Persones/personatges

Pot considerar-se que, només pel fet de ser conscient d’estar davant d’una càmera, una persona es converteix en personatge. De manera semblant, tendim a actuar (posar, assajar gestos, jugar a representar) si ens veiem en un mirall. En qualsevol vídeo familiar o fet entre amics o coneguts, hi ha una representació, que acostuma a ser banal. Una altra cosa és què pot sortir-ne quan hi ha algú darrere d’una càmera amb la consciència del que significa realitzar imatges; algú amb una mirada de cineasta capaç de convertir l’ordinari en extraordinari o, com en el cas de la pel·lícula i de la directora que ens ocupa, algú que fa atenció a la gent corrent amb una certa voluntat de sublimar-la sense que això suposi idealitzar-la. Ho escric a propòsit de Sis dies corrents, amb la qual Neus Ballús, com ho han fet abans molts altres cineastes i cadascun a la seva manera, mostra unes persones que s’interpreten a elles mateixes i, a través d’un guió, esdevenen personatges. De fet, una de tantes exploracions entre el documental i la ficció que fan present que el cinema sempre es mou diversament entre l’un i l’altra

Ballús ja ho havia fet amb La plaga (2013) amb un pagès que intenta fer agricultura ecològica; un jove moldau que treballa per al pagès; una prostituta sense clients; una dona gran, que es resisteix a deixar casa seva, i la seva cuidadora filipina. El film va rodar-se a Gallecs (pertanyent a Mollet de Vallès, on va néixer la cineasta l’any 1980) i aporta un microcosmos on reconèixer l’esforç de la gent corrent i anònima per sobreviure, les dificultats de la vellesa, el procés d’adaptació i l’estranyesa dels que arriben a un lloc per treballar-hi i les relacions que s’estableixen entre els nadius i els migrants: això últim amb la voluntat expressa d’incidir més en l’afecte que en el conflicte.

Després de La plaga, Ballús va realitzar El viatge de Marta al Senegal decantant-se cap a la ficció: la protagonista és una adolescent que, rebotada contra un pare implicat en el negoci turístic, explora espais a banda del recorregut turístic trobant-hi persones que li aporten experiències i coneixements que, obrint-la a l’alteritat, la posen en crisi. Quan va fer El viatge de Marta, ja havia començat a gestar un altre projecte amb la idea de mostrar la quotidianitat d’uns llauners de la perifèria barcelonina que, a través de la seva feina, entren en una diversitat de cases (i així en mons socials, econòmics i culturals diversos) arreglant-hi lavabos, canonades o instal·lacions elèctriques. El cine sovint es lliga a la vida de qui el fa: si més no, com un punt de partida. Si amb La plaga va abordar una geografia pròxima, els llauners no eren aliens a la directora: el company de la seva mare (ella s’hi refereix com el seu segon pare) ho és.

El cas és que, a Sis dies corrents, tres llauners s’interpreten a ells mateixos en situacions fictícies que, recreant anècdotes o imaginant situacions, volen reflectir la seva quotidianitat laboral tant pel que fa a la realització del treball com a les relacions amb els clients. Aquests tres llauners coincideixen sis dies en una mateixa empresa, anomenada Instal·lacions Losilla: Valero Escolar, un home de mitjana edat tan bromista com remugador; Mohamed (Moha) Mellali, un jove marroquí amb una fotogènia extraordinària que, d’acord amb el guió, passa una setmana de prova a l’empresa, i Pep Sarrà, a punt de jubilar-se, de manera que Moha fa la prova per substituir-lo mentre Valero dubta que sigui apte per fer-ho: uns dubtes carregats de prejudicis no exempts de racisme. Ballús, tanmateix, concedeix a Valero l’oportunitat de canviar perquè, cosa rara en aquests temps, aposta per un optimisme humanista que fa que faci tot el possible perquè hi aparegui l’acostament, la comprensió i l’afecte.