Cinema

Mirador

Elvis Presley dins la gàbia d’or

L’any 1968, Amèrica cremava. Havien assassinat Martin Luther King i Bobby Kennedy. Els joves protestaven massivament contra la guerra del Vietnam i la lluita pels drets racials esquitxava la política. En un concert dels Rolling Stones a l’Altamont Speedway Free Festival hi van acabar morint quatre persones. Aquell mateix any, Elvis Presley havia estat pare de la seva única filla, Lisa Marie, i havia decidit abandonar el seu paper de seductor de segona fila en les comèdies de cinema per tornar als escenaris i gravar un disc en directe.

Sota la proclama d’Elvis is back, el rei del rock va començar, a finals de juliol, una sèrie de cinquanta-set concerts a Las Vegas, a l’escenari de l’hotel Intercontinental. Actuava acompanyat de dos grups de gòspel i li havien dissenyat un nou vestit blanc que trobava la seva inspiració en l’afició que Elvis tenia pel món del karate. A Las Vegas, el Rei va triomfar cantant un vell èxit dels anys cinquanta, That’s All right, i va llançar un nou hit memorable, Suspicious Mind.

Elvis Presley, però, no s’adonava que havia esdevingut presoner dins d’una gran gàbia d’or. El 1968, el rock estava en un altre lloc i el seu creador exhibia els seus vestits de lluentons sense prendre consciència que havia perdut una gran batalla, que el seu retorn als escenaris dels casinos va ser l’inici del final.

El creador de la gàbia d’or es feia dir Coronel Parker. Mai no havia estat coronel, ni tan sols se sabia si era nord-americà. El Coronel Parker –interpretat per Tom Hanks a la pel·lícula Elvis, de Baz Luhrmann– va donar forma al mite d’Elvis a mitjans de la dècada de 1950, va apartar-lo dels escenaris per por que fos perillós, el va convertir en un sex symbol de segona especialitzat en comèdies sentimentals mediocres i, quan va tornar al directe, li va frenar tota possibilitat de fer una gira mundial. El Coronel Parker s’autodefinia com un mestre de fires però el seu deliri per les atraccions va fer que Elvis es convertís en un monarca anacrònic, en un ésser decadent que va morir sense adonar-se que havia perdut el sentit del seu temps.

Baz Luhrmann construeix a Elvis una gran tragèdia americana. La pel·lícula parla de la impossibilitat de controlar els efectes del somni americà. Explica la història d’algú que va tenir el món a les mans però que va acabar sent un titella de la indústria de l’espectacle. El seu regnat podia haver estat el d’un autèntic monarca d’un gran reialme de fireta, però es va convertir en el comte de Montecristo empresonat en un castell envoltat de taurons. Luhrmann mostra un ésser que va transformar la música del seu temps, que va saber convertir el so en energia però també en pulsió sexual. El Coronel Parker va concebre Elvis els anys cinquanta com un mite de l’era del ritme. Posteriorment, quan els Beatles, els Stones i els Doors omplien grans espais, Elvis va quedar fora de lloc, absolutament desclassat fins a acabar amb el cos ple de barbitúrics. El Coronel Parker va entendre que l’autèntic cementiri del somni americà no podia ser altre que Las Vegas, i que per evitar convertir el rei del rock en una icona de la dissidència, era millor donar-li forma a partir de l’ús desmesurat del kitsch.

Elvis també funciona com un joc de fusió entre el gust desbocat de Baz Luhrmann pel kitsch i el mite grotesc del rei del rock. El resultat és un gran musical frenètic, carregat de barroquisme escènic, amb personatges de tall caricaturesc i memorables números musicals que eleven una figura decadent a la condició de símbol d’una Amèrica que crea les seves llegendes, mentre destrueix la seva història.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona
Éric Besnard
Director de cinema

“Hem caigut en l’histerisme col·lectiu i no parem a pensar”

Barcelona
MÚSICA

Joan Magrané estrena a Peralada un responsori per a la Setmana Santa del segle XXI

girona
música

Twenty One Pilots actuaran al Palau Sant Jordi l’abril vinent

Barcelona
ART

Estudien si la part superior del mosaic de la Casa Navàs també és de Joaquim Mir

REUS