María Pagés alerta sobre la regressió social de la dona
La coreògrafa reversiona al Liceu, de divendres i fins al 3 de juny ‘De Sherezade a Yo, Carmen’
La peça reflexiona sobre la regressió de la dona d’avui a partir de dues ànimes lliures de l’art
De Scherazade a Yo, Carmen és una actualització del darrer muntatge de la coreògrafa María Pagés i el dramaturg El Arbi El Harti. La peça inicialment s’inspirava en la narradora dels contes de Les mil i una nits i en la protagonista de l’òpera Carmen, de Bizet, dones lliures que expressaven sense rubor i sense por els seus desitjos i les seves passions. Però ara, han fet un gir en el seu treball de flamenc contemporani per denunciar la “regressió general de la societat”, i és una representació de la por al que pot venir, segons recull l’agència ACN. En aquesta actualització, la parella artística incorpora la figura del personatge de la cultura oriental Sherezade, símbol del poder de la paraula com a antídot a la violència i la intolerància. 11 bailaoras i set músics en directe expliquen aquesta aventura en onze escenes. La breu temporada arrenca divendres i s’allarga fins al 3 de juny.
La peça s’estrena amb dos anys de retard, a conseqüència dels tancaments dels teatres per la Covid. Pagés, Premi Princesa d’Astúries de les Arts 2022, balla la realitat polièdrica de la quotidianitat de les dones, com ja feia a Yo, Carmen , però aquest cop amb una reflexió que va més enllà de la reivindicació feminista. Pagés va trigar molt a afrontar el personatge de la cigarretera escrita per Mallarmé. És un referent orientalista que molts programadors volen traspassar al flamenc contemporani. Per aquesta reducció al clixé, Pagés buscava raons més profundes que reivindiqués el personatge superant els tòpics ja caducs, explicava en la presentació d’aquell esperat espectacle.
De Scherazade a Yo, Carmen és una coproducció conjunta entre la companyia Maria Pagés, l’Abu Dhabi Festival i el Gran Teatre del Liceu. El codirector de l’espectacle i parella de Pagés, El Arbi El Harti, ha concretat que l’espectacle s’interroga sobre l’origen de la violència i de l’odi als altres. En clau més política, hi aflora la inquietud dels creadors sobre què està fent que els valors de la societat del benestar estiguin avui amenaçats per la pèrdua dels “equilibris” sorgits després de la Segona Guerra Mundial.
