El fotògraf ideològic

El fotògraf Paolo Gasparini (Gorizia, Itàlia, 1934) ha tingut sempre gravat a foc en la ment que l’ètica preval sobre l’estètica. A principi dels anys setanta, la Unesco el va fer partícip d’un projecte per documentar l’arquitectura del subcontinent americà, però la seva càmera, rebel, li va fer fer altres coses menys neutres. D’aquell llarg viatge des de Mèxic fins a la Patagònia, en va sortir el fotollibre Per a veure’t millor, Amèrica Llatina, que, com ell mateix confessa, abraçava “tota la iconografia” d’aquest extens territori, “des dels déus solars amerindis, els generals embalsamats o l’estrella tupamara fins a la banyista rossa que anuncia una nova crema per torrar-se al sol”. O el que és el mateix: des de les tanques publicitàries de Coca-cola fins als pòsters del Che.

Aquest caos visual s’ha traslladat al centre KBr de la Fundació Mapfre, que allotja una gran retrospectiva de Gasparini, Camp d’imatges (fins al 16 de gener). És un muntatge bigarrat amb més de 300 fotografies que ressegueixen les sis dècades de carrera d’aquest fotògraf que quan tenia 20 anys va emigrar a Veneçuela per evitar el servei militar. Va ser el 1954, i només dos anys després va conèixer el seu mestre, el geni de la modernitat fotogràfica Paul Strand, de qui va aprendre la lliçó que el marcaria: “Testimoniar la dignitat de l’home i el seu extraordinari camí en la història ha de ser la responsabilitat principal del treball d’un fotògraf honest.”

I això és el que va fer, i continua fent als 87 anys: comprometre’s amb la realitat tan complexa d’un continent travessat de cicatrius postcolonials, de desigualtats econòmiques i víctima de governs egòlatres que s’han despreocupat de les classes socials més desafavorides, que ell visibilitza “sense victimitzar-les”: “El seu projecte visual reflecteix un entorn hostil, però bell en la seva poderosa capacitat de resistir”, sosté la comissària María Wills.

“És un fotògraf ideològic”, exclama Wills. I, lògicament, Cuba té una importància cabdal en el seu corpus d’obres. La Cuba il·lusionada i la Cuba desencantada amb la causa revolucionària que ell va veure com una oportunitat per alliberar el continent dels seus opressors externs.

En aquesta sèrie, com en totes, Gasparini s’entesta a fer conviure les contradiccions. Defuig la veritat única de les coses. “La imatge sola amb un clau enganxat a la paret no m’interessa”, apunta. La seva manera de mostrar simultàniament els contrastos és aparellant fotografies de temps i llocs dispars. O amb gegantins fotomurals que s’imagina que són “frases visuals”.

La sala gran del KBr està dedicada a un fotògraf consagrat i la petita, a quatre nous talents formats en escoles de fotografia de Barcelona. Aquest projecte, de nom Flama 21 i coordinat per Pedro Torres, tindrà periodicitat anual. L’estrena ha posat el llistó alt. Laura Gálvez-Rhein ha construït en un collage fotogràfic la biografia del seu avi, nascut a Alemanya el 1937, un dels anomenats infants de la guerra que la cultura de la memòria alemanya va silenciar. Gael del Río evoca i invoca els records del pare mort en un treball molt poètic. Gunnlöð Jóna Rúnarsdóttir fantasieja amb les connexions dels islandesos amb les criatures sobrenaturals. I Blanca Munt posa la lupa en la paranoia de la societat de la vigilància tot espiant el xat d’un grup de veïns d’una urbanització de luxe de Sant Cugat.

I què veurem el 2022?

El programa d’exposicions de l’any que ve al KBr inclou grans propostes del nord-americà Lee Friedlander (1934), de febrer a maig; de Bleda y Rosa, el tàndem format per María Bleda i José María Rosa, a cura de Marta Dahó (de juny a setembre), i de l’afroamericana Carrie Mae Weems (1953), que comissariarà l’actual directora del Macba, Elvira Dyangani Ose, i que tindrà una segona seu, Foto Colectania (d’octubre a gener del 2023). A la sala petita, a més de la segona edició de Flama, hi haurà una mostra d’Adolf Mas (1861-1936), de què l’arxiu es conserva a l’Institut Amatller, i un diàleg entre fotografia històrica i contemporània provocat per Joan Fontcuberta.