Cultura

Crònica

Kiss: maquillatge, sang, petards i tirolines

El Rock Fest ha reunit més de 20.000 persones per dia en tres jornades a Santa Coloma de Gramenet

Qui, fa unes setmanes, amb motiu d’un vídeo d’un concert del grup a Anvers, va seguir a les xarxes un encès debat sobre si Paul Stanley recorria a veus pregravades per pal·liar les seves cada vegada més indissimulables mancances vocals, podia témer el pitjor. Però el “tot per l’espectacle”, la nostàlgia, la possibilitat de gaudir d’un desmesurat concert de rock per a tota la família i el caràcter especial de l’ocasió (gira de “comiat”, se suposa, tot i que ja hi ha dates per al 2024 i un retorn a Europa sembla cada vegada més plausible) van deixar fora de combat els perepunyetes, i Kiss, en la seva sisena visita, com el mateix Stanley va recordar, a Catalunya des del 1983, van tornar a triomfar dissabte de valent en la tercera i última jornada del Rock Fest, que ha reunit poc més de 20.000 visitants –quitxalla, una part important dels quals– diaris.

Gene Simmons (72 anys) i Paul Stanley (70), els dos músics que, des del 1973, sempre han format part del grup, acompanyats pel bateria Eric Singer (64) i el guitarrista Tommy Thayer (61), no van estar per retallades i van recórrer a tots i cadascun dels elements que fan dels seus concerts una cerimònia que, a diferència de la d’altres icones del rock dur, no ha deixat mai de congregar nous seguidors: pirotècnia en pràcticament cadascuna de les dinou cançons, cares pintades, vòmits de sang i armadura de vint quilos de pes en el cas de Simmons, viatges en tirolina per damunt les pelusseres i calbes del públic de Can Zam tot cantant Love Gun en el de Stanley, guitarres disparant guspires en el de Thayer, bateries que s’alcen en el de Singer i un bon grapat de recursos que podrien ser els d’una tira còmica de Marvel però que són els d’un grup de rock que, agradi o no, té una condició de llegenda que ben pocs grups en gira poden igualar.

Dignes, pel que fa a la música, però rodant a unes quantes revolucions menys de quan, per exemple, se’ls va poder veure l’any 1997 al Palau d’Esports, en la seva primera gira amb maquillatge des del 1983 (l’esdeveniment de l’any, o de la dècada, per a la feligresia del rock dur), Kiss van recórrer a Santa Coloma als èxits habituals –Detroit Rock City, Shout it out loud i Deuce, que van obrir el concert, o Black Diamond, Beth, Do you love me i Rock and roll all nite, que, dues hores més tard, el van tancar– però, també, a cançons (Tears are falling, Say yeah, Psycho Circus) que no tothom esperava veure incloses en un repertori que ens va recordar que, mascletades a banda, Kiss, en quasi cinquanta anys de carrera, han fet també excel·lents discos i cançons.

Un altre grup integrat per jovenalla, Judas Priest, va celebrar just abans el seu 50è aniversari amb cançons del pes de You’ve got another thing comin’ i Painkiller així com amb un número que, com la guillotina divendres d’Alice Cooper o tot els que hem enumerat de Kiss, toquen sempre la fibra al públic del Rock Fest: l’entrada de Rob Halford en moto a l’escenari cantant Hell bent for leather. Veure, com va ser el cas també en la visita del grup l’any 2018, el guitarrista històric de la banda, Glenn Tipton, que a la tardor complirà 75 anys, afectat de Parkinson, sumar-se a la banda només per als tres finals (Metal gods, Breaking the law i Living after midnight), deixa entendre, però, que tota una icònica generació de bandes de metal comença a albirar el seu final.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.