Cultura

Sopa de Cabra

GRUP DE MÚSICA

“A ‘Ben endins’ sonàvem encara com un grup de garatge”

Després de retre-li honors amb una gira encara en marxa que finalitzarà el 22 de novembre del 2022 al Palau Sant Jordi, Sopa de Cabra reedita, en doble CD i triple disc de vinil, Ben endins (Promo Arts / Salseta), disc icònic del “rock català” enregistrat majoritàriament el 21 i 22 de febrer del 1991 a la barcelonina Sala Zeleste. Gerard Quintana i Josep Thió refresquen la memòria.

Com s’han sentit, aquests últims mesos, invocant, en directe, ‘Ben endins’?
(J.T.) Jo, al principi, era molt reticent a fer-ho. Era, de fet, una d’aquelles coses que em vaig proposar no fer quan Sopa de Cabra va decidir tornar. No m’agradava dedicar una temporada sencera a un disc tan emblemàtic, i menys quan, després d’aquell disc, en vam fer molts altres i La gran onada [2020] no el vam poder dur de gira per la covid. Creia que només fent cançons noves em sentiria, com a artista, viu i productiu. Però, després d’aquests mesos de concerts, he d’admetre que els que volien fer-ho tenien raó. M’ha fet adonar de com d’important va ser Ben endins per a tanta gent i com aquell repertori era una bomba de dalt a baix.
Viatgem fins al 1991. No era gaire normal que un grup publiqués un disc en directe després de només dos treballs d’estudi.
(G.Q.) Molts no ho entenien. Recordo haver hagut de donar un munt d’explicacions, en aquest sentit. Un disc en directe, normalment, era una forma de grans èxits, però nosaltres no vam anar a buscar això. El que volíem era buscar-nos, reconèixer-nos en un disc, que era una cosa que no havíem pogut fer en els dos discos anteriors. Nosaltres érem una banda de directe i quan entràvem a un estudi ens trobàvem amb un productor gravant-nos d’un en un, amb guitarres sense pedals ni distorsió... La roda (1990) va vendre 50.000 còpies i va ser disc d’or, però no érem allò. Fins que un dia va arribar en Josep [Thió], a qui algú del públic havia dit que era en els concerts on més érem nosaltres, i ens va dir: “El proper disc serà un directe.”
Els Sopa de Cabra de ‘Ben endins’ són els que han sonat millor?
(J.T.) Claríssimament no! Com a disc en directe és més bo Bona nit, malparits! (2002); tocàvem molt millor. L’any 2001 estàvem en un moment deliciós com a banda, a uns punts de compenetració i execució als quals ens costaria molt tornar a arribar. Deu anys abans, a Ben endins, en canvi, sonàvem encara com un grup de garatge. Accelerats, incapaços de mantenir el tempo... (G.Q.) Amb un cantant que cridava molt... [riu] (J.T.) El públic, però, sempre et fa sonar millor. És part de l’actuació. La seva reacció és una part important de com acaba sonant una cançó.
Entre el públic dels concerts de ‘Ben endins’, a primera fila, hi havia el científic Salvador Macip.
(G.Q.) Sí, ens ho va dir, perquè jo hauria estat incapaç de reconèixer-lo com aquell tio ros amb melena. (J.T.) Venia sovint, a més, perquè jo, aquella cara, la recordo d’uns quants bolos... L’altre dia, la peixatera del poble em confessava com de bé s’ho havia passat en els concerts d’aquella època. És en situacions així quan t’adones que has format part de moltes vides...
Com era Sopa de Cabra, fa trenta anys?
(G.Q.) Vivíem un moment frenètic. Feia només dos anys havíem tret un disc que, si l’escoltàvem en un bar, ens quedàvem fora de la vergonya que ens feia com sonava. I l’any següent, en canvi, estàvem tocant davant 70.000 persones al Sot del Migdia amb l’Orquesta Mondragón o amb Tina Turner i El Último de la Fila a l’Estadi Olímpic. Al 1991, doncs, vam entrar-hi amb confiança. Hi havia una pinya molt gran, dins la banda, i ens vèiem amb forces, per exemple, de fer coses com ara deixar Salseta Discos o no fotografiar-nos amb la resta dels grups amb qui, al juny, vam tocar al Sant Jordi. (J.T.) Encara estàvem paint la popularitat, però. Érem nanos de vint i pocs anys i tots volíem dir-hi la nostra i imposar la nostra visió...
La frase ‘Bona nit, malparits’, present des d’aleshores en tots els concerts de Sopa de Cabra, va néixer en aquells dos concerts a Zeleste.
(G.Q.) Érem uns mitòmans, aleshores. Quan anàvem junts als concerts en furgoneta, fèiem un circuit per Girona a recollir la gent. L’últim que recollíem era en Cuco, el baixista, que vivia a la carretera de Barcelona, prop de la sortida de l’autopista. Alguns de nosaltres no érem excessivament puntuals i en Cuco s’havia d’esperar una estona, que la matava motivant-se amb cintes VHS de grans ídols del rock. Aquell dia n’havia vist una de la Janis Joplin, i, tan bon punt em va veure, va etzibar-me: “És més rockera aquesta paia, que diu tota estona motherfucker al públic, que tu, nenassa.” Quan vaig sortir al concert, a Zeleste, tot mirant el Cuco, vaig dir allò de “Bona nit, malparits”, però podria haver dit alguna cosa pitjor. Ho vaig decidir en aquell moment mateix.
Les ‘cèlebres’ dues faccions de Sopa de Cabra...
(G.Q.) Sí, en Cuco, Ninyín i en alguns moments el Pepe en una i en Josep i jo en l’altra. Ho associaven als estils de còmic. Els de la línia xunga, que eren ells, i els de línia clara, que érem nosaltres, més joves i sensibles, per exemple, a la moguda anglesa d’aquell moment. En Cuco, que era un fidel seguidor del rock sureny dels EUA, em va deixar de parlar un dia sencer perquè li vaig dir que Neil Young expressava més coses amb una nota que Eddie Van Halen amb tot un solo. Va agafar un mosqueig terrible.
Al repertori de ‘Ben endins’, que en aquesta reedició inclou sis temes inèdits, hi havia clàssics, talls d’estudi i dues versions: ‘Guerra’, de Bob Marley, i ‘Rock’n’roll’, de Led Zeppelin. Com van acabar-hi?
(G.Q.) Veníem d’una etapa en què havíem fet moltes versions: It’s only rock & roll dels Stones, les tres primeres cançons encadenades del Sgt. Peppers, First cut is the deepest de Rod Stewart, una d’Immaculate Fools...
Van deixar de fer-ne, però, de versions.
(J.T.) Recordo un concert de Los Rebeldes a les Casernes de Girona i pensar: “Ostres, que bona, aquesta cançó!” I després vaig saber que era Caledonia, que no era seva. Vaig pensar: és un perill, fer cançons d’altres, perquè si algú creu, com jo en aquell moment, que la cançó més bona del concert és, precisament, la que no és teva, pot ser un problema.
A Zeleste, aquell primer semestre del 1991 hi van tocar els Ramones, Jane’s Addiction, Paul McCartney... Tenien la sensació d’estar trepitjant un temple sagrat?
(G.Q.) Més aviat teníem la sensació que el Zeleste mític era el d’Argenteria, i que ens havia tocat una segona versió, la nau industrial. Amb la perspectiva del temps, però, t’adones que, de fet, estàvem vivint llegenda, en aquell moment...
Culminaran el trentè aniversari de ‘Ben endins’ retrobant-se amb un Palau Sant Jordi. Se senten prou forts?
(J.T.) Té un punt d’atreviment. Penses que és un risc o que pot ser l’última vegada. Però aquests reptes ens fan trempar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Joan-Lluís Lluís guanya el Premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any per ‘Junil a les terres dels bàrbars’

barcelona
Crítica
música

Brams, entre baules al Barnasants

la crònica

Les paraules no fan nosa

Mirador

Cinema a les sales?

‘Dune’ i ‘Mare of Easttown’, millors pel·lícula i sèrie de l’any

Girona

El Terracotta Museu de la Bisbal d’Empordà recupera visitants

La Bisbal d’empordà

Mor als 83 anys el dibuixant Jean-Claude Mézières, creador de la sèrie Valérian i Laureline

París
Crítica
cinema

Millor amagar el monstre

Cultura

El cine que ens interpel·la

BESCANÓ