Sert decora l’Empordà

El pintor Josep Maria Sert tenia vint i pocs anys quan, sent un complet desconegut sense cap experiència, va rebre l’encàrrec, avalat entre d’altres per Antoni Gaudí, que marcaria la seva vida: la decoració de la catedral de Vic. Ho va entomar el 1900 i 45 anys després, fins just abans de la seva mort, encara hi estava treballant. Entremig van passar moltes coses que van fer perillar el projecte. “Sense Francesc Cambó, no hauria tirat endavant”, sosté Pau Guardans, un dels nets del mecenes, actual propietari de l’hotel Mas de Torrent, a l’Empordà, on a partir d’ara lluirà el joc de pintures que Sert va crear expressament per a la residència barcelonina del polític de la Lliga per agrair-li el suport que li havia donat.

Són cinc peces de gran format que no s’havien exposat mai al públic. És més: no s’havien mogut de l’àtic de Cambó de la Via Laietana, excepte quan va marxar a l’exili, ell amb la seva col·lecció, a Buenos Aires. Tot va tornar a Barcelona després de la seva mort, el 1947. Els quadres de Sert, al mateix saló i en bona companyia, el Retrat de Michele Marullo Tarcaniota, de Sandro Botticelli, la joia de la corona del patrimoni artístic de Cambó.

“Sert sabia sempre com complaure els seus clients, proveint-los de sumptuositat”, remarca Pilar Sáez, una de les seves principals estudioses. Cambó només li va demanar que la temàtica fos catalana i ell li va lliurar els cinc plafons, sobre fusta i amb els típics tons sèpies combinats amb platejats de la seva paleta, d’imatges de la muntanya de Montserrat, ballades de sardanes, la festa dels Tres Tombs, una actuació dels Castellers de Valls i una innocentada (un nen que pessiga el cul d’una dona). El nom de la sèrie ho diu tot, Evocacions catalanes, i Sáez la vincula a altres intervencions “nacionalistes, romàntiques i emocionals” de la producció sertiana, com el Saló de Cròniques de l’Ajuntament de Barcelona.

Els panells es van instal·lar a la casa de Cambó el 1927, el mateix any que es van començar a penjar els dissenys de Sert als murs de la catedral de Vic. No va ser fàcil arribar fins aquí. L’artista havia acceptat la comanda més d’un quart de segle abans de part d’un bisbe, Josep Torras i Bages, entusiasmat però amb pocs recursos econòmics. Sert s’hi va bolcar fins al 1907, fent esbossos i inclús algunes teles que va exposar a Barcelona i a París, on residia i on just llavors es va desencadenar una autèntica bogeria per tenir obres seves. Aristòcrates i milionaris el perseguien, cosa que va provocar que el projecte de Vic deixés de ser la seva prioritat.

Els anys anaven passant, Torras i Bages va morir (el 1916) i el més calent era a l’aigüera. Fins que el 1921 Cambó va intercedir per trobar una solució, que implicava igualar la cotització que tenia l’artista. “El factor amistat va ser decisiu”, explica Sáez. Un any abans, el mecenes havia fet de testimoni del casament del pintor amb la seva primera dona, Misia Godebska, musa de Renoir i Toulouse-Lautrec. Els dos homes, pràcticament de la mateixa edat, connectaven en gustos i aficions: els viatges, la bona vida i, és clar, l’art. Cambó va pagar i la seu vigatana va quedar pràcticament tota ornamentada el 1929.

Llavors Sert s’havia divorciat i la nova dona que va entrar en la seva vida, la princesa Roussy Mdivani, 30 anys més jove, el va portar a un indret no gaire llunyà del Mas de Torrent. Ella volia viure a prop del mar i ell, que s’acabava de fer d’or col·locant un conjunt de murals a l’hotel Waldorf Astoria de Nova York, la va satisfer comprant el Mas d’en Cama de la platja de Castell, a Palamós, que va rebatejar Mas Juny després de fer-lo restaurar pel seu nebot, l’arquitecte Josep Lluís Sert. Als anys trenta, la jet set nacional i internacional hi va fer estades de pel·lícula: Coco Chanel, Marlene Dietrich, Luchino Visconti, Salvador Dalí... i per descomptat Cambó, que era d’origen empordanès, de Verges. Durant aquells feliços anys, Sert no va parar de complir amb compromisos decoratius per a les elits de tot el planeta. Rockefeller, Rothschild... la llista de rics que el van sol·licitar és llarga.

Però la festa va durar poc i tot d’una van coincidir totes les desgràcies (també alguna llum, com ara l’encàrrec que va rebre d’ornamentar la sala del consell de la Societat de Nacions de Ginebra). El 1935, el cunyat de Sert, Alexis Mdivani, va morir en un accident de cotxe a Albons, que va trastocar Roussy, i el Mas Juny no va tardar a posar-se en venda. I només esclatar la Guerra Civil els revolucionaris van calar foc a la catedral de Vic. Els murals van quedar reduïts a cendres. Acabat el conflicte bèl·lic, un Sert que havia pres part pel bàndol franquista va rebre com a recompensa ser un dels primers afavorits per les operacions de reconstrucció finançades pel règim. Aquestes noves pintures, molt diferents de les originals, són les que actualment embelleixen el temple osonenc.

Amb Cambó, la relació no va acabar bé, a causa de divergències ideològiques. Pau Guardans, fill d’Helena Cambó, que va morir l’any passat de covid, assenyala una discussió definitiva. “Tu només ets un pintor.” “I tu no has aconseguit ser el primer ministre d’Espanya.” El net del polític es queda amb la part bona d’aquesta història, custodiada en les Evocacions catalanes de les quals ara gaudiran els clients del seu hotel (i qui vulgui, amb cita prèvia), una masia del XVIII impregnada d’aquell luxe que tant atreia Sert. Un artista que, es dolen ell i Sáez, ha quedat absolutament relegat. El 2012 va recuperar momentàniament la glòria a França en una exposició al Petit Palais de París, que va comissariar la mateixa Sáez. A Espanya el darrer projecte és del 1987. Robert Hughes no va poder descriure millor el seu cas: “La història de la pintura del segle XX no registra cap caiguda en desgràcia tan espectacular com la de Josep Maria Sert.”