Cinema

Ajudar no és tan senzill

Nely Reguera mostra a ‘La voluntaria’ la complexitat del treball amb refugiats

A més de debutar amb el premiat llargmetratge María (y los demás), l’any 2016 la directora Nely Reguera (Barcelona, 1978) va marxar de voluntària a un camp del nord de Grècia amb l’ONG catalana Open Cultural Center i va trobar una primera inspiració per a La voluntaria , film protagonitzat per l’actriu Carmen Machi i el nen refugiat sirià Hamam Aldarweesh-Almanawer acabat d’estrenar. “El cas és que allà em van sorgir moltes preguntes sobre la complexitat de les relacions entre els voluntaris i els refugiats”, explica la cineasta en una entrevista a El Punt Avui. Els interrogants s’acumulaven: “Com de pròxima havia de ser amb els nens? Què feies amb els vincles creats quan marxaves? T’havies de fer amiga de tothom per Facebook? Eres capaç de mantenir totes aquestes relacions?”

Fugir del salvador blanc

Tot això va anar prenent forma en una pel·lícula. “Jo volia fugir molt d’aquesta idea que ens agrada tant de salvadors blancs i deixar clar que no és blanc ni negre –recorda–. Pots anar allà amb molt bones intencions, però has de tenir clar d’on surten les ganes d’ajudar, si tenen a veure amb les teves pròpies carències, si poses realment al davant l’altra persona... Volia reflexionar sobre això i m’interessava la qüestió de quant esforç estem disposats a fer per ajudar. Crec que com a societat cada vegada estem disposats a fer menys esforços.”

Totes aquestes vivències i reflexions van confluir en un altre tema: “En paral·lel, una persona molt propera es va jubilar i em semblava un moment vital molt interessant i del qual s’ha parlat poc. Encara ets útil, però de cop et trobes amb moltes hores lliures i t’has de plantejar com gestiones això, necessites un temps, i això pot provocar un buit.”

Li va semblar que es podia ajuntar tot això en la història, coescrita amb Eduard Solà i Valentina Viso, d’“una metgessa que s’acaba de jubilar, voldria tenir nets, no té la relació amb els fills i vol sentir-se útil”. “Em semblava interessant saber què passa amb una persona així que se’n va a un camp de refugiats i es troba amb gent que també necessita que la cuidin.”

Nely Reguera ha rodat en un camp de refugiats real, Malakasa, al nord d’Atenes. “No volia fer un decorat d’això, volia que es veiés, i no volia treballar amb actors fent de refugiats”, explica la directora. Tots els intèrprets que fan de refugiats ho són, doncs, inclòs el nen protagonista, Hamam Aldarweesh-Almanawer, que “va néixer en un camp a Turquia, va passar un temps a Grècia i ara és a Alemanya”.

Nely Reguera reconeix que li “agrada molt l’ambigüitat” i amb la pel·lícula ha volgut subratllar la complexitat i les contradiccions de les situacions que planteja. “Buscàvem aquesta contradicció perquè, quan vas allà i treballes amb aquestes ONG, tens la sensació que hi ha moltes normes que s’allunyen de l’objectiu inicial, però, com més temps hi passes i coneixes la situació, t’adones que, si no segueixes una sèrie de normes, generes més conflictes i compliques encara més la situació.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda