Cultura

BLANCA LLUM VIDAL

Escriptora

“No m’agradaria haver d’escriure per força”

Hi ha una gran llibertat, en una carta. És la possibilitat d’un diàleg. Una picada d’ullet i un intent de parlar. Ella escriu, ell no contesta
D’alguna manera, hi ha aquesta desolació, en aquest llibre que, en primer lloc, és un llibre d’amor

Des del 2009, en què va publicar La cabra que hi havia, Blanca Llum Vidal (Barcelona, 1986) ha alternat vuit poemaris amb els recitals i dues edicions de la poesia d’Àngel Guimerà i de Dues Catalunyes d’Àngel Carmona Ristol. Parlem de com vida i poesia s’interfereixen a propòsit de la seva primera narració, La princesa sou Vós, una nouvelle epistolar de cent pàgines on s’interroga sobre l’amor, el vers i la possessió, tot amb ritme poètic. El relat ha estat publicat pel segell Club Editor, que fa deu anys havia presentat el poemari Homes i ocells.

El seu nou llibre, ‘La princesa sou Vós’, és en format epistolar i amb el tema de l’amor asimètric de fons. Per què aquestes vint-i-vuit cartes?
La carta em sembla un espai meravellós per deixar anar l’emoció, per endreçar el pensament i per bastir una mena de resistència al ritme frenètic de les societats on vivim i a les exigències monstruoses del capitalisme. Potser és una de les formes de comunicació que més m’agraden: l’altre hi és i no hi és. Hi és en la mesura que allò que escrius es dirigeix a algú i no hi és immediatament.
Sense resposta?
Respondrà després i només si vol. Des del seu espai i com vulgui. D’una revolada o estirant el temps. Amb una frase o amb una muntanya de pàgines. És un espai fronterer, un sí però no. Hi ha una gran llibertat, en una carta. És la possibilitat d’un diàleg. Una picada d’ullet i un intent de parlar. Més que un amor asimètric, diria que l’amor de La princesa sou Vós és un amor que oculta una banda. Ella escriu, ell no contesta.
Per què?
Ella està enamorada, ell no se sap. Ella dubta moltíssim; ell, d’entrada, ho té tot més clar. Potser hi ha asimetria, però potser hi ha una enorme reciprocitat.
Quan va començar a escriure i per què s’ha dedicat a fer-ho diríem d’una manera més professional?
Vaig començar de molt petita. Escrivia contes. A casa, al magatzem dels meus pares, pertot. De poesia en vaig començar a escriure per culpa d’un fil d’estendre ple de gotes de pluja i d’en Gabriel Ferrater: aquella imatge de les gotes damunt d’un fil, aquella perfecció i aquell equilibri, em va trasbalsar; va ser posar-me la Cambra de tardor a la boca, llegir-la en veu alta, i sentir alguna cosa que anava molt més enllà de les paraules i els sons.
Com definiria l’experiència?
Era una experiència física. Per això crec que la poesia està molt a prop de la dansa. Al cap d’un temps em va passar una cosa semblant amb la Soleiada d’en Maragall, però en aquell cas va ser molt més obsessiu: es va acabar convertint en una mena de ritual. Durant un temps, cada matí, el primer que feia era dir aquest poema. Potser és de les coses que he fet que més s’han acostat a la pregària. Quin poema més preciós... Amb aquella criatura que ve per acostar el cel a la terra i aquell vers magnífic: “Tota jo só claror contra claror.” Però em preguntes per què m’hi he dedicat d’una manera més professional i t’he de dir que no ho sé: simplement m’ha passat. De cop m’he trobat que escriure, que és una de les poques coses que tinc clar que vull fer, s’ha ramificat i ocupa gran part de la meva vida. De tota manera, l’adjectiu professional no acaba de ser del tot precís.
Quin hi posaria, doncs?
En el meu cas, la realitat material no depèn només de la literatura. Tinc una altra feina, que m’agrada molt i que, de retruc, em permet de viure l’escriptura amb una gran llibertat. No m’agradaria gens haver d’escriure per força.
Ha explicat que moltes de les seves cartes són dels mesos de tancament de la pandèmia. Com va portar el silenci, la soledat i el refugi de la família?
Jo no vaig estar tota l’estona confinada perquè treballo en un lloc que és un servei essencial. Al principi, amb aquell desgavell, veia el confinament com un privilegi. Jo també hauria volgut quedar-me a casa fent niu amb els meus i no anar a treballar en un pis amb tanta gent que va emmalaltir i en unes condicions bastant precàries (al començament, ni mascareta ni res).
Sentia angoixa?
Tornar a casa amb la sensació que podies encomanar no sé què, feia bastanta por. Després va canviar i m’agradava sortir de casa, encara que fos perquè allò, aquella rutina, m’unia a la vida d’abans. És curiós, en aquest context, que em posés a escriure precisament cartes. M’asseia al llindar de la terrassa, amb el blauet mallorquí escrostonat a la dreta (en aquella casa on vivia llavors hi havia un tros de paret trencada que tenia la forma d’un ocell de Miró), l’embull vegetal a l’esquerra (amb una rosa salvatge presidint-ho tot), les cacatues nimfa al davant i el quadradet de cel al damunt. Escrivia les cartes, sobretot, a fora, a l’aire lliure, en aquell lloc que, de cop, s’havia convertit en una sopa vírica desconeguda, en un terreny inhòspit i perillós. D’alguna manera, hi ha aquesta desolació, en aquest llibre que, en primer lloc, és un llibre d’amor.
Les imatges dels cossos atrapats, amarrats, tenen un component simbòlic?
M’imagino que et refereixes a la primera carta del llibre, la dels cossos enganxats per l’esquena i lligats amb una corda. D’entrada, és una carta molt literal i directa: és una situació mig pornogràfica. Hi ha en joc l’excitació sexual i, alhora, la seva negació (cosa que encara pot disparar molt més el desig). Però és cert que, més enllà de dues figures humanes ajuntades per l’esquena i convertint-se en una mena d’ens amb dos caps i un sol cos, hi ha més missatge. Imaginant-se lligada així, la narradora del llibre porta a terme una reflexió sobre l’enveja, la gelosia i la possessió. Uns sentiments que no abona ni li agraden, però que no té més remei que acollir i que pensar perquè la travessen.
Com explicaria la figura de la princesa, en qui es reflecteix?
La princesa del llibre és ell, el destinatari de les cartes. Un home que, tot i les aparences, és bastant passiu. A l’hora de la veritat, ell es queda palplantat com un estaquirot i ella li demana la mà per ballar perquè tanta immobilitat la fa posar nerviosa. La dona del llibre, en canvi, és més extravagant i complicada: a vegades s’erigeix en una mena d’immens cavaller que determina les regles del joc, a vegades diu que ella també sap ser una princesa i a vegades no sap on para i es posa a escriure amb una llengua subordinada que li fa gràcia i l’embafa.
Vostè ha destacat com a poeta i recitadora des de jove. Per què s’ha decidit per la narrativa, en aquest cas una novel·la gairebé trobadoresca, de ‘trobairitz’?
No m’hi he decantat exactament. Més aviat m’hi he trobat. Un bon dia vaig escriure la primera carta, l’endemà la següent i, quan en portava unes quantes sense saber què feia, llavors sí, llavors vaig decidir seguir aquell camí que venia, en part, de la fascinació que em provoquen els epistolaris antics en què els amants signen amb un possessiu espectacular.
Hi ha algun motiu que l’hagi conduït cap a aquesta manera de crear, entre la narrativa i la literatura epistolar?
Sempre he tendit a les barreges, en la literatura i en la vida. Mentre escrivia les cartes de La princesa sou Vós, també escrivia sonets i articles. Mentre estudiava filologia catalana, estudiava una mica d’hebreu. Mentre escric, treballo en un pis tutelat per a persones amb diversitat funcional. I així anar fent. Soc poc d’ordre, en aquest sentit.
Els personatges són vulnerables, quasi de vidre. Se sent així o es considera una persona forta? Princesa o dona del present?
T’ho diré així: em considero una persona forta que s’emociona amb una gran facilitat i que plora molt. Si això és ser una persona vulnerable, doncs ho soc. Si això és ser contradictòria, doncs també. Però és que sempre he pensat que el plor conté una gran fortalesa. Hi ha gent que plora molt poc. No la jutjo, però m’impressionen.
La seva obra és plena de referents literaris. Aquí podríem dir que hi ha substrat de Rodoreda o Murià o Caterina Albert?
Sí. Aquestes tres dones hi són. I Marguerite Duras i Dietrich i Hersch i Tsvetàieva i Arendt. I els moviments de Marcel Marceau. I el combat contra Heidegger. I l’amor a la racionalitat tan política com pallassa de Kafka.
Hi ha, però referències explícites.
Però tens raó, elles tres hi són molt. La Rodoreda hi surt explícitament quan parlo d’un vestit de seda negra amb estrelles brodades. La Murià hi és de manera implícita: m’agrada molt la manera com replica, amb amor, l’estirabot de Rodoreda (quan aquesta pregunta a Murià què hi fot a l’exili amb tants negres, Murià, en comptes d’adoctrinar-la en l’antiracisme, li diu que s’equivoca i que allà, a la República Dominicana, hi ha gent de tots colors). I la Víctor Català hi és sempre, pertot: la seva és una obra que et regala una estampa per a cada moment de la vida. Arriba a parlar d’“una lògica inexistència de puritanismes desfiguradors”. És un geni.
Des de ‘La cabra que hi havia’, datat el 2009, la seva aventura literària ha passat per la poesia, per l’edició de la poesia d’Àngel Guimerà o també la recuperació d’un assaig oblidat d’Àngel Carmona Ristol, i ara la narrativa. Cap a on evolucionarà la seva obra, cap a quin gènere es decantarà. Ho sap?
Ara mateix escric narrativa, cançons i articles. No sé cap a on evolucionarà formalment, però diria que el que estic escrivint són germans de La princesa sou Vós pel que fa a l’ambient paradoxal: hi ha tristesa i riallada, ganes de viure, molt d’amor i una basarda enorme enfront del precipici a què ens estem abocant. No ve d’ara, però sembla que tot plegat s’ha accentuat d’una manera brutal. Just abans de respondre’t a aquestes preguntes, llegia sobre els milers i milers de persones que, fugint de la misèria i la violència, estan intentant entrar als Estats Units des del sud.
És un món de contrastos...
La notícia de després parlava de les cues de gent que hi ha a les botigues de luxe del passeig de Gràcia. Aquesta desigualtat aberrant no pot acabar bé de cap manera.
Com veia el panorama de la literatura catalana quan va començar i com el veu ara, si és que té prou perspectiva?
No crec que tingui prou perspectiva per diferenciar entre com la veia llavors i com la veig ara. El que sí que et puc dir és que em sembla que la literatura catalana és molt més rica i diversa del que es vaticina sovint. Em fa l’efecte que constantment sura per l’ambient un mal pronòstic que té poc a veure amb la realitat. I de la realitat en parlen més els lectors i els autors que no pas els articulistes i els intel·lectuals, que troben que la nostra és una literatura feta pols, desfeta i tot de coses així.
La seva visió és una visió d’esperança, doncs?
Tenint com tenim aquesta quantitat d’editorials independents, de diaris, de revistes, de festivals, d’invents, d’obres de tota mena, de traduccions de primeríssim nivell... Costa de no veure-hi, en determinats discursos pessimistes, altres intencions.

Joventut i experiència

En una de les cartes de La princesa sou Vós, Blanca Llum Vidal escriu: “Em pregunteu que què faig i només us puc dir que em desespero.” Aquesta desesperació està filtrada a través de la tradició epistolar en la literatura, que té nombrosos precedents. A part de la tradició trobadoresca i de l’impuls poètic, el·líptic que les mou, la relació amb l’amor m’ha recordat Les amistats perilloses de Choderlos de Laclos, novel·la del segle XVIII. Aquí les relacions no són tan psicològiques i de poder, però també perquè condensen un canvi en la mirada, que escriptores com Blanca Llum Vidal han imposat a la literatura catalana. La possibilitat d’invulnerabilitat és també a la descarada, com quan diu al seu interlocutor: “Ara que heu sofisticat la manera de tirar-me la Cavalleria per sobre i de quedar-vos tan ample, ara us puc dir que dues Temptacions m’estalonen fa dies i que la primera és Urgent i la segona una Fuga.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

‘Cantando bajo la lluvia’ lidera el rànquing de nominacions dels Butaca

PREMIÀ DE MAR

Roser Rimbau rep el 38è El Vaixell de Vapor

BARCELONA

Pura passió

barcelona
LITERATURA

Annie Ernaux, premi Nobel de Literatura 2022

Barcelona
ART

Els plafons ceràmics de la Casa Natal Salvador Dalí ja son del Museu de l’Empordà

Figueres
Crònica
òpera

El Raval envaeix el Liceu

Barcelona

Focus impulsarà l’edició de teatre a través d’Àfora

BARCELONA

‘Venus’ obre Sitges

sitges

L’Ajuntament d’Esplugues compra l’Espai Corberó

ESPLUGUES DE LLOBREGAT