Cultura

L’arquitecte nòmada

Mor als 82 anys, víctima del coronavirus, Ricard Bofill, l’autor català més internacional, artífex d’un miler de projectes en una quarantena de països

Deixa un llegat immens: a Barcelona, els emblemàtics hotel Vela, TNC i Walden

El món de l’arquitectura torna a estar de dol quan no han passat ni dos mesos de la mort d’Oriol Bohigas. La vida de Ricard Bofill, un altre dels seus referents principals, es va apagar ahir, als 82 anys, víctima del maleït coronavirus. Bofill va ser el més internacional dels arquitectes catalans sense cap mena de dubte. Després de Gaudí, al qual ell adorava, el seu nom era el que tenia més renom a fora.

Va signar un miler de projectes en una quarantena de països. A Barcelona, la ciutat on va néixer el 1939, emblemàtics com l’hotel Vela, el Teatre Nacional de Catalunya (TNC) i les terminals 1 i 2 de l’aeroport del Prat. A Sant Just Desvern, l’edifici residencial Walden 7, amb la seva estètica futurista inconfusible, un experiment del seu ideari utòpic de joventut. A Sant Pere de Ribes, el no menys laberíntic Castell de Kafka, i si fa no fa el mateix la Muralla Roja de Calp. A Andorra, el nou santuari de Meritxell. A Madrid, la prolongació del passeig de la Castellana i el parc Manzanares. A París, la seu corporativa de Cartier. A Tòquio, la de Shiseido. A Chicago, dos gratacels, un dels quals dels més populars de la ciutat que va parir els gratacels, el 77 West Wacker Drive. Luxemburg, Casablanca, Beirut, Houston, Montpeller... En el planeta sencer hi ha la seva petjada. Singular, també controvertida. I d’estils tan dispars que podrien passar per l’obra de diferents arquitectes.

Menut i seductor, criat en una família de llarga tradició catalanista, de pare també arquitecte i mare jueva italiana, es va formar a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB), d’on va ser expulsat per les seves vinculacions amb el PSUC. El franquisme l’ofegava, va acabar els estudis a la Universitat de Ginebra i es va instal·lar a París. Això va marcar el seu caràcter errant, que ell mateix va reivindicar el setembre passat quan va ser investit doctor honoris causa per la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) en un emotiu acte que es va celebrar a la basílica de Santa Maria del Mar (Bohigas, per cert, amb qui tenia les seves diferències, hi va assistir). “La meva personalitat està construïda a partir de les circumstàncies d’un nòmada que va proposant idees en diferents llocs. No es pot projectar a Pequín tal com es projecta a Barcelona”, va dir. Per a la seva Barcelona també va tenir un missatge: “Sento un amor increïble per Barcelona. És una ciutat que no s’assembla a cap altra.”

El 1973 va fundar el Taller d’Arquitectura en una antiga fàbrica de ciment de Sant Just amb un equip multidisciplinari, format no només per arquitectes. També hi va integrar el filòsof Xavier Rubert de Ventós, el poeta José Agustín Goytisolo i la seva primera dona, l’actriu Serena Vergano, a més de sociòlegs, economistes, cineastes, fotògrafs... És en aquest espai de fantasia il·limitada, en què també vivia, ara dirigit pels seus fills Ricardo i Pablo, on el dies 26 i 27 de gener els seus amics i admiradors li retran un homenatge.

Bofill va estar implicat en els projectes de futur del seu despatx fins al darrer moment, entre d’altres el d’una ciutat intel·ligent a la Xina, i més que es materialitzaran al Marroc, als Estats Units i a Rússia. Hereus de sang a part, el Taller d’Arquitectura queda en mans de més de cent professionals de trenta nacionalitats.

Va rebre premis i reconeixements a cabassos. De l’Ordre des Arts et des Lettres de París, de l’American Society of Interior Designers de Nova York, doctor honoris causa també per les universitats d’Hamburg i de Metz, i la Creu de Sant Jordi de la Generalitat (el ja llunyà 1993). Però no pas el Pritzker, el Nobel de l’arquitectura, que ell creia que no li havien donat per “enveges”.

“La seva mirada cosmopolita i el seu llegat arquitectònic seran sempre recordats dins i fora del país”, va subratllar ahir el president de la Generalitat, Pere Aragonès, en l’onada de missatges que van confluir en el llibre de condol del segle XXI, que són les xarxes socials. El president a l’exili, Carles Puigdemont, el recordarà com un “arquitecte insubornable, genial i universal” que deixa “una obra i un discurs cultural d’altíssima qualitat, reconeguda i admirada arreu del món”. El ministre Miquel Iceta es va acomiadar d’ell així: “No serà mai oblidat perquè ens ha deixat joies de què gaudirem durant molt de temps.” I la consellera de Cultura, Natàlia Garriga, el va reivindicar com “un dels grans exponents de l’arquitectura postmoderna a casa nostra”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Mor als 37 anys l’actor francès Gaspard Ulliel

París

Els films d’Isaki Lacuesta i Carla Simón competiran a la Berlinale

barcelona

Hàbits de lectura

barcelona

Els Català, referents de la fotografia

barcelona

Editen una nova guia de la catedral gràfica i divulgativa

Girona

Kebyart, nous residents de l’Ateneu de Banyoles

BANYOLES

Un perfum que contagia

BARCELONA
ART

Àlex Nogué aprofundeix en les arrels

El Museu d’Història de Catalunya aplega totes les mirades fotogràfiques de la nissaga dels Català

Barcelona