Arts escèniques

Brook ja és silenci

El director teatral anglès Peter Brook, un dels pares del teatre modern, va morir dissabte a París a l’edat de 97 anys. La seva empremta a Catalunya és profunda

Va ser un reclam venerat des del 1983 en l’escena barcelonina i, més tard, també en el Temporada Alta

La presència de Peter Brook en l’inici del Grec de l’any passat ja tenia aire de comiat. El director anglès (que es va instal·lar a França el 1974, on va desenvolupar una notable carrera com a director al Bouffes du Nord, que va dirigir fins al 2008) va anar estovant la seva radicalitat cap a un teatre d’ànimes, de presència, d’escolta. Brook va proclamar la cita que diu que el teatre es produeix només que una persona creuï l’escenari i algú s’ho miri des de la platea. L’any passat, va fer una visita a La Pedrera per atendre la premsa. L’endemà, arrencant la funció, i amb tot el públic a les butaques, va fer una classe magistral oberta en què destacava el valor de les llengües, la seva fonètica, que era com si projectés llavors en cada síl·laba. Brook va tancar la seva intervenció improvisada tot dient: “La resta és silenci.” I una pausa llarga que va connectar amb l’elsewhere més llunyà, en què probablement ara resten la seva ànima i el record de qui el va tractar.

Peter Brook va morir dissabte a l’edat de 97 anys. El Grec va voler homenatjar-lo en vida l’any passat, en l’edició que centrava l’atenció en l’Àfrica. Brook, precisament, era un director que es va caracteritzar també per integrar a la companyia un notable nombre d’artistes de l’Àfrica i l’Àsia, des de mitjans dels anys setanta.

També era un habitual de la costa catalana. Ho va revelar l’any passat, advertint que, durant una època, va gaudir d’un petit apartament els estius a Tamariu. Allà va aprendre el castellà, però no va aconseguir-ho amb el català, es disculpava amb elegància i un punt d’ironia als 96 anys. Gràcies a aquestes visites, però, es pot entendre la seva relació fructífera amb Barcelona i també amb el Temporada Alta, a Girona.

Peter Brook era fill de dos científics jueus russos emigrats a Londres. Als 7 anys, va muntar un Hamlet de 4 hores de durada. Va completar la seva carrera amb La tempesta, el treball que es considera el darrer text de Shakespeare, llegit com si volgués compartir la seva herència. De ben petit, va voler aprendre francès perquè pensava que era la llengua franca, la que li permetria parlar amb tothom.

El seu primer treball professional es remunta al 1943, tot i que és en la dècada dels seixanta quan demostra el seu reconeixement, treballant contínuament amb la Royal Shakespeare Company. Amb aquest grup empelta el teatre de la crueltat d’Artaud amb peces com ara Marat/Sade. Als setanta, comença la seva aventura francesa, en una nova línia d’investigació en què redescobreix un teatre molt més espiritual, i que anirà incorporant repertori internacional. El seu teatre es va anar despullant, cada cop més auster i simbòlic, eliminant elements innecessaris i donant el pes a la paraula i als intèrprets. De fet, la recuperació de l’espai buit, com es disposava en el teatre elisabetià shakesperià, ja el reivindicava des del 1968, en un assaig teatral.

Revulsiu al Mercat

Avui, el Mercat de les Flors és un indiscutible centre de creació escènica del sud d’Europa gràcies al fet que, el 1983, Brook buscava un espai no teatral per fer una versió de Carmen. El seu escenògraf Jean Guy Lecat va descartar el Palau de Mar (que pretenia la llavors regidora Maria Aurèlia Capmany, perquè era ple de columnes) i va entendre que l’Ajuntament es negués a transformar l’Estació del Nord en un teatre per a una temporada de 10 dies. Aconseguir la presència de Brook a Barcelona va ser un èxit, perquè també el pretenia Madrid i tenia molts més recursos econòmics per oferir-li. Però el director venerava la ciutat pel seu passat àcrata i s’hi sentia atret. L’antic magatzem del Palau d’Agricultura (que, anys més tard, es convertiria en el nou edifici del Teatre Lliure) es va convertir en el teatre municipal de la ciutat, gràcies a l’entusiasme del llavors alcalde Pasqual Maragall. Dos anys més tard, el 1985, s’estrenaria amb el Mahabaratha, un altre cop repetint director. Brook, com Dario Fo amb Franca Rame, treballava les direccions conjuntament amb la seva companya, Marie-Hélène Estienne.

El 2003, Peter Brook ja atrapava la premsa cultural en la presentació a l’Icub. Els seus ulls brillaven amb una vivacitat especial. El 2004, en un hotel de Duisburg, s’interessava per què havia entès la premsa en una funció a la ciutat alemanya pocs dies abans d’estrenar al Mercat de les Flors, en un Grec dirigit per Borja Sitjà. Fa un any, va atendre la premsa amb la sensibilitat habitual, però amb un fil de veu. El somriure murri seguia divertint- lo. I, provocador, vestia un mocador blau elèctric que contrastava amb la blancor d’unes mans suaus, però de moviments afinats. Brook celebrava haver donat empenta a molts joves, contínuament, però rebutjava posar-se medalles: “Si mai em sento orgullós d’alguna cosa, poseu-me sota una dutxa i traieu-me de sobre tot el pes de l’arrogància.”

Brook era venerable i, fins dissabte, podria subscriure, sorneguer, la rèplica afilada de Punset: “No s’ha comprovat que m’hagi de morir.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona
Éric Besnard
Director de cinema

“Hem caigut en l’histerisme col·lectiu i no parem a pensar”

Barcelona
MÚSICA

Joan Magrané estrena a Peralada un responsori per a la Setmana Santa del segle XXI

girona