Sobre la revolta xilena
Al començament de Mi país imaginario, projectada ahir a Canes en una sessió especial, Patricio Guzmán explica que va tenir la sort que Chris Marker passés per Xile a primers dels setanta i que li agradés el seu primer film, El primer año del govern d’Allende, i l’estrenés a l’Estat francès. El documentalista, autor de la memorable La batalla de Chile, hi afegeix que després va mantenir una correspondència amb Marker, que va aconsellar-li: “Si veus que hi pot haver un incendi, sigues al lloc on s’encendrà la primera flama.”
Patricio Guzmán no va ser al lloc on, l’octubre del 2019, es va encendre el Levantamiento en protesta d’una política neoliberal que ha dut molts xilens a una precarietat sense prestacions socials.
Amb la pandèmia pel mig, hi va arribar un any després, però, recollint imatges alienes de la revolta i fent entrevistes a diverses dones implicades en un moviment molt feminista, aporta un film ple d’esperança que acaba amb el discurs de Boric com a nou president d’un Xile en procés constituent: hi reconeix (o ho imagina) que s’ha recuperat part de l’esperit dels temps d’Allende.
Desplechin decep
A concurs, Arnaud Desplechin va tornar a decebre a Frère et soeur, sobre la relació de dos germans (un escriptor, Melvil Poupaud, i una actriu, Marion Cotillard) que no es parlen des de fa vint anys (un odi incomprensible els ha separat) i que estan condemnats a retrobar-se arran d’un accident fatal dels seus pares. El director de Reis i reines sembla haver perdut el pols amb què mantenia l’equilibri en situacions arriscades que podien fer-se (i ara s’hi fan) ridícules.
