Estranys en un tren

Múrmansk, a l’extrem nord-est de Rússia, és la ciutat més poblada del cercle polar Àrtic: uns 330.000 habitants. Va ser creada el 1915, al final del règim tsarista, durant la construcció de la línia ferroviària al costat del riu Kola.

A través d’un llarg viatge en tren, una jove finesa estudiant d’arqueologia a Moscou, a uns 1.500 kilòmetres de distància, es proposa arribar-hi per visitar els mil·lenaris petroglifs (imatges creades en una pedra) que van descobrir-se a prop d’aquesta ciutat àrtica (en una illa del llac de Kanozero) l’any 1997, a l’entorn de què podria situar-se temporalment Compartiment núm. 6: no hi apareixen mòbils i, entre altres detalls, es fuma a tot arreu, com ara al compartiment que la finesa (Laura/Seidi Haarla) ha de compartir amb un jove rus (Lyokha/Yuri Borisov) que fa el viatge per treballar en una gran mina a cel obert on s’extreu i processa ferro.

Lyokha, amb tendència a la beguda, es comporta inicialment d’una manera grollera i impertinent. Condemnats a estar junts durant un viatge de més de dos dies, tot sembla separar-los.

Tanmateix, el director finès Juho Kousmanen va creant, d’una manera molt fina i subtil (filmat d’una manera que treu molt de partit dels seus espais), una progressió dramàtica a través de què aquests dos estranys en un tren van acostant-se. Laura ha fet el trajecte amb un objectiu, però el viatge en si mateix es converteix en una experiència de vida inesperada.

Sense sentimentalisme barat, hi ha una tendresa en aquesta bella pel·lícula que aporta una mica de llum, encara més en aquest moment en què una guerra, nefasta com totes, pot crear tota mena de prejudicis contra els russos. En tot cas, els prejudicis de Laura s’esvaeixen: les aparences enganyen.