Llums i ombres del Soho dels seixanta

“Adoro Londres i adoro els anys seixanta, però tinc una relació d’amor-odi amb la ciutat. Pot ser brutal i meravellosa alhora.” Són paraules del cineasta anglès Edgar Wright (Poole, Dorset, 1974), director de joies com Bienvenidos al fin del mundo o Baby driver, que amb la seva nova pel·lícula, Última noche en el Soho , ha enlluernat públic i crítica dels festivals per on ha passat: Venècia, Toronto, Sitges... “És molt fàcil fer-se una idea romàntica d’èpoques anteriors –argumenta el director a les notes de producció del film–. És comprensible creure que tornar en el temps als bojos anys seixanta seria fantàstic. Però personalment, m’entra un dubte. De debò ho seria? Sobretot des del punt de vista de la dona.”

Aquestes reflexions i dubtes prenen forma en una pel·lícula amb una certa càrrega política contra el masclisme, que barreja gèneres (drama, comèdia, musical, thriller...) i gira cap a territoris propers al terror. Narra una doble història, connectada misteriosament: Eloise (Thomasin McKenzie) és una noia de poble de 18, anys fascinada per la música dels seixanta, que s’instal·la a Londres per estudiar moda. Assetjada per les companyes de residència, lloga una habitació al Soho i comença a tenir uns somnis intensos i misteriosos, protagonitzats per Sandie (Anya Taylor-Joy), una noia que arriba al Soho dels seixanta i aspira a convertir-se en cantant. Els somnis esdevenen a poc a poc malsons.