En caiguda lliure

El penúltim dels concerts de Kazushi Ono com a director titular de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) va ratificar que el seu pas per la capital catalana passarà als annals com una titularitat tediosa i sense ànima. D’absolut pur tràmit. La complexitat del que acabem d’escriure s’inicia des del moment en què hem de ser conscients que no estem parlant d’un director menor, sinó d’un director amb una carrera en què trobem importants contribucions discogràfiques de música del segle XX (Dutilleux, Boesmans, Sciarrino) i que ha dirigit prestigioses orquestres europees.

Set anys després de l’inici de la seva titularitat a l’OBC, podem dir que la implicació d’Ono en el projecte ha deixat molt a desitjar i, com a mostra, el concert d’aquest cap de setmana passat. Un anodí i pla Concert per a flauta i orquestra de Jacques Ibert, amb un tècnicament brillant Francisco López com a solista, que va tenir, però, importants problemes de coordinació entre solista i conjunt orquestral.

El plat fort, però, el constituïa una catedral de l’esperit musical com és la Simfonia núm. 7 en mi major d’Anton Bruckner (1824-1896), en què amb uns elements d’interès més grans que la interpretació de l’obra d’Ibert, va posar massa al descobert els greus problemes existents d’equilibri de la formació. No feia falta, així, ser un gran expert per adonar-se que la secció de metalls es va menjar literalment la resta de seccions de l’orquestra, amb un resultat de molt volum sonor, però mancat de veritable construcció. En aquest cas, molt preocupant va ser l’ordenació sonora del material en el fugato del Finale, impropi d’una orquestra que, en el passat, havia fet de la interpretació de Bruckner un dels seus grans puntals.

Si trist va ser el resultat musical, cal afegir-hi el desolat aspecte de les butaques. Desitgem i anhelem que el nou director titular, el francès Ludovic Morlot, insufli ànima i passió a un projecte que sembla que està en caiguda lliure.