El Japó clàssic i sorprenent
Núria G. Caldés, Carles Batlle i David B. Gil signen tres títols d’ambient japonès
Unes cròniques literàries i dues novel·les coincideixen en el mercat i a oferir algun aspecte del Japó més tradicional.
Quan l’escriptora i escultora Núria G. Caldés va conèixer l’art jomon, va pensar “jo també soc de fang” i, després, “jo també vull ser un dogu”, unes figures que “protegeixen l’existència perquè flueixi sempre, que recorden que la mort no existeix i que tot és vida”. I va decidir emprendre un viatge que la va dur a Niimi, al Japó, per conèixer els secrets del jomon, l’estil escultòric tradicional nipó d’entre el 14.500 i el 300 aC.
El mestre Ifurai, continuador de l’art ancestral, li va evidenciar que tots els objectes, animals i persones són igual d’importants. En aquell racó de món, de natura exuberant, Caldés es va dedicar a aprendre com treballar el fang. Jo també soc de fang (Saldonar) és una crònica literària i vital, una immersió al Japó de l’art jomon, que ens recorda que tot és vida.
Un japonès a la Garrotxa
Carles Batlle, a la novel·la La doble vida d’Okita Sõji (Columna), narra la història d’amor impossible entre Blanca, la jove cunyada del pretendent carlí a la corona d’Espanya, i Okita Sõji, l’últim bushi de la guàrdia del shõgun, que es refugia a prop de Perpinyà. Ell li farà de mestre d’esgrima. La princesa i el samurai es mouran per les aspres terres de la Garrotxa de finals del segle XIX per enfrontar-se als seus respectius destins.
“Tots dos personatges són històrics –explica Batlle–. Coneixia la presència de Donya Blanca a la Garrotxa després d’anys de trescar per la muntanya i d’ensopegar amb referències de les seves estades en rectories i cases pairals. A Okita Sõji el vaig conèixer arran de la investigació que he fet per documentar l’aventura del català Eugeni Collache al Japó, durant la guerra Boshin (ell és l’autèntic últim samurai). I és Collache qui porta Okita cap a casa nostra.”
Més enllà dels fets històrics i la història d’amor, Batlle planteja “un xoc de cultures, de la qual es deriva una reflexió, a través de la vivència (les diverses situacions de la novel·la), sobre el sentit de l’existència, sobre el deure amb els altres, l’amistat, l’honor i l’amor”: “Podem parlar d’una novel·la de conversió o desvetllament per part dels personatges.”
També de fons històric
David B. Gil va tenir molt d’èxit amb el seu debut, la novel·la El guerrero a la sombra del cerezo, en què oferia un thriller ambientat en el Japó feudal. Ara, presenta la seva quarta obra, Forjada en la tormenta (Suma).
A Asaemon Hikura, mestre rastrejador, li encarreguen que investigui la desaparició –atribuïda a una criatura sobrenatural– de cinc noies joves d’un llogaret. A Hikura l’acompanyarà Yumiko, una jove caçadora local que serà la seva guia i confident. A la mateixa regió viu la Nanami, filla d’un forjador de katanes que manté una relació amb un samurai, anant en contra de la voluntat dels pares. El seu conflicte acabarà relacionat amb el de les noies desaparegudes.
“Quan vaig enllestir Ocho millones de dioses tenia clar que la següent novel·la no passaria al Japó”, confessa Gil, però l’atzar i la passió pel Japó feudal van dir-hi la seva. “Documentant-me per a un altre tema vaig descobrir Kunishige Ogen (1733-1808), l’única forjadora de katanes de la qual es té constància. Òrfena de pare, va heretar la feina per treure endavant la família, desafiant un món masclista.” Qui es pot resistir a un personatge així?
