Vides compartides

L’ésser humà en té molt poc, d’humà. Tan sols un 10% dels seus 30 bilions de cèl·lules són humanes. El cos d’una persona està habitat majoritàriament per bacteris, virus i fongs que fan possible que funcioni. Si existim gràcies a la simbiosi entre organismes, per què menystenim les formes de vida que no són humanes escudats en una falsa supremacia que ha empès el planeta sencer a l’abisme?

Aquesta pregunta, amb resposta fatal per a la nostra supervivència, travessa l’exposició Imaginaris multiespècies. L’art de viure en un món de contingència i incertesa (fins al 30 d’abril), a cura de l’investigador cultural i escriptor Christian Alonso, que ha tunejat per complet l’arquitectura de La Capella amb dotze projectes que conviden a “repensar la convivència entre espècies”, tot destronant els humans de la seva posició “jeràrquica, hegemònica i violenta”.

Si des de la teoria no n’hi ha dubte (“ser un és sempre esdevenir amb molts”, que diu la biòloga i filòsofa Donna Haraway), què ens frena de fer el salt a la pràctica i canviar d’una vegada per totes les nostres maneres de “ser, sentir, pensar i actuar”, llança Alonso. Presos d’un model insaciablement espoliador, el jove comissari reivindica l’art com “una eina per ser més sensibles i per comprendre que nosaltres transformem l’entorn i l’entorn ens transforma a nosaltres: la vulnerabilitat és compartida”.

Alonso ha cedit l’espai central de l’històric edifici del carrer Hospital a una instal·lació impactant, Jardí d’exòtiques invasores, de Vicky Benítez. És un parc de trenta tones de terra que allotja una comunitat de plantes al·lòctones naturalitzades al delta del riu Llobregat (agaves, ailants, figueres de moro, cortadèries, tradescànties, carpobrotus), inscrites al Catàleg Espanyol d’Espècies Exòtiques Invasores. Aquest informe ministerial és el marc legal, “sense cap base científica”, per controlar i eradicar la flora forana argüint el seu “comportament invasor” i el “risc de contaminació genètica”, frases literals fàcilment extrapolables a les vigents polítiques migratòries humanes d’ideari reaccionari.

Amb tota la intenció, Benítez, artista i jardinera, ha batejat la seva obra com “un campament de plantes refugiades”, la persecució de les quals també és una amenaça per a les natives. “S’usen herbicides letals per a les plantes nacionals que a priori es volen protegir”, explica Alonso.

Però és que, a més, algunes d’aquestes plantes estrangeres exerceixen funcions vitals als ecosistemes on s’han integrat. És el cas de les canyes, que també al degradat delta del riu Llobregat fan de refugi natural per a les aus. La construcció de la terminal T1 de l’aeroport del Prat va comportar la destrucció del canyar del Pas de les Vaques, l’única zona de nidificació de l’arpella comuna a la demarcació de Barcelona. Eduard Ruiz n’ha creat una sèrie de projectes d’alerta, un de tan poètic com és la rèplica en vidre d’un niu de terrerola que va trobar en aquest paratge tan fràgil i permanentment compromès pels interessos econòmics del capitalisme depredador.

Vicky Benítez, Eduard Ruiz i altres creadors activistes són membres del Grup de treball de les ecologies híbrides del delta del Llobregat. Christian Alonso també en forma part, i a l’exposició aporta un treball desolador del col·lapse sedimentari que pateix el delta: entre el 1956 i el 1999, va recular més de 320 metres. A La Capella es poden consultar moltes altres investigacions transdisciplinàries sobre els efectes de la supèrbia de l’home en aquest espai natural que continua veient l’horitzó negre amb els nous plans d’ampliació de l’aeroport.

Però, llavors, realment és possible imaginar un altre món que privilegiï el benestar comú de tots els éssers vius? L’exposició no defalleix i ens obre els ulls d’allò que som, cossos híbrids, desvelant-nos la recepta per elaborar fàcilment a casa la kombutxa, una beguda de te fermentat per una colònia de bacteris i llevats que van inventar els xinesos fa 2.000 anys.

Rubén Verdú signa aquest assaig casolà per obtenir l’anomenat elixir de la vida, mentre que Olga Olivera-Tabeni ha dissenyat unes bosses de cultiu de la gírgola de castanyer (maitake), amb un munt de propietats medicinals, i una bona aliada per tractar el càncer. Aquest bolet amb forma de ventall, escàs als nostres boscos, es mira de reüll un preciós conjunt escultòric de Nien Boots que evoca el ritual de festeig entre una vespa i una orquídia, l’única manera, tot i que en diran contra natura, que té aquesta flor de reproduir-se.

La gírgola de castanyer també serveix per alleugerir l’ansietat. El consum compulsiu neix de l’estrès de la societat contemporània, que confon la felicitat amb les possessions materials. Segons les Nacions Unides, el 2021, cada persona al planeta va produir 7,6 kg de residus electrònics, dels quals només un 17,4% van ser reciclats. L’artista Llapispanc va convertir el seu taller de La Escocesa en un immens abocador de deixalles domèstiques que ara ha traslladat a La Capella, tot donant-li el nom d’Exvot a l’excés. Espatllats o passats de moda, aquests tecnocossos, sigui un ordinador o una aspiradora, s’han erigit en un exèrcit de contaminadors, i creixent.

O fem clec o això se’n va a can Pistraus.