La bona collita del 63

Van sortir els sis músics a escena mentre sonava de fons Moon River, l’eterna cançó d’Audrey Hepburn per a la pel·lícula Breakfast at Tiffany’s, del 1961, i, unes dues hores després, tots sis es van acomiadar ballant al ritme d’Ell, que Rita Pavone va cantar en català el 1965. Per tant, el concert d’inici de gira d’Els Pets, dissabte a les escales de la catedral de Girona dins del festival Strenes, va transcórrer simbòlicament entre aquestes dues dates, com correspon al disc que s’hi presentava, titulat 1963, l’any de naixement de Lluís Gavaldà, Joan Reig i Falín Cáceres, el trio que forma la columna vertebral d’Els Pets des de fa 36 anys.

“Molt bona nit, Girona. Som Els Pets de Constantí”, va saludar Gavaldà, deixant que el públic completés pel seu compte el tradicional rodolí d’obertura, en un concert que el grup va obrir mirant una mica enrere amb Descafeinat, del disc Agost (2004), un treball fonamental en la seva trajectòria. Però, de seguida, Els Pets van apostar fort pel seu nou disc, aquest 1963 que s’havia publicat tot just el dia anterior i que era un misteri per a bona part del públic present en el concert, al marge dels singles i videoclips ja avançats, Ulls com piscines i No t’escolto, la cançó amb què, justament, van obrir un petit bloc de temes nous que va continuar amb Jordi Puig i Com un mitjó. Després d’una altra mirada enrere amb Aquest cony de temps, de Sol (1999), van tornar al material nou: Encenalls i Lent. De fet, Gavaldà va treure força suc, al llarg del concert, al risc assumit que suposa presentar en directe unes cançons que pocs coneixen; només els fans més irredempts que havien tingut dos dies per comprar el disc en format físic o digital –1963 encara trigarà uns dies a arribar a plataformes com ara Spotify i Tidal– i aprendre’s les cançons. “I on heu comprat el disc? Que hi ha Discos Coll encara? No l’havien tancat?”, va dir Gavaldà en referència a una de les últimes botigues de discos que va haver-hi a Girona, una ciutat que coneix bé perquè, entre altres coses, hi té la seva discogràfica, RGB, i, no menys important, la sogra, la Paquita, que també era entre el públic i a qui va dedicar La vida és bonica perquè era el seu aniversari.

Amb un concepte escènic molt ben treballat a partir de les llums i les imatges projectades a les pantalles posteriors –“Els vam demanar als Rolling Stones que ens deixessin alguna cosa de fa 10 o 12 anys”, en va fer conya el cantant–, el grup va completar les 21 cançons del bloc principal del concert amb imprescindibles com ara Blue Tack, L’àrea petita, Agost, La vida és molt avorrida sense el teu cos –que Gavaldà va aprofitar per dir: “No teniu ni idea de com de bonic és tornar a veure les vostres cares senceres”–, Tantes coses a fer, S’ha acabat, Hospital del mar i, com a primera cloenda, la molt esperada Bon dia. Pel mig també va dedicar la nova Atracament a La Caixa, a “aquesta entitat que tant ha fet per Catalunya, amb seu a València”.

Per als bisos van quedar No vull que t’agradi aquesta cançó, Jo vull ser rei –un manifest republicà per completar el díptic obert amb La Caixa–, Una estona de cel i, com a últim regal, una delicada i acústica Bona nit, només amb les guitarres, per tancar una nit que va certificar la bona collita musical del 63.