de la novel·la moderna. En aquesta peça medieval, “l’aventura és la clau de volta de l’existència de tot membre de la Taula Rodona, que es caracteritza per la seva essencial condició de cavaller errant”. “Es tracta d’una idea que s’havia densificat i adquirit transcendència amb l’eclosió de tot el que envoltava el Graal, suggerint tothora nocions de perill, de proesa, d’enfrontament amb el desconegut absolut i absolutament imprevisible, fora àdhuc de tota llei coneguda, que això és la meravella, en un ambient rarificat on les forces que el regeixen són profundament irracionals.”

Jaufré és una obra llegible, que, en aquesta edició, podem contrastar amb els onze mil versos octosíl·labs apariats. La resignació, l’humor i la ironia dominen fins i tot la matèria de Bretanya a què pertany. Jaufré és el cèlebre Griflet –el qui llença la famosa espasa Excàlibur a la Dama del Llac–, un dels cavallers fonamentals de la cort del rei Artús.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
NÚRIA SEMPERE
DIRECTORA DE L'ESCOLA SUPERIOR DE MÚSICA DE CATALUNYA (ESMUC)

“Darrere de les històries d’èxit musical sempre hi ha un esforç”

BARCELONA

Berlín tria Lacuesta i Simón

Barcelona
crítica
cinema

Una identitat desdoblada

El Liceu vol obrir una seu a l’IMAX Port Vell

BARCELONA

L’univers Portabella

Girona

Jaume Geli s’enfronta a la seva ‘Intempèrie’ a la Fundació Valvi de Girona

Girona

Aires nous a l’OBC

BARCELONA

El pessebrisme olotí, clau perquè la Unesco inclogui l’activitat al seu catàleg

Olot

L’organista Izumi Kando, a la catedral

GIRONA