Cultura

Quan la ferida és la causa

Xavi Sarrià, ex Obrint Pas, aprofundeix en la tradició en el seu segon treball

Feia temps, ja, de la publicació d’Amb l’esperança entre les dents (2017) i, a Xavi Sarrià, donar forma al que esdevindria el segon disc d’ençà de la separació, l’any 2014, de l’influent grup valencià del qual va ser líder i cantant, Obrint Pas, no li estava resultant fàcil. “Li he dedicat gairebé dos anys, fins i tot vaig descartar un disc que tenia a mig fer”, confessava ahir Sarrià en un bar de Sants, barri on va néixer i viure fins que, amb tretze anys, la seva família va fer les maletes cap a València.

No s’apaguen les estreles, tema principal de la pel·lícula dedicada a Guillem Agulló, però, va ser fa dos anys el desllorigador que necessitava Sarrià per acabar donant forma a Causa (Propaganda pel Fet), una col·lecció de deu cançons que el músic valencià, amb tot un estol de convidats i un generós desplegament audiovisual, presentarà avui a la Sala Apolo de Barcelona (21.30 h, amb Maio d’artista convidada una hora i vint abans). “Em vaig adonar que no calia buscar gaire lluny, i que en refer el nostre fil de la història popular, de fet, ja hi teníem un tresor”, exposa.

Viatge a la Fonoteca

La tradició va ser des del primer moment un element cabdal en el discurs d’Obrint Pas, però mai fins ara Sarrià hi havia “aprofundit” tant: immersions a la Fonoteca de Materials, de la qual Vicent Torrent, d’Al Tall, en va ser artífex; discos d’un vell grup de Pep Gimeno, Botifarra, Sarau; gravacions antigues de Carles Dénia o cantaors tradicionals... “Se’m va obrir un món impressionant”, apunta. “En un llibre sobre la història del flamenc, per exemple, hi vaig descobrir un capítol sobre el País Valencià i les arrels morisques de moltes cançons valencianes que han inspirat dues cançons del disc: La nit ferida i Balansiya, que parlen de despossessió i supervivència, de com la gent humil, la gent llauradora de València, ha mantingut viva aquesta herència.” La cantaora, d’altra banda, que, en el disc, l’ex Obrint Pas canta amb Sandra Monfort, jove guitarrista i cantant de Pedreguer, és fruit també de les ànsies de recerca de Sarrià. “ Parla d’una jove cantaora, obrera i de poble, que s’ajunta per plantar cara a l’amo amb les seves companyes obreres del calçat a la Vall d’Uixó, i vaig trobar que connectava moltíssim amb la realitat actual. La música tradicional, en el fons, parla de nosaltres i, per això, sempre és actual”, defensa Sarrià, que malgrat recórrer a instruments com els llaüts i la dolçaina, no volia recuperar “sonoritats”, sinó transportar “les emocions de la música popular a terrenys contemporanis”.

Amb cançons, també, sobre “la soledat en ciutats amb milions d’habitants i un telèfon que ens permet estar connectats amb tot el món” (Metròpolis) i sobre com la música ha exercit des de l’adolescència en Sarrià una funció de refugi (Música, ràbia i amor), el músic va acabar arrodonint el seu discurs amb el tema que dona nom al treball (compartit amb la rapera lleidatana Elane ) i la portada que l’il·lustra: un cavall ferit. “Parla de les nostres ferides, personals i col·lectives”, afirma. “Però també de com aquestes ferides han estat la nostra causa, el nostre motiu per continuar lluitant.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.