La bona tonalitat

A El adiós (2015), el primer curt de Clara Roquet, una cuidadora boliviana (Rosana) viu el dol per la mort de la dona (Àngela Vidal) a qui ha assistit durant cinc anys, però ni pot anar a l’enterrament perquè ha de seguir treballant per a la família de la difunta. Sis anys després, amb una gran reputació com a guionista a través de la seva col·laboració amb Carles Marqués-Marcet o Jaime Rosales, aporta el seu primer llargmetratge recuperant en certa manera el personatge de Rosana (convertida en una colombiana assumida per Carol Hurtado) i ressuscita Àngela (extraordinària Vicky Peña) per fer-la viure els seus últims dies. Malalta d’Alzheimer, havent estat possiblement una classista, Àngela manté un fort vincle afectiu amb la cuidadora mentre que pràcticament rebutja una de les seves filles, Teresa, una dona en crisi, tant per l’estat de la mare com per la separació amb el seu marit, que interpreta Nora Navas amb la seva forta personalitat. Tanmateix, dins d’un relat coral que presenta la decadència d’una família burgesa catalana que manté els seus privilegis de classe, la pel·lícula posa una atenció preferent en la relació entre dues adolescents: Nora, filla de Teresa, i Libertad, la filla de Rosana, que, criada per l’àvia, es retroba amb la seva mare, que sent com una estranya havent viscut llargament separades.

D’una manera subtil i complexa, a través de la relació entre Nora i Libertad (Maria Morera i Nicolle García, totes dues meravelloses) en un moment de descoberta adolescent, el film planteja fins a quin punt és possible superar les diferències de classe. No és per res que, quan Nora diu que Rosana és com de la família, Libertad repliqui: “La meva mare és l’única que neteja el cul de la teva àvia.” I, tanmateix, Nora (el punt de vista dominant, com si tot es veiés amb els seus ulls) i Libertad, rebel i lliure com suggereix el seu nom, mantenen moments de complicitat un estiu (en un lloc innominat de la costa catalana) que potser serà l’últim que els Vidal viuran en una casa on hi ha un rellotge espatllat que no marca el temps que passa, cosa que no és més que un miratge. Una certa atmosfera crepuscular, com d’un món estancat que a la vegada està a punt de desaparèixer amb la matriarca familiar que ha perdut la memòria, contrasta amb el dinamisme de les adolescents. Roquet, sempre amb una bona tonalitat sense estridències, demostra que no és només una excel·lent guionista, sinó que, en la posada en escena, crea una interessant tensió entre la quietud i el moviment de la càmera. I és capaç de seguir traient partit a la família per explorar en les relacions humanes i la identitat.