Nuclear? No, gràcies

Un adhesiu amb un sol somrient i una proclama que ressonava amb força en la Catalunya de finals dels anys setanta: “Nuclear? No, gràcies”. La frase, l’any 1979, servia a València perquè Al Tall, en una de les cançons del combatiu Quan el mal ve d’Almansa..., deixessin ben clar que no volien una central nuclear a Cofrents. Mentrestant, als Estats Units, el setembre d’aquell mateix any i posant en relleu l’efervescència a escala global del moviment antinuclear, la Unió de Músics per a l’Energia Segura reunia Jackson Browne, Graham Nash, Bonnie Raitt, Tom Petty, Doobie Brothers, Chaka Khan i Bruce Springsteen i l’E Street Band, entre d’altres, per a una sèrie de concerts, entre el 19 i el 23 de setembre, al Madison Square Garden de Nova York.

Un triple disc de vinil amb alguns talls de les actuacions (en el cas de Springsteen, Stay i Detroit Medley) fa dècades que omple en botigues les cubetes de discos de segona mà. Ara, però, i amb força més honors, arriba, en doble CD i DVD o Blu-Ray, doble vinil i, a partir del 23 novembre, en plataformes digitals, The Legendary 1979 No Nukes Concerts de Bruce Springsteen i l’E Street Band, un recull de tretze cançons assenyalat sovint com el clímax del Boss, a qui li faltaven només unes hores per celebrar trenta anys de vida, als escenaris. “És un concert de rock pur de principi a fi; l’energia és extraordinària i el domini de l’art i l’ofici de la música rock, profundament inspiradora”, ha assenyalat Jon Landau, mànager històric de Springsteen. “Fa uns anys, vaig començar a revisar arxius dels concerts de No Nukes del 1979. Ràpidament, vaig adonar-me que eren les millors interpretacions i gravacions en vídeo dels llegendaris anys setanta de la banda”, hi afegeix Thom Zimny, estret col·laborador de Springsteen en qüestions d’arxiu.

Springsteen es trobava gravant The River –cançó homònima de la que estrenaria en públic el dia 21 a No Nukes– i, tot i que fer concerts mentre estava enllestint un disc era una anomalia en ell, va donar-ho tot. “Era un moment àlgid –ha reconegut recentment el músic–. En Clarence [Clemons, autor d’un solo de saxo esfereïdor a Sherry Darling , l’altra peça del concert que acabaria formant part de The River] estava en el seu millor moment, i en Danny [Federici, teclista], també.” A ritme, sovint, vertiginós i esperonat per un públic que, ara, el Boss recorda com a “fora de sèrie”, la banda recupera cançons de Born to Run (Thunder Road, Jungleland i Born to Run) i Darkness on the Edge of Town (Prove It All Night, Badlands , The Promised Land), versiona Buddy Holly (Rave On) i Maurice Williams (Stay, cantada amb Jackson Browne, Rosemary Butler i Tom Petty) i fa pujar uns quants graus la temperatura amb píndoles de l’Springsteen més febril com són Rosalita (Come Out Tonight), el Detroit Medley i Quarter to Three, popularitzada quasi dues dècades abans per Gary US Bonds i durant què Springsteen, en el concert ara repescat, es resigna a ser un “presoner del rock-and-roll”.

Tot i que molts seguidors auguraven per aquest 2021 una segona part de la compilació de temes inèdits Tracks, l’operació arxivística anunciada ha resultat ser No Nukes, exemple rodó del poder en directe de Springsteen i els seus amics de Nova Jersey. Quaranta-dos anys després, l’E Street Band es mossega les ungles per tornar de gira i l’anunci d’un nou tour, segons s’apunta en els fòrums de debat entre seguidors seus que hi ha la xarxa, podria ser imminent.