Cultura

L’estrany prodigiós

Enric H. March recopila la història oblidada de les barraques de fira i els espectacles d’atraccions aberrants al voluminós estudi ‘Barcelona Freak Show’

Els nascuts a mitjan seixanta encara van ser a temps de veure, per les fires de poble, la caseta del Niño Cocodrilo, un suposat esguerro provocat per un terratrèmol a Guatemala que desprenia una intensa olor de serradures i enganyifa, o les Hermanas Colombinas, dues bessones explotades, com La niña gorda de Rusiñol, per la seva obesitat mòrbida i que Carlos Pérez Siquier va fotografiar el 1973 assegudes al costat d’un rètol que demanava al públic: “Demostri que té educació: no faci preguntes absurdes.” Eren ja els últims vestigis, pura quincalleria, d’una fascinació pels espectacles ambulants de rareses que havien triomfat a Catalunya des del segle XVIII i que l’historiador Enric H. March ha dedicat deu anys a investigar per al llibre Barcelona Freak Show. El treball és descomunal en tots els sentits: per les més de sis-centes pàgines de lectura abracadabrant que proporciona; per l’abundant material gràfic que les acompanyen, amb algunes imatges que encara avui posen la pell de gallina; per la voluntat d’inserir la història de l’excepció, la cara fosca de la ciutat, dins la construcció del discurs sobre la modernitat; per l’amplitud de variants del grotesc que toca, des de l’exhibició de feres al negoci de les deformacions físiques, els museus de cera o els zoològics humans, i per l’esforç ingent de recerca i documentació que hi ha darrere d’un camp que, no només ha estat fins ara molt poc estudiat, sinó que ha deixat un rastre escàs a les hemeroteques per la seva mateixa marginalitat.

Editat per Viena i l’Ajuntament de Barcelona, el llibre és la resposta a la formulació de Walter Benjamin segons la qual “res del que algun cop ha tingut lloc no ha de donar-se per perdut per a la història”, ni el vedell de sis potes, ni la dona barbuda, ni l’home elefant, ni la farsa de l’Oest llunyà que recreava Buffalo Bill, ni les acrobàcies dels lil·liputencs, ni tota la camarilla de faquirs, tolits, hermafrodites i orats que venien el seu cos per quinze cèntims a les barraques que proliferaven des de la Rambla i el gran descampat que era llavors la plaça de Catalunya fins al passeig de Gràcia, abans de fixar residència al Paral·lel. Aquesta és “la cara B” de la història de Barcelona, com en diu el també investigador Xavier Theros en el pròleg, un recorregut pels antres del meravellós i l’atroç, amb els seus cortinatges deslluïts i els seus llums d’acetilè, on les classes populars van trobar entreteniment en tot allò que era diferent, excèntric i fins i tot prohibit.

Enric H. March ha hagut de cosir la narració d’aquest submón bulliciós a partir de memòries disperses i de pedaços extrets de notes de diaris vells, a vegades poc fiables, sovint sarcàstiques, més d’un cop i de dos escabroses, com l’anunci del Cabaret de la Muerte, del prestidigitador Joan Felip, que es va instal·lar al Paral·lel el 1926 amb l’advertència que s’abstinguessin de visitar-lo els que patissin del cor, perquè es tractava d’una exhibició “macabra, tètrica i horripilant” per a la qual es feien servir 30.000 caixes de morts cada dia. Era per descomptat una exageració que servia com a reclam per a un públic crèdul i àvid d’emocions fortes, com les que devien trobar el 1933 en la proesa del faquir Taimú, crucificat durant cinc dies al Teatre Circ Olympia per demostrar la seva indiferència al dolor i que va haver de ser desenclavat abans d’hora per les denúncies d’alguns espectadors, entre ells Josep Maria de Sagarra.

Aquestes eren ja, de tota manera, manifestacions tardanes d’un oci popular que enfonsava les arrels a l’edat mitjana i que, després dels horrors reals de la Gran Guerra, començava a ser qüestionat per raons ètiques del tot inexistents en els orígens, quan les barraques de fira, que “travessen la història de la humanitat”, segons constata March, formaven part d’aquells “marges del circ” que admetien les atraccions més fantasioses i torbadores. Potser no n’hi ha cap que provoqui més angúnia que els anomenats fenòmens, persones amb malformacions congènites o sobrevingudes que escapaven de qualsevol norma instituïda i que eren exhibides sense cap pudor damunt d’una caixa o dins una gàbia. De fet, el període que va des de mitjan segle XIX fins a la Guerra Civil es pot considerar “l’època gloriosa del monstre”, denominació que la ciència mèdica ha desglossat en nocions com ara acondroplàsia, microcefàlia, hirsutisme, obesitat, androgínia o gegantisme, però que als recintes firals es resumia en la fascinació per tot allò que fos considerat anormal i, per tant, paorós.

Moltes d’aquestes atraccions van triomfar sobretot a redós de les dues grans exposicions universals de Barcelona, el 1888 i el 1929. És el moment en què proliferen també els zoològics humans, poblats de fireta organitzats al voltant de diversos exemplars d’individus provinents de països exòtics, a través dels quals treia pit l’Europa colonial i es visualitzava una alteritat incivilitzada i pecaminosa per la seva propensió a la nuesa. L’escultor Josep de Creeft va enamorar-se el 1900 d’una esquimal que feia vida en un poblat inuit instal·lat als jardins del Nou Retiro, però n’hi va haver també d’aixantis, sudanesos, senegalesos, mahometans i habitants de l’Himàlaia que servien tant per il·lustrar peculiars teories sobre l’evolució com per alimentar l’imaginari sobre el bon salvatge o la baula perduda de la humanitat. Eren una desviació formidable –tot i que van perviure encara fins al 1958– de les col·leccions de feres que March documenta des de finals del XVIII als horts de la part baixa de la Rambla i que al segle següent es van estendre per altres espais de la ciutat, a vegades transformades en espectacles sanguinaris en què es posaven a lluitar toros contra elefants, com a la plaça del Torín. Van tenir molta més tradició els museus de cera, que cobrien “la funció dels reportatges periodístics i cinematogràfics que vindrien anys més tard”, apunta March, que ha comptabilitzat al segle XIX més de seixanta gabinets d’aquestes figures que recreaven fets històrics i d’actualitat en barraques, teatres, botigues i fins i tot cases particulars. No n’hi havia tants i són molt menys coneguts, però els museus anatòmics (se n’han pogut localitzar una trentena) van fer furor com a fenomen divulgatiu no només de les interioritats del cos abans de la generalització dels raigs X, sinó sobretot dels efectes devastadors de certes malalties, en especial les venèries. Al final hi ha un índex amb totes les sales d’exhibició, dels museus de cera i de les col·leccions anatòmiques per no perdre’s enmig d’aquest desplegament de prodigis tan gruixut i ben cosit, que costa mantenir-lo obert sense deixar-hi els colzes en l’esforç, si és que cal assenyalar alguna pega en aquest llibre que es llegeix amb la mateixa avidesa amb què els nostres besavis devien entrar a les barraques de fira.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

El PEN Català, Rosa Fabregat, Jordi Casanovas, Núria Guiu i Càntut, premis Nacionals de Cultura

Barcelona

Fan malbé un mural d’art urbà a tocar del Museu de l’Empordà

Figueres

Tanca la llibreria La Capona de Tarragona

Tarragona

Mor el teclista de Depeche Mode, Andy Fletcher

Barcelona

Albert Serra sacseja el festival de Canes

canes

Torroella, oasi cultural

BARCELONA

Festivalot: festival de valors i de la música en família

girona
Ángeles González-Sinde
Directora de cinema

“Sempre estic donant voltes al tema de la pèrdua”

Barcelona
Acció / Drama

Tom Cruise torna a volar alt amb ‘Top gun’