Art

opinió

El dolor, molt ben literaturitzat

L’interès pels casos reals ve des de sempre. Conèixer l’ésser humà, els seus comportaments i entendre la seva naturalesa forma part de la nostra societat. A casa nostra l’interès pels casos reals té tradició. Des d’El Caso, que va reproduir bona part de la crònica negra espanyola (venent en algunes ocasions 150.000 exemplars, per exemple amb el cas de Carmen Broto), va ser tot un true detective al nostre país. Un dels punts d’inflexió va ser La huella del crimen (RTVE), que reproduïa bona part dels casos més mediàtics i que tenia un lema molt significatiu: La història d’un país és la història dels seus crims.

Ara bé, avui dia cal diferenciar el documentalisme o periodisme d’investigació de la literaturització criminal. La primera forma part de la informació en què el periodista aporta dades i informacions del cas, normalment perquè ho ha investigat: va passar això, després va passar allò, exemples com ara els de Manu Marlasca i Beatriz Osa. La part més interessant, però, és la que literaturitza els crims reals i els converteix en obres de qualitat narrativa.

Un cas especialment significatiu és el de James M. Cain i El carter sempre truca dues vegades (1934), una història que Cain va llegir a la premsa i va relatar. O el d’Horace McCoy, que va decidir escriure Els sudaris no tenen butxaques (1937), tota una crònica de la corrupció periodística.

Els primers a fer-ho de manera directa pels fets que s’hi narren són Rodolfo Walsh, a Operació massacre (1957), i Truman Capote, a A sang freda (1966), que no només és un llibre que informa d’un succés, sinó que ho fa amb una qualitat literària excepcional, per això avui és un clàssic. En aquest sentit, cal citar també noms com el de Norman Mailer i l’aparició del nou periodisme.

Aquests últims anys, en concret a Catalunya, uns quants noms han prestigiat i literaturitzat grans casos, com ara Fàtima Llambrich (Sense cadàver, 2016), el recent de Tura Soler (El pantà maleït, 2021), Carles Porta (Tor, tretze cases i tres morts, 2005) i Ferran Grau (L’hivern del coiot, 2020, una barreja entre L’adversari, d’Emmanuel Carrère, i A sang freda, de Capote). I no oblidem El dolor de los demás (2018), del murcià Miguel Ángel Hernández, un dels millors llibres autobiogràfics i de no-ficció que he llegit mai.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

cultura

Collboni esquiva reunir-se amb els impulsors de la campanya Salvem el Museu del Disseny

barcelona
Cinema

El BCN Film Fest obre portes i espera Meg Ryan

barcelona
Mònica Soler Ranzani
Novel·lista

“Faig ficció, però em preocupa molt la versemblança”

Barcelona

Model i artista amb final feliç

Barcelona
ARTS EN VIU

Ròmbic produeix un ‘site specific’ amb 10 titellaires pel seu desè aniversari

BARCELONA
sant feliu de guíxols

Dani Fernández, La Oreja de Van Gogh i Nil Moliner, al 2n Idilic Festival

sant feliu de guíxols
mostra

Nova exposició permanent a la Fundació Josep Pla de Palafrugell

Palafrugell
Crítica

Lloança al gran misteri

Besalú

El Festival de Música de Besalú s’avança a la primavera

Besalú