Amistats literàries

Emanuele Trevi, com si fos la famosa font romana –on va néixer (a la ciutat, no a la font), el 1964–, brolla literàriament, però amb la cadència calmosa, elegant i sensual d’una petita font de jardí romàntic.

Tal com es mostra, de proper i discret, no és estrany que tingui una capacitat d’observació com la que demostra en el llibre breu Dues vides (en català a Minúscula, amb traducció d’Anna Casassas, i en castellà a Sexto Piso, traduït per Juan Manuel Salmerón), que no és una novel·la, característica que esdevé virtut, i amb la qual va guanyar el premi Strega 2021, el més important de les lletres italianes.

Emanuele Trevi és novel·lista, assagista i crític literari. Col·labora en capçaleres com ara Il Manifesto i Corriere della Sera. Darrerament està sent molt sol·licitat en debats dels mitjans de comunicació italians sobre la guerra entre Rússia i Ucraïna, perquè Trevi, fa anys, va estar al Donbass i, a Itàlia, el debat sobre la guerra està encara molt encès.

Dues vides és una bella i llegidora exaltació de la creació literària i de l’amistat. Per a Noelia Olbés, de Sexto Piso, “és un llibre lluminós, bell i emotiu, una petita joia”. “Els lectors es poden veure reflectits en els tres personatges”, hi afegeix.

Valeria Bergalli, de Minúscula, confessa que seguien Trevi “fa temps”. “Ens ha interessat per com escriu sobre la matèria de què estan fets els textos literaris.” “No és una novel·la i això obre un cert debat sobre les formes que pot tenir la literatura actual”, afirma.

L’obra és una biografia literària compartida, la de dos autors molt amics de Trevi, Rocco Carbone i Pia Pera. “No soc una persona dotada d’una gran fantasia, per això, tots els meus llibres estan relacionats amb gent real i tenen una estructura narrativa forta”, afirma l’autor. “Els límits de la ficció, la no-ficció i l’autoficció són un debat obert a totes les literatures. En realitat, quan mirem les coses des de lluny, d’aquí a mil anys, no importarà què hi ha d’autobiogràfic en el que està escrit”, en cas que l’obra tingui prou qualitat per perdurar tants anys, és clar.

És un autor, doncs, que parla d’ell, però sobretot de les seves circumstàncies, com altres escriptors amb què se sent agermanat: Manuel Vilas, Emmanuel Carrère, Sandro Veronesi i, no tant, Karl Ove Knausgard, entre d’altres.

“M’agrada comprimir el temps narratiu. Ara estic escrivint una obra en què relato unes experiències que van passar al llarg de tres anys i les condenso en tres mesos de primavera; tot per afavorir el mecanisme narratiu.” Parla de gent real, de coneguts seus –no forçosament del lector–, però això no simplifica res. “Quan parlo de Pia Pera, se’m plantegen els mateixos problemes que a J.K. Rowling parlant de Harry Potter; el que no és igual és la xifra al compte corrent”, ironitza.

Pia Pera (1956-2016) i Rocco Carbone (1962-2008) eren una mica més grans que ell, cosa que als 20 anys es notava més. “Tots tres volíem ser escriptors, aquest era el nostre somni; ells em van ensenyar que escriure està lligat a un fet quotidià.”

Emanuele Trevi ha necessitat uns anys per poder parlar dels seus amics morts. “Temporalment, no es pot ser massa a prop ni massa lluny d’allò de què es parla, però no hi ha un moment correcte; ara escric del meu pare, deu anys després de la seva mort, perquè ara alguna cosa em cridava a fer-ho”, comenta. “La mort és un esdeveniment opac i molt gros; per això, per recordar la vida, primer cal treure pes de la mort.”

Escrivint, sembla que és tan espontani i natural com es mostra durant la conversa. “No prenc mai apunts, escric de memòria, deixant que els records vinguin d’una manera pura, però hi ha elements que me’ls poden evocar; per exemple, amb el Rocco escoltàvem molta música, Massive Attack, Radiohead... Escoltant Frozen, de Madonna, de cop vaig visualitzar el pis del Rocco, tot sencer. La memòria no sempre és dins teu, pot ser en els objectes”, opina Trevi.

Escriu de cop la primera versió, però després fa una feina posterior d’edició molt a fons. “El més plaent d’escriure per a mi és corregir i repassar un cop en tinc una primera versió, que és el que més em costa d’escriure i, en el meu cas, mai és gaire lluïda, però ja conté les coses de què vull parlar, això sí.”

Desdramatitza, també en els cursos d’escriptura que fa, el fet d’escriure. Ell hi dedica un parell d’hores al dia i sense gaires protocols ni manies. “Als meus alumnes els dic que no busquin temps per escriure ni un espai ideal, cal poder escriure envoltat de distraccions; de fet, busco la concentració en la distracció, perquè quan les ganes d’escriure són fortes, res ho atura.”

Tornant al contingut del llibre, Trevi ofereix alguna de les claus que van fer que durant tants anys tots tres fossin tan amics. “Era una amistat sense erotisme, un sentiment que pot unir molt, però també pot allunyar; el nostre va ser un vincle durador, de caràcter familiar, entre nosaltres tres i potser una vintena més de persones del nostre entorn.” “Ens passàvem les nits buscant-nos els uns als altres pels bars i, quan finalment ens trobàvem, sovint ja era hora d’anar a dormir”, explica rient.

“El Rocco i jo discutíem molts cops sobre tota mena de temes, però quan la Pia era davant, ens comportàvem i fins i tot respectàvem el torn de paraula, perquè el Rocco em tallava sempre!”

Carbone va morir d’un accident de moto i Pera, d’una malaltia degenerativa. La mort d’ella, al final del llibre, està literàriament relacionada amb la decadència del jardí de la casa on ella vivia. Un joc creatiu de gran bellesa i intensitat. “Molts cops vull escriure sobre una cosa, sobre una imatge, en aquesta obra va ser un jardí, el problema és: on el fico?”, admet Trevi. A Dues vides, “la imatge del jardí havia de ser-hi, és la síntesi de l’obra”.