Rosina Ballester i ‘El crit’

A banda de les quatre dades (nascuda a les Borges del Camp el 1949, infermera de professió i d’ofici escriptora i traductora, amant de la música i l’art, resident a Menorca durant bona part de la seva vida, autora de nou llibres de poesia i d’una novel·la, i guanyadora dels premis Rosa Leveroni 2005 i Parc Taulí 2010), quan em van demanar que presentés la seva obra en el marc del cicle Veus Paral·leles, a Tarragona, vaig pensar que era necessari deixar clar el valor universal de la poeta tarragonina. I matiso el localisme, perquè a vegades pensem que certs poetes o escriptors només pertanyen al territori des del qual ens parlen –a vegades és així–, però altres, com és el cas, la casualitat fa que un artista amb projecció universal neixi a la ciutat del costat i això pot fer que costi de veure’l amb els ulls de la universalitat. Com els casos d’Antònia Vicens, Mercè Rodoreda i Màrius Sampere: no podem parlar només de literatura catalana.

Condensar aquí el seu projecte literari es presenta gairebé com un impossible, ja que ens trobem una artista en la qual vida i obra es confonen, així que tan llarga és la seva proposta com tants els anys que fa que respira. On és el límit? Aquest fet no és excepcional: recordem altres artistes també universals, com per exemple Sylvia Plath, Andy Warhol, Federico Fellini, Frida Kahlo, Anne Sexton, Franz Kafka, Emily Dickinson..., en què la línia entre vida i obra es confon.

Recordo un assaig de l’Adrienne Rich, El Vesubi a casa. El poder de l’Emily Dickinson, en què la de Baltimore subratlla la llibertat que anhelava Dickinson: “Estic pensant en l’espai confinat en el qual es va moure la ment genial d’aquesta dona americana del segle XIX, en el qual va inventar un llenguatge més variat, més condensat, amb implicacions més profundes, amb una sintaxi més complexa que qualsevol altre llenguatge poètic nord-americà fins llavors [...], és la sensació que es tracta d’una ment submergida durant tota la seva vida en reflexionar sobre els problemes essencials del llenguatge, la identitat, la separació, les relacions, la integritat de l’ésser: una ment capaç d’escriure estats psicològics amb més claredat que qualsevol altre poeta excepte Shakespeare. Em sorprèn que la seva feina sigui tan poc coneguda per dones que estan escrivint poesia –i hi afegiria, també, els homes– i en quina mesura la seva llegenda [...] ha impedit que sigui recuperada per les dones com una font de coneixements i com una de les nostres antecessores. [...] Emily Dickinson semblava dir-me que l’intens esdevenir de l’univers, personal i psicològic, era inseparable de l’universal; que hi havia un abast de la poesia psicològica més enllà de l’expressió íntima del jo.”

Hi ha un fil en comú que aglutina el sentit de la seva obra: com a dubte vital i la determinació d’aquest com a fórmula de vida, definició o desconstrucció de la identitat; procés d’autoconeixement i autobiografia i com a testament vital i literari (que ve a ser, aquí, el mateix).

Així, el vincle entre poesia i vida és directe, però enmig hi copsem una mena de pont: la natura, altrament dita, segons Ballester, “el jardí”. No hi ha poesia sense ell, ni poètica, ni fills, ni mort, ni vida, ni desolació, ni dols, ni mare, ni germans suïcidats, ni pare, ni amors, ni ofici, ni plor, ni amants, ni violència. Tot hi passa i hi roman. Un jardí que ella cuida amb les seves mans, i en retalla els brots sobrants (cada cop més) del seu llenguatge literari.

Rosina Ballester és una escriptora universal (les seves particularitats i/o quotidianitats les transporta a allò universal) i moderna, perquè reconeix les limitacions del llenguatge i no en té prou; es reconeix com a individu en soledat; i utilitza el jo com a xarxa única de salvació. Els temes que desgrana són els que sempre han recorregut el seu embat: el cos, escriure (i ser dona), l’espai propi (i tots els enllaços woolfians), el mar, l’illa viscuda i enyorada, els fills, el germans, la mare, la violència de gènere, el pare, el sexe, l’amor, el dol, la mort, la família (creada i no), tot emmarcat amb la simbologia del jardí que, més que un tema, seria el paper en blanc on ella escriu.

Un dels fets curiosos del seu corpus literari és que els seus dos primers llibres van ser escrits en castellà. De Notas de urgencia en destaco el primer poema: Jardín (dedicat a la Katherine Mansfield): “La palabra jardín / es el opio de mi vida. / Morir o enamorarse, / dar cabida a largos sueños / como semillas en las macetas policromas. / Jardín / y siento la lejanía presente, / jardín / y despierto con nostalgia/ de colores y de besos / en la mejilla o en la boca / o en las manos del deseo.”

Pel que fa a la seva poètica, només cal llegir-ne el que ella mateixa ha publicat en els llibres Matèria (2004), La Reixa (2007) i Carta tancada: “Llegiu aquest poema des de la doble agressió que suposa l’escriptura i l’oració. Per a oposar-me a les meves pors i als meus dubtes sempre he tingut la terapèutica del deliri.” “Tota voluntat de recapitulació sobre allò viscut, o tota voluntat o intenció de poder intervenir sobre allò escrit, en què es diferencien? Viure o escriure és un ordenar-se constantment, entenent per ordre donar sentit o comprendre tot el que ens va succeint. L’acte d’escriure seria un graó més de la poètica o del viure, i també seria ressorgir d’un tot llunyà que sempre apunta cap a la memòria futura. [...] He construït una poètica per aprendre a escriure sobre els fets que només per la mirada d’altres es poden diluir i així es dispersa. Escric per ocultar.” “Però sempre la poesia ha anat per davant de jo, com un part en forma d’escriptura.”

Aquesta voluntat metaliterària em recorda la belga Chantal Maillard, que parla també del fet d’escriure: “para curar / en la carne abierta / en el dolor de todos / en esa muerte que mana / en mí y es la de todos // escribir // para ahuyentar la angustia que describe / sus círculos de cóndor / sobre la presa // [...] Escribir // para decir el grito / para arrancarlo / para convertirlo / para transformarlo / para desmenuzarlo / para eliminarlo.” El crit: recordem, Munch.