Cultura

Crítica

teatre

Sacsejar

Oriol Broggi torna al Hamlet essencial brookià, de llargues jaquetes (que recorden túniques), bastons i catifes però li ajunta un reguitzell de cançons i de fragments de pel·lícules tractades (sobretot, a la primera part) que interactua (per contrast, o acompanyant, o sorprenent) amb l’escena. Ho fa per homenatjar la casa que els acull, un cinema històric, i utilitza els vídeos i els àudios com a ressorts per posar més capes a l’escena, sovint sense un motiu racional, sinó com una necessitat emocional. És una voluntat poètica: Si cal un moment de brillantor, hi posa Sultan of swing. Si es vol despendre una dosi de tendresa, deixa entreveure el bigoti i bombí de’n Charlot. No cal entendre-ho, només deixar que reaccionin els referents dins del cervell de l’espectador.

La pantalla immensa permet reproduir els famosos núvols de LaPerla29. I també hi inclou alguna reproducció de les escenes, a vegades des d’espais no accessibles a l’espectador (als camerinos, a les butaques del darrere); a vegades amb altres punts de vista (ben trobada la càmera que ensenya la reacció dels Gertrudis i Claudi en la representació farsesca del seu crim). Altres cops aporta diagonals suggerents però sense explicar qui és el que mira. Per últim, entra primers plans per veure la desesperació de Hamlet o repeticions quasi en loop de Claudi amb Laertes quan es cuina el duel que serà una ratera per al príncep de Dinamarca. L’ús de la càmera, però, sempre manté en primer pla el treball d’actors. Que hi són, sovint estàtics, amb una potència quasi mística. Per això, els preciosos i dolorosos instants de bogeria d’Ofèlia es produeixen sense cap efecte que distregui.

Guillem Balart és un Hamlet adolorit que embogeix i es converteix en el venjador del pare. En la darrera estocada es veu el seu potencial, el mateix que va saber defensar un complicat protagonista a Carrer Robadors o el que suportava l’escena amb Clara Segura a La guerra no té rostre de dona. Aquest Hamlet desconfia de tothom menys de l’honestedat d’Horaci (un Sergi Torrecilla narrador, pletòric) o de la simplicitat de Poloni (Toni Gomila, en un to molt més còmic del que és habitual). Laertes (Marc Rius) és una closca de nou enmig d’una tempesta pels jocs del destí. I la pobra Ofèlia (Elena Tarrats) sempre va dues escenes darrere de la història. En aquest panorama, Carles Martínez i Míriam Alamany són Claudi i Gertrudis, també prou opacs per poder justificar el seu crim.

Hamlet Aribau
Director: Oriol Broggi
Intèrprets: Guillem Balart, Míriam Alamany, Carles Martínez, Toni Gomila, Marc Rius, Elena Tarrats, Sergi Torrecilla
Dimecres, 1 de desembre (fins al 30 de gener) a Sala 5 Aribau


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
NÚRIA SEMPERE
DIRECTORA DE L'ESCOLA SUPERIOR DE MÚSICA DE CATALUNYA (ESMUC)

“Darrere de les històries d’èxit musical sempre hi ha un esforç”

BARCELONA

Berlín tria Lacuesta i Simón

Barcelona
crítica
cinema

Una identitat desdoblada

El Liceu vol obrir una seu a l’IMAX Port Vell

BARCELONA

L’univers Portabella

Girona

Jaume Geli s’enfronta a la seva ‘Intempèrie’ a la Fundació Valvi de Girona

Girona

Aires nous a l’OBC

BARCELONA

El pessebrisme olotí, clau perquè la Unesco inclogui l’activitat al seu catàleg

Olot

L’organista Izumi Kando, a la catedral

GIRONA